Una
colla estel.larHavíem tornat a quedar amb els de la colla. Després de la gran commoció a l'Observatori havíem trencat el costum de quedar cada tarda.
Aquell dia inauguraven la torre Millenium i vam pensar que seria una bona ocasió per oblidar-nos de les males històries i la carregosa vida d'estudiant.
Com de costum, la pesada de la Berta m'havia deixat sense bateria i, a sobre, la molt graciosa havia tret les piles del despertador per col·locar-les al seu Discman Philips. Tot despentinat i vestit amb el primer que vaig trobar a l'armari, vaig sortir flipant.
Baixant a tota velocitat per l'avinguda de Francesc Macià, veia els grups de gent que anaven cap a la inauguració. L'intens trànsit d'aquella hora donava a l'ambient un aspecte molt feixuc.
M'estava penedint d'haver quedat; sempre he odiat les munions de gent! Allò era pitjor que anar a l'Alcampo un dissabte després de dinar. L'única cosa que em feia estar bé era pensar que veuria la colla el primer cap de setmana després d'haver començat les classes.
En passar per davant d'una botiga d’astronomia em va venir al cap el que havia passat feia pocs dies a l’Observatori. Un gran asteroide, que s’havia desviat de la seva òrbita, s’havia fragmentat davant dels nostres ulls en dos trossos bestialment grans.
En Mingo i la Mercè ens van tranquil·litzar dient-nos que aquelles dues grans roques espacials no xocarien contra la Terra creant una destrucció total, però sí que en podrien caure alguns petits fragments a qualsevol lloc. La veritat és que no m’ho vaig acabar d’empassar.
Suat i extenuat, vaig arribar al parc de Catalunya. Al costat del sortidor, hi havia tots els de la colla.
¾ Què portes a les mans, Josep? –vaig preguntar-li.
Em va ensenyar un tros arrugat del Diari de Sabadell. El titular deia "Científic, desaparegut". En mirar la foto, em vaig quedar blanc com el paper en veure qui hi apareixia: en Ricard Casas!
Vam agafar camí i vam anar cap a la torre Millenium. Ens vam creuar amb els meus pares que anaven a veure la inauguració i a escoltar l'alcalde que hi feia un discurs. Com que no teníem ganes d’aguantar la xerrera, vam decidir passar i anar al McDonald's a prendre alguna cosa.
Una sotragada molt forta i un gran bum es van sentir de sobte. El terra va tremolar i l’espant general es va estendre per tota l’avinguda. Què havia passat? Els rumors d’un fragment de meteorit s’estenien més ràpid que el vent.
La gent corria amunt i avall espantada, se sentien crits de dolor incomprensibles i la multitud esvalotada no sabia què fer ni a qui preguntar.
Amb el desconcert, ens vam quedar ma germana i jo. Corríem sense saber on anar fins que vam trobar el Mingo i la Mercè. Mai no m'havia imaginat que algun cop m'alegraria tant de veure els profes. Ens van dir que havien vist els nostres pares que corrien cap a la plaça d’Espanya. Tots plegats hi anàvem.
Mentre corríem, vèiem la gent plorant desesperadament; tots anaven cap a algun lloc indeterminat. En aquells moments també em venien al cap pensaments dels de la colla: on devien haver anat? Estaven bé? Estaven junts?
Finalment, després d’una pujada desesperant i interminable, vam trobar els pares asseguts en un banc enmig de la plaça. La mare plorava desesperadament i el pare la intentava consolar mentre tremolava de l’espant.
En arribar fins on eren ells, la mare va aixecar-se de cop i se'ns va tirar a sobre.
Les seves llàgrimes li continuaven lliscant per la cara i la seva veu escanyada ens preguntava si estàvem bé. Baixàrem les escales de la plaça i ens anàrem cap a casa, un pis a prop d’allà. Ja no ens en vam moure. No vam saber res més de cap dels de la colla durant uns dies.
El cap de setmana va passar tristament. Per la tele arribaven notícies escasses d’aquell fet. És que potser no era prou important? A més, tenien la barra de dir: "Tothom tranquil, només és un fet aïllat, i les destrosses han sigut mínimes." Mínimes! Us ho creieu! Tot el parc de Catalunya arrasat! Centenars de ferits innocents que passejaven per allà! Però les destrosses eren mínimes!
El dilluns al matí vaig sortir de casa tot sol. La Berta havia decidit de tornar al psicòleg; després de l’espant del dia de la inauguració no havia tornat a ser la mateixa, i ja no tenia ànims per ser la persona alegre dels últims temps.
Al cap de quinze minuts vaig ser davant de la gran porta de l'entrada de l’insti. Amb el cap cot vaig anar cap a la classe, feia bona estona que havia tocat el timbre i, en entrar a l’aula, la vaig trobar gairebé buida. A penes érem deu persones dels trenta que som normalment. Només hi havia dos professors, en Mingo i la Mercè, ja que tots els altres havien demanat el dia lliure.
En Mingo em va cridar al final de la classe de física. Em vaig pensar que em cridava per renyar-me perquè no havia fet res en tot el cap de setmana (no era l’únic; ningú no ho havia fet!).
Molt nerviós, no sabia què podia passar. Vaig anar cap a la tutoria dos, on em va ensenyar una carpeta molt vella de color groc que tenia un nom escrit en majúscules de color negre: Ricard Cases. La va obrir i en va treure una petita nota escrita amb una lletra petita i molt nerviosa. Me la va llegir. La nota deia:
"Hola Mingo.
T’envio aquesta nota amb totes les meves investigacions. Temo per la meva vida ja que hi ha algú que fa dies que em segueix, i crec que el que volen és destruir tots els meus documents; són massa delicats... Recordes aquell dia a l’Observatori?
No et puc explicar res més, ells em persegueixen i no volen que ningú ho sàpiga.
Si això arriba a les teves mans et demano que en tinguis cura i que n’informis els nois que hi havia allí, et seran útils per amagar-ho tot."
Aquella nota em deixà tot estranyat. De quines investigacions parlava? Cada cop estava més cagat. Primer en Ricard Cases havia desaparegut, després el tros de meteorit i les notícies de la tele que li donaven una mínima importància, i ara aquesta estranya nota!
Tot plegat semblava una conspiració típica d’una United States of America Films en la qual el govern corrupte pot aconseguir molts diners amb el perjudici dels habitants de la nació. L’únic problema era que allò no ho era pas, una pel·lícula. Allò era la crua realitat.
Encara estava submergit en les meves batalletes quan la Mercè va entrar a la tutoria i va dir alguna cosa a cau d'orella al Mingo: Aquest va somriure i llavors va dir:
¾ Té, t'ho confio a tu. Mira-ho, si vols, ja que si et digués que no ho fessis no em faries cas. Guarda-ho. Ningú no ha de saber que ho tens.
Vaig agafar la carpeta tan de pressa com vaig poder i la vaig ficar a la motxilla, darrere d’una carpeta immensa decorada amb el cometa Halley l'últim cop que va passar per la terra.
Amb pas lleuger vaig anar corrent amunt fins a arribar a una plaça petita que tenia una font per beure aigua i un banc tot pintat de color verd (no en sé el nom). M’hi vaig asseure i vaig pensar de treure la carpeta per mirar-ne el contingut. Llavors em va venir al cap el que m'havia dit en Mingo: "Ningú no ha de saber que ho tens". Això em va fer pensar que era millor que anés cap a casa. A la meva habitació podria mirar-m’ho més tranquil·lament.
Estava tan nerviós, tenia tantes ganes d'obrir la carpeta i saber què hi havia dins, que em vaig aixecar de cop del banc i vaig sortir disparat carrer amunt. Vaig córrer durant una bona estona, cada cop estava més cansat i cada cop les cames em responien menys. Finalment, vaig arribar a casa. La Berta estava tombada al sofà i plorava mentre la mare intentava dissimular la seva preocupació i ens posava bona cara.
Vaig intentar no mirar la Berta, que tenia la cara blanca i el somriure trencat. L'únic que feia era estar asseguda, inexpressiva.
Vaig entrar a l’habitació, estava gairebé plorant. Em vaig quedar quiet i assegut una bona estona, no tenia forces per fer res.
Què els havia passat als de la colla? L'últim que en vaig saber va ser un rumor que deia que el Josep havia tingut un accident. Deien que era a emergències esperant de ser ingressat, ja que tots els hospitals estaven col·lapsats. Vaig intentar trucar a la seva mare, però em va ser impossible. La finestra es va obrir i em vaig espantar; això em va fer sortir dels meus pensaments.
Aquell fet em va fer recordar la carpeta groga que hi havia dins la motxilla Nike, darrere la gran carpeta de l’insti.
Vaig treure la carpeta d’en Ricard Cases i la vaig obrir tot emocionat. Què era aquella investigació tan enigmàtica i perillosa? Què havia descobert?
A dins hi havia moltes fotos de l’espai que em resultaven familiars. Eren del dia que vam ser a l’Observatori, però tenien alguna cosa diferent. Però, què? També en vaig treure un dossier amb deu o dotze fulls que començaven amb:
"Primer contacte visual 10/9/2002
Gran cos desconegut s’aproxima a la terra amb trajectòria molt perillosa.
Segon contacte visual 12/9/2002
Un cos de petites dimensions col·lisiona contra el suposat asteroide. Cos estrany es divideix en dos fragments, la seva trajectòria es creu que ja no és perillosa.
Tercer contacte visual 14/9/2002
Meteosat es desvia de la seva òrbita, pot col·lisionar contra un dels fragments del cos en qüestió."
Aquí el dossier s’acabava. Totes les altres pàgines estaven calcinades. No entenia per què ningú no ho havia de saber. Qui no ho podia veure? Em vaig passar hores a l’habitació tancat intentant esbrinar-ho. Llavors vaig pensar de trucar al Mingo i fer-li més preguntes; però em va dir que ell no en sabia res de res, que només sabia el que jo sabia i ja està. Pesat! Em va tornar a repetir que no ho digués a ningú. Però a qui volia que ho digués? Ma germana estirada al sofà sense dir ni piu, ma mare plorant tot el sant dia i jo no sabia res dels de la colla.
Ei, i en Rushell, no hi havia pensat. S’havia quedat una temporada fent una investigació a la UAB. I si ell hagués matat en Ricard Cases, potser la meva suposició era errònia. No, no podia ser! Estava massa encuriosit, havia de saber què havia passat, per això vaig començar a investigar la carrera d'en Rushell.
Vaig anar a casa del Dani per navegar per Internet a veure què trobava i em van donar la direcció següent: www.nasa.com.
En Dani seguia com sempre al seu món informàtic, però des d'aquell fatídic dia no sortia de l’habitació, es dedicava a navegar per tots els webs de sectes, que només creien en la destrucció del món i l'apocalipsi. De broma, em va dir!
Després de molt buscar vaig trobar el que buscava. Vaig imprimir la informació:
Després de treballar deu anys, va haver-hi un accident per un error humà. Segons sembla, en Rushell havia fet sortir un coet abans de temps i aquest havia caigut i havia matat tota la tripulació i la gent que havia presenciant l'enlairament.
Segurament va decidir que fent malbé la seva investigació seria més ben considerat entre els conspiradors per destruir el planeta. O és que potser el que volia era protegir-nos i rellançar la seva carrera destrossada? Era bo o dolent?
FI DEL CAPÍTOL 2
Alumnes de 3r d’ESO
Col.legi Sagrada Familia
