Feia temps que no anava bé amb la dona, molt de temps, però com sóc una pare responsable, aguantava, fins aquella nit que ja no vaig poder més i vaig marxar fent un cop de porta.

Feia un fred que pelava i vaig estar donant voltes per la ciutat sense saber on anar. Un dimecres de matinada tot estava tancat.

Necessitava una copa i vaig trobar aquell bar obert a la zona del port. Era un local rònec on anaven els mariners, a aquella hora no hi havia quasi ningú.

Assegut a la barra bevia un wisky mentre repassava la meva vida. Llavors la vaig veure, asseguda a un racó, embolcallada amb un abric de pells, els llavis de cirera i un serrell ros que li queia damunt dels ulls. La vaig mirar i em va somriure. Va començar a parlar distesament i la seva veu era aspre com el wisky.

Vam acabar a una habitació fosca, just quan un sol tèrbol s'aixecava sobre la ciutat. La vaig abraçar i vaig començar a plorar sobre la seva espatlla, sense fer soroll. A l'altra banda de la paret se sentien dibuixos animats. Ella no deia res. Li vaig treure la roba a poc i van aparèixer un pits generosos i unes cames llargues i musculoses. Ens vam estirar a un llit de llençols rebregats. Espera, t'haig de dir una cosa, em va dir, encara sóc un home. El meu viatge no s'ha acabat.