S'estén damunt els nostres caps, molts cops gairebé sense adonar-nos-en, el llençol blau que esdevé negre, que esdevé nit. La senyora ha esmerçat tot el dia per netejar-se aquesta gran flassada feta d'estels, de planetes, de satèl·lits, de fons blau prússia i atzabeja. Com sempre i des de sempre, un cop fet això, quan veu que es recull el mantell blau cel del dia i amb ell se'n va el sol, obre les portes del balcó i deixa caure suaument i sense pressa l'extensa gamma de tonalitats amb què s'omple, fent-nos partícips d'aquest canvi, d'aquesta atmosfera molts cops lluminosa, molts cops colpidorament fosca. L'esperem, la rebutgem, la tela que tot ho envolta. Ens distreu, ens afalaga, ens protegeix, ens encoratja. La senyora ha fet molt bé la seva feina, ha escampat sentiments, sensacions i vida pertot.
- Però... què fa? Faci el favor de recollir-lo! -li crida la veïna.
- Per què? -pregunta la senyora repassant amb la mirada i orgullosa la basta immensitat de la seva bugada.
- La lluna! S'ha deixat la lluna al safareig! -li diu amb un somriure maliciós-. Es passa hores i hores traient la pols a neptú, fregant els cràters de mart, polint els anells de saturn... i goita-la, a l'últim moment, es deixa la lluna! De què li serveix polir-la sempre la primera, deixar-la com una patena, si després se l'oblida al marbre?
La senyora ha obert els ulls sobre manera, esglaïada. Tenia raó la veïna, se l'havia deixada, havia deixat una part del llençol sense llum, una part de l'univers a les fosques. Plora alguns cometes, impotent.
- Ara ja és massa tard -diu la veïna una mica penedida davant el buit que s'ha creat com un forat negre a la ment de la senyora. Ara li sap greu fins i tot haver estat severa amb ella, però, què carai, li havia de fer entendre que això no podia ser.
La senyora recull el llençol amb calma amb la vinguda d'una flassada més clara, la que estén la seva veïna, el dia.
- Ella no ho té tan difícil com jo -pensa tota entristida-. Què són uns quants núvols amb alguna tempesta i un sol que sempre resplendeix? -i comença de nou a netejar amb cura cada estel del firmament, cada racó de cada planeta. Aquesta nit no deixarà de posar-hi la lluna, tan bonica com estava, tan màgica.
Mentrestant a la terra, com a d'altres racons de l'immens espai, ha esdevingut el caos. Tothom es pregunta què ha passat aquella nit, una nit sense lluna, una nit sense llum, una nit estranya.
