|
La brigada d'investigació em trucà perquè anés de pet al dipòsit a reconèixer un cadàver. Un cop allí, - i sense més dilació que les pertinents salutacions i comprovació d'identitat -, un forense, acompanyat de dos inspectors, em conduí a la sala frigorífica on els guardaven.
Aleshores tingué lloc la típica escena de pel·lícula: tragueren un fiambre tapat amb un llençol i el forense li descobrí la cara. No hi havia cap bri de dubte que els efectes especials de digitalització de rostres i de maquillatge havien fet una bona feina: el mort era una còpia exacte a mi - fins i tot amb el petit tall que m'havia fet afaitant-me el dia abans, a la banda dreta de del bigoti, i amb el mateix trau que em vaig fer de nen, sota el mentó, tot fotent-me de lloros amb la bicicleta una tarda que tornava de casa de l'àvia -.
No vaig patir en cap moment que la policia sospités de mi o que em poguessin enxampar. I encara que haguessin trobat alguna prova de l'assassinat del meu propi clònic, de què carai podien acusar-me? De suïcidi?
|
