Clara Soley i Manuel

Clara Soley i Manuel

Vaig néixer a Sabadell el dia 8 de març del 1967. He estudiat filologia catalana amb la idea romàntica que això m'ensenyaria a escriure. Acabada la carrera, vaig començar el doctorat. Em semblava que volia investigar. La meva indecisió pel que fa al tema de la recerca, més la mandra i l'entusiasme per un curs sobre guions, em va ajudar a penjar el doctorat. Em vaig adonar que el poc temps lliure el preferia dedicar a inventar-me històries i aprendre a escriure-les.

Faig de professora de llengua i literatura en un institut de secundària de Terrassa, on intento –com i quan puc– encomanar el plaer de llegir. Les satisfaccions més grans em vénen d'aquells alumnes que s'han fet addictes a la lectura. A vegades, crec que els he espatllat la vida.

De petita, em vaig enganxar a llegir i és un vici que costa de perdre. Devorava –com tants altres de la meva generació– els llibres dels Cinc i els Set Secrets etc. Després, llegeixo segons el boca-orella, i així m'he convertit en una lectora caòtica, sense estratègies, sense planificació, tot i que cada vegada més exigent.

Pel que fa a escriure, vaig començar a l'època de l'institut. Feia poemes depriments en tots els sentits, que llegien les meves sofertes amigues. Encara en conservo algunes. No sé com va anar, però un dia em vaig adonar que escriure versos ja no em venia de gust. Suposo que, llegint els bons, m'hi vaig comparar i vaig perdre la motivació. I vaig plegar. Viure sense escriure, però, se'm posava malament. Així que, intentant fer callar una mena de Pep el Grill que em deia que no fes més el ridícul, em vaig entossudir a escriure narracions. En això, és clar, hi va fer la fascinació que sentia per narradors com Calders, Rodoreda, Mansfield, Allan Poe, Salinger, Monzó etc., com també, la sorpresa que, escrivint, em sentia una mica més satisfeta. Ara bé, les històries sempre anaven destinades a una carpeta secretíssima, perquè alguna cosa entre l'orgull i la vergonya no em permetia fer-les públiques.

Aleshores, em va venir la pregunta: i per què coi escric, si no s'ho ha de llegir ningú? i la guitza d'això, més l'instint de reconeixement i de connectar amb algú, em van fer decidir a presentar-me al premi Sant Joan: "el no ja el tens". Quedar-ne finalista m'ha permès creure'm que, com a mínim, tot allò resultava llegible i que no faria molta pena. Vet aquí, doncs, com continuo entestada a escriure. De moment, això encara ocupa un bon lloc en el rànquing d'activitats que m'agraden.