El fum i la fortor de la carn i tocino embafaven als que sols anaven a fer-hi de mirons. Aquí es ballava al so de guitarres o panderos; allà es cantava amb acompanyament d'acordeon, ferrets i ossets, castanyoles i bandúrries; altres cantaven goigs en la petita capella, atapeïda de fidels d'un dia, produint tot plegat una remor de lo més estrany i inharmònic que pot produir-se.

Poques vegades els mossos de l'Esquadra que es passejaven per tots els llocs de més gatzara havien d'intervenir en baralles o disputes. I això que el sol de primavera i el vi colat eren camps propicis per aitals incidents. La pujada i baixada de la font de la Salut era concorreguda pels joves i noies que tenien bones cames, puix es troba al torrent de can Maurí. Al mig dia una bona part dels forasters que s'havien portat molta minestra preparaven l'arròs amb un fogó de tres pedres.

La capelleta vella, bastant ruinosa, era sempre plena fent-se difícil l'admirar aquells portentosos ex-votos que emplenaven les parets. L'únic quadro apreciable era d'En Margalef, el primer mestre de dibuix que tingué Sabadell en l'escola dels baixos de la Casa de la Vila del carrer de la Rosa. No era una obra d'art, emprò era admirat per la grandària i el record del còlera.

Les taules del torrat -pastes d'ínfima classe- i els sacs d'avellanes, es buidaven abans de marxar els carros en havent dinat. Al camí de la Salut en aquella diada hi havia tot un museu d'esguerrats que fistonejaven el pas de la gent. Tots els esguerrats de la comarca i de lluny ensenyaven braços caragolats, cames estrafetes i llagues i bonys infectes. Les cantarelles apreses per a fer llàstima als vianants es desgranaven contínuament, perquè deixessin caure un xavo o el que fos al barret de l'infortunat pidolaire.

El retorn de la Salut es feia per una forta baixada, a peu, cantant i fent broma, cap a la passera del riu Ripoll (encara no hi havia el pont) i, tot rient, alguns prenien un bany. El carrer de la Salut era guarnit de cap a cap amb pins que hi havien plantat el dia abans, a cada casa dos. Els boscos eren molt espessos i s'havien d'aclarir per treure'n els conills i les guineus. Cada casa pagava sis rals pels dos pins que li pertocaven per a guarnir el carrer, i un cop passat l'Aplec els tenia seus per a fer foc a la llar. La llar de foc era lo primordial d'una casa. De carbó d'alzina els pobres treballadors no en gastaven; un sarrió de sis roves costava deu pessetes, que allavors era una fortuna.

Els carros forasters que havien vingut per l'Aplec, gairebé tots entraven a la vila per anar a prendre cafè a can Cruz, a la Plaça, o a cal Jan. A la nit, ball a totes les sales. Era el ball més bo de l'any.

El dilluns de l'Aplec, es celebrava la festa dels ocells. La passada pels carrers, acompanyats de Muixins, i a rebre les comissions que venien de Manresa, Olesa, Monistrol, St. Andreu, etc. Acompanyats amb la cobla, al tablado que s'aixecava a mig carrer de la Salut, el jurat, compost dels més inteligents ocellaires d'aquí i representació d'algun de fora, escoltava i adjudicava els premis als passarells, pinçans, verdums i caderneres, etc., que més bé cantaven. A la una de la tarda magnífic ball de dematí -com ne deien- que era el més lluït de tots. Els ocellaires al cafè fent transaccions, entre copa i copa, pagant-se alguns ocells a preus de tocino al temps de la matança. Els ocells cantadors gairebé tots eren cegos, cegos d'agulla de foc que els bàrbars ocellaires l'havien aplicat amb el trist criteri de què cegos canten més. Pobres bestioletes! Com pagàveu la ignorància dels fanàtics ocellaires.

Durant les festes de l'Aplec els barbers no donaven l'abast a arrissar els caps dels fadrins balladors i les pentinadores a pentinar caps a la moda. Tots els sarauistes de la rodalia compareixien a ballar a Sabadell. Per poca coneixença que es tingués, l'hostatge, cafès, copes, cigars i balls no costaven cap quarto als forasters. Els sabadellencs eren esplèndids. A la nit, ball altra volta, fins a les quatre de la matinada. Si per atzar abans del ball plovia, com que anar mudat plovent per Sabadell que no hi havia aceres, hauria estat un ball fracassat, s'anaven a cercar les balladores i família amb tartana, perquè els vestits arribessin sense avaries. Algun any costaren tant les tartanes com la catifa del saló i l'orquestra.

L'Aplec era la festa més grossa de l'any. Aquells dies tothom era ric. En tavernes, cafès, sales de ball i distraccions de tota mena, d'aquell temps, tot anava a vessar. les gassoses petaven per tot; les coques ensucrades embafaven, l'olor del rostit omplia totes les cases i traspuava fins al carrer. Calia menjar a l'entrada o al pati, amb taules improvisades; no s'hi cabia en els llocs usuals.

El dimarts eren pocs els teixidors que treballaven. Hi havia molta mandra i bocassa. Molts forasters encara eren a la vila i remataven la festa anant a fora a berenar per treure el baf del rostit. A can Punyigo, Arnella, Corrals, i altres cases dels encontorns que acceptaven hostes a berenar, s'omplien de gom a gom.