El meló navega enmig d'aquests esculls i niells, sense que es pugui dir clarament on va, en una posició d'inferioritat, al meu entendre, per més bo que sigui. La síndria és insulsa, aigua pura tenyida, mediocre, d'una populatxeria sense ambició: pura enganyifa. Ho repeteixo: és aigua convertida en teixits vegetals sense consistència. És una fruita que sembla feta expressa per ésser menjada per persones d'una boca fenomenal i d'una voracitat sense límit: una fruita quantitativa a l'escala dels personatges de Rabelais, tan gegantins. Aquests últims anys, el meló ha fet molts progressos. S'ha posat de moda i la gent distingida se'l menja amb pernil. Quina carrera ha fet el meló, Déu meu! Ha arribat gairebé a director general, per no dir a sots-secretari. Hi ha qui el menja al principi del repàs, amb pernil, generalment dolç i mal tallat. El pernil, quan és tallat ben fi, no necessita cap acompanyament, a part el pa de barra i una bona ampolla de vi.


Pla, Josep. Fruita estival dins El que hem menjat. Barcelona: Destino, 1990.

La cebolla tiene qué estar finamente picada. Les sugiero ponerse un pequeño trozo de cebolla en la mollera con el fin de evitar el molesto lagrimeo qué se produce cuando uno la está cortando. Lo malo de llorar cuando uno pica cebolla no es el simple hecho de llorar, sino qué a veces uno empieza, como quién dice, se pica, y ya no puede parar. No sé sí a ustedes les ha pasado pero a mi la mera verdad sí. Infinidad de veces. Mamá decía qué era porque yo soy igual de sensible a la cebolla qué Tita, mi tía abuela.”

Esquivel, Laura. Como agua para chocolate. Barcelona: DeBolsillo, 2004