Estimat Cyrano,

Ja no sé res de tu. Aquest març farà dos anys que vas marxar de Sabadell. O hauria de dir fugir? No vas dir res a ningú. El dia abans era el meu aniversari i ens havíem trobat al Bemba. Em vas regalar la teva guitarra. Em vas explicar entusiasmat que tenies l'oportunitat de comprar-te una guitarra nova, una Stratocaster, com la del teu admirat Jimmy Hendrix. Era impossible que interpretés pel teu posat, a voltes d'una malenconia concentrada, que t'estaves acomiadant. Jo, que me les donava d'intuïtiva!, no vaig captar res estrany. No sé per quina raó vas decidir trencar els lligams en sec. I la nostra amistat ha quedat com una guitarra amb les cordes segades.

La guitarra, després ho vaig entendre, era un regal de comiat. Si m'ho hagués imaginat hauria intentat no ser tan estúpida. No hauria perdut temps parlant de xafarderies. Que si el Sebas, que si la Xell. Possiblement m'hauria posat dramàtica. Bleda com sóc, hauria plorat. T'hauria intentat convèncer com fos perquè et quedessis i, ara ho penso, potser t'hauria dit que t'estimava. O potser no. Ben mirat, és ara que sé que et vaig estimar. I, sobretot, és ara que sé que les coses importants s'han de dir, que s'ha de poder vèncer aquesta mena de vergonya que ens impedeix ser tendres i, horror!, afectuosos. Aleshores, només creia que érem amics, molt amics, els millors amics del món. I que no calia dir res.

La tarda que ho vaig saber era resplendent com una poma enverinada. Vaig sortir a fer un volt. Estava d'un bon humor especial. Ho devia fer que era primavera, divendres i que tenia la certesa que aquella nit sortiríem i et veuria. Just a l'alçada de correus em vaig trobar la teva tieta. Les seves paraules, la notícia i l'olor del perfum car m'ofegaven, com si una serp invisible m'encerclés el coll. Se'm devia notar el malestar, perquè els ulls maliciosament sorpresos de la teva tieta de mica en mica van deixar entreveure alguna cosa semblant a la pietat. Es devia adonar que aquell triomfant "Ah, no ho sabies?", era per mi com una pedra llançada amb mala llet. "En Biel ha decidit anar a viure a Anglaterra amb el seu germà. Diu que vol treballar de qualsevol cosa, estudiar teatre i música. Ves!, tenia la vena bohèmia, com el seu pare. No tenen remei, aquests, nena..." Això últim m'ho va dir amb una intenció espantosament compassiva, com si estigués consolant una pretendent menyspreada, una ingènua a qui cal desenganyar, pobreta.

Aleshores, intentant controlar la tremolor de la veu, li vaig demanar la teva adreça de Londres. Encara no la sabia, em va dir. Teníeu la idea de llogar alguna cosa i que ja me la donaria quan la tingués. Al cap d'una setmana vaig trucar-li. Et pots creure que mai m'ha contestat i mai més l'he tornada a veure per Sabadell? A vegades tot plegat sembla un capítol de la sèrie La dimensió desconeguda.

També resulta al·lucinant que, després de tant temps, no hagi aconseguit una adreça. I que, en una setmana, n'aconsegueixi dues, probablement improbables. Va anar així:

El dijous passat, al bar de lletres de la Universitat, vaig conèixer un xicot, l'Artur Vidal, que havia fet de lector de català a la universitat de Liverpool. Sense cap mena d'esperança, li vaig comentar que tenia un amic que vivia a Anglaterra. Li vaig dir el teu nom i cognoms. I resulta que es recordava del teu germà, en Marc, que l'havia conegut en una festa a la residència d'estudiants. No em va semblar que li tingués gaire simpatia. I de tu, no se'n recordava. –Ets un fantasma?– La cosa és que en Vidal em va donar l'adreça de la residència. I, després d'estripar unes quantes cartes plenes d'insults, he aconseguit escriure't alguna cosa menys rabiosa. No crec que llegeixis aquesta carta i, encara crec menys que em contestis. T'escric una mica com qui prega a un déu inexistent. A un fantasma.

No sé si et pots imaginar la quantitat d'hipòtesis que es poden arribar a teixir i desteixir des del silenci, la majoria per mortificar-se. Em mortificava la idea que no m'haguessis considerat mai amiga teva, amiga de debò. Fins i tot he arribat a creure que realment em menyspreaves, que m'havies menyspreat sempre i que t'havies desfet de mi i dels de la colla, massa vulgars per a tu. Aleshores, t'imaginava una mena d'ésser com el Doctor Jeckill i Mr Hyde. Que la teva cara amable era tan sols una màscara, que aquí amb nosaltres, havies fet una gran interpretació ocultant-nos la teva genuïna personalitat obscura, egocèntrica, ambiciosa, sense escrúpols. Un malson.

De fet, encara dubto que el millor amic del món decideixi esfumar-se d'aquesta manera. Justament per això, a vegades, em martelleja una altra hipòtesi, que estàs no sé on i que tens potser alguna dificultat que t'impedeix dir-nos res. Mira si és bèstia, que fins i tot ho desitjo. Desitjo que tinguis alguna dificultat que em pugui fer entendre aquesta "desaparició". No ho sé. Només sé que fa dos anys i et trobo a faltar. I malgrat que t'he arribat a odiar, encara t'imagino el meu interlocutor ideal. El meu Amic. El meu Cyrano.

Sense pretendre res, et convertires en el líder natural de la colla. Perquè hi ha coses de les quals no cal parlar, se'n deriva màgicament un consens. La teva autoritat s'imposava sense imposar-se. No havies de fer com la gent que ha de donar la nota per fer-se veure, no "anaves" de res. Amb el temps t'adones que hi ha gent que et desperta sensacions estranyes, grinyoladisses i és perquè "van de", van de guapos, de guais, de graciosos, de llestos. Tot el que diuen segueix un guió previ. I se'ls nota sempre un punt encarcarats. Encarcarats de tant voler-nos convèncer del que no és.

Tu no anaves de res. I això tan simple resulta enormement complicat. Crec que per això provocaves admiració. Tampoc eres un "guapo" estàndard. El teu nas tenia unes mides considerables, ja ho saps. Tu mateix en feies conya i t'agradava que et diguéssim Cyrano, com el famós nassut de Bergerac. De fet, aquest sobrenom t'anava perfecte. A tu també t'agradava escriure. Escrivies lletres per a cançons. Poesia, per a mi. Gràcies a aquelles lletres, vaig comprendre que la poesia no havia de ser necessàriament un pal o una colla de versos incomprensibles. Tampoc tenies uns ulls verds o blaus. Ja se sap que si tens els ulls clars en aquest món vol dir que ets un ésser superior i que no cal que facis res més que lluir-los. Els tenies marrons, de color de gos com fuig, com la majoria. Ulls marrons, petits, vulgars i, per sobre de tot, magnètics. No és la forma de l'ull el que enamora, ni el color, sinó la mirada. La teva llambregava amb mil matisos. Podia ser tendra i irònica, podia contenir tota la tristesa del món i, de cop, brillar com si hagués resolt tots els dubtes, mostrant una alegria incontenible. O sóc jo que t'invento?

Trobo a faltar els teus ulls i el teu nas. Cyrano, on punyeta ets?

Per a nosaltres, els de la colla, has entrat en una mena de dimensió mítica. Fins i tot, ha arribat un punt en què en fem conya. Ja hem confeccionat algunes llegendes sobre en Cyrano.

La del Mitus és que, efectivament, ets a Anglaterra i has aconseguit el teu somni: formar un grup. Que aquest somni ha pogut més que tot, que ha reclamat tota l'exclusivitat. En nom del somni, has oblidat els amics. La seva teoria es basa, a més, en una dubtosa prova empírica: en una foto d'un diari anglès en què es veu darrere una boira espessa, no sé si a causa de la pèssima qualitat de la mateixa fotografia o per aquell efecte especial de fum dels concerts de rock, quatre figures, se suposa que quatre músics. Just, la de la dreta, que sembla encorbada rascant una guitarra, ell jura pels ossos que es menja el seu gos, que ets tu, que aquell gest és teu, únicament teu. Ens vam tronxar de riure.

En Sebas considera molt científicament, ja li coneixes aquell aire de savi d'expedient X, que ets un marcià, senzillament, vas venir en aquest món a investigar sobre els humans i després els teus et van passar a recollir. Gairebé assegura que va veure el platet volador enlairar-se des de la Mola.

La Xell, ella sempre tan romàntica, li agrada creure que et vas enamorar bojament de la irlandesa que et donava classes d'anglès a l'Acadèmia i vas marxar a Dublín a buscar-la. I per allà vagues, de pub en pub, de guinness amb guinness, desemparat i boig de dolor.

I llavors la més sensata: que Sabadell et cansava, que no et resultava la ciutat més estimulant del món, que no trobaves aquí el que volies, que després de morir la mare, vas decidir no tenir més lligams amb la ciutat i amb la seva gent. I això, em fereix.

És clar que també podria haver-hi una llegenda que les unís totes o una de ben diferent. Potser algun dia tindrem notícies teves, d'algú que t'ha vist. Mentrestant, potser t'aniré escrivint i, de tant en tant, aniré rascant la teva guitarra i inventaré cançons horriblement sentimentals.

T'estimo,

Ester

PS. No sé si t'has adonat que m'he deixat expressament de dir-te alguna cosa sobre la segona adreça. Prepara't. Navegant per Internet, he entrat en un web on es fan tota mena de subhastes d'objectes de segona mà (www.ibazar.es). Com si seguís una intuïció estranya, he anat a "Instruments". Gairebé m'he mort, quan he vist que un tal Onaryc es venia una guitarra Stratocaster. Ho he comentat als de la colla. El Sebas, que està fet tot un internauta, m'ha ajudat a fer un pla. La guitarra és la clau de tot, oi?

Allà on siguis, una abraçada.