Tots ens hi vam veure empesos. Com una marea, per alguns d'entusiasme, per a d'altres de resignació, ens va arrossegar fins el camp de batalla. A les nostres mans hi van aparèixer pistoles i els nostres vestits es van tenyir de verd militar.
Entre himnes i símbols, els primers anys tenien un gust de necessitat i de certa dolçor d'esperança. La unió ens feia sentir forts, grans, érem joves. Ens omplíem les boques de cants llibertaris i volàvem; el terra s'esfumava de sota els nostres peus quan, tots junts, cantàvem.
I, llavors, lluita. Trets eixordadors i els silencis insuportables que seguien els trets. Més trets. Crits. I lluita.
I la guerra es va allargar i allargar i ja durava massa.
Les ciutats destenyien el roig de la seva gent sota pluges de metralla. La por. La mort rere cada cantonada. I ja no volíem cants. I la dolçor, aquella dolçor d'esperança, ja no es tastarà en cap llengua. Sols cansament, esgotament... Quan s'acabarà?
I finalment el roig vessat es va convertir en riu. Rius de color sang brollaven arreu fins diluir-se en un gran oceà d'aigües tèrboles.
Els anys passaren. No. Els anys següents volaren tot i que sovint semblessin eterns.
I ara la meva pell és aspre, pot ser sols un reflex del què em van deixar per dins. O del que se'm van emportar. Les ales de la meva joventut van ser tallades i desplomades massa ràpid i, això va crear un àrid desert en alguna part del meu interior. Tanco els ulls i el veig. Els anys passen i la gent s'omple la boca de frases estúpides com “el temps ho cura tot”. El meu desert no es cura. El meu desert pateix tempestes de sorra. Tempestes de crits, de plors, de dolor i de metralla. I tot es tenyeix de roig.
I quan, en una tempesta de sorra, se m'emboira la vista i se m'accelera la respiració, la gent em demana què em passa. El desert... murmura, el desert torna a despertar. I ingenus dels qui m'escolten, pensen que és una metàfora. No. No és una metàfora. L'oblit que representa que m'havia de dur aquest temps que ho cura tot, ha engendrat un tumor de sorra dins meu. I qui continuï pensant que és una metàfora, que m'expliqui perquè a voltes davant les tempestes interiors començo a tossir i tossir, i noto una bola dura i rasposa escalant-me la tràquea. I per què quan, després de desitjar mil i una vegades la mort per curar-me del dolor, una piloteta aspre i seca em reposa sobre la llengua. Boles de sorra, bocins de desert. Intents frustrats del meu fràgil cos per foragitar aquest desert de dins seu, per trobar l'anhelada cura que havia de dur-me del temps.
