La neu queia dolçament sobre les teulades, ingràvida, emblanquinant-les fins a fer-les semblar de sucre i despertar el vici dels més golosos. Les finestres de les golfes eren tancades i barrades però els finestrons a l'alçada del carrer semblaven encesos amb una càlida llum encegadora. No hi havia ni una ànima pel carrer, i la neu que s'acumulava a les voreres es confonia amb la blancor de les parets de les casetes, semblants i en filera, com fetes amb el mateix motlle. El campanar de l'església es retallava al cel, un cel apagat i estranyament blau. Les campanes, que semblaven de joguina, no havien repicat mai, i segurament mai no ho farien. Al fons s'entreveia un caminet que es perdia entre les muntanyes. A la llunyania, però, l'horitzó era finit. A poc a poc, la neu deixà de caure, l'atmosfera quedà neta i regnà una gran quietud. El silenci era tan profund que marejava, el temps es va aturar.

Tot d'una, una forta sacsejada feu tremolar les cases. la neu es tornà boja, com si la ventada del nord la fes giravoltar amb fúria. Tot es tornà confús quan les cases, com mogudes per la mà de Déu, s'enlairaren desafiant la llei de la gravetat. Al poble, però, ningú cridava, no en patia les conseqüències.
Una veu va ressonar des del cel i la llum va minvar:

- Mira mamà! És preciós, mira com cau la neu!

I en Pau deixà de sacsejar la seva bola de vidre, fent que la neu tornés plàcidament sobre les teulades. La seva veu infantil era l'únic so que s'escoltava en aquell poblet, en aquell món minúscul, sotmès a un hivern sense fi.