|
Ni un sol llum al carrer. Ni un sol estel al firmament. Ni la lluna l'acompanya en els carrers deserts de gent. Té la passa forta; no és segura però és forta perquè té pressa. I té pressa des que ha sentit una passa, igual que la seva, seguint-lo pel darrere. Gairebé corre. No pensa. Es posa la mà a la butxaca. Arriba a la porta de casa seva. Treu les claus i escolta si encara ve algú al darrere... i sent les passes fortes que caminen cap a casa seva. No es gira. Busca les claus. Tot és fosc. A la mà, un garbuix de claus; al darrere unes passes seques. Les dents de les claus són fredes. A ell, les dents li espeteguen. La sang li cau als peus. Troba la clau. Sent l'última passa. No mira endarrere. La introdueix i li fa fer una volta brusca. Un calfred, un alè fred li esgarrapa l'esquena. Obre la porta de cop i entra. Foscor. Negritud. Cap soroll. La mà dreta, lenta, s'arrossega per la paret. Clic! Res. Clic! clic! clic! No serveix de res. Els peus l'arrosseguen lentament pel passadís. Calla. Escolta. No respira. El té al darrere. El té tot just a l'esquena, molt a prop. Sent com la seva respiració li acarona l'orella. Sent el seu pensament. El vol matar! El vol matar? Per què l'hauria de matar? Per què algú hauria de voler matar algú que no és ningú? Què té ell d'especial perquè algú cregui que no mereix viure? "Jo no sóc ningú", pensa. "He estat sempre gris, mediocre, ningú no em troba a faltar. A la feina m'ignoren, com si no hi fos. No he tingut mai responsabilitats perquè no sabria què fer-ne! No he fet mal a ningú, ni volent ni sense voler, perquè no em relaciono amb ningú. No tinc amics. No tinc companya. Els meus pares, no els he vist mai. Qui vol desfer-se d'algú que és ningú?" Però sent que aquell que hi ha al darrere el vol matar. "Visc sol. No tinc fills. Ni odio ni m'odien!" Però el volen matar. Ho sap perquè l'assassí que té al darrere l'observa i se li ha atansat tant que percep que ha aixecat la mà pel damunt del seu cap. "Deu ser un ganivet. Sí, un ganivet de cuina que m'entrarà directament pel coll." Té por. Està paralitzat. "És millor així. No ho veuré. Només sentiré el xiulet del ganivet tallant la foscor del passadís." Ja el sent baixar. Ara. Cau a terra agenollat. Clic! S'encén el llum. Sent la fredor del terra en el front i la suor freda regalimant-li per l'esquena. Panteixa. Té els ulls fortament tancats. El cos, tens, espera el cop que no cau. Obre els ulls a poc a poc. Sent que l'assassí l'està mirant. Espera. Passen els segons. Passen lents perquè van carregats de la vida gris i avorrida d'un home acabat. Gira el cap lentament. I força els ulls per espiar l'assassí que el volia matar. La figura, borrosa al principi, es va aclarint. El mirall li torna, negat de llàgrimes, la seva pròpia imatge. Plora com el nen que no va ser mai i diu a l'assassí que no l'ha volgut matar: "Ets un covard!".
|
