Una
colla estel.larTot aparentava un suïcidi. La seva cara, mortalment pàl·lida, mostrava una expressió d’angoixa. Tenia els ulls inflats, oberts, mirant l’infinit. Els llavis, contorsionats, deixaven entreveure un somriure trencat, com si hagués assolit la glòria que mai no havia aconseguit en vida. Tenia el crani dislocat i en degotava constantment un líquid fosc que repercutia en les rajoles del terra. El cos es gronxava tètricament sobre una cadira tombada. En conjunt resultava una escena macabra, digna d’Alfred Hitchcock. L’equip forense, perfectament coordinat, estudiava detingudament la manera de despenjar-lo. Però va ser innecessari, perquè amb un soroll estrepitós el cos, decapitat, es va precipitar a terra. Tots els presents retrocediren amb una expressió de repugnància perfectament fonamentada. Fos qui fos aquell home que es feia anomenar Rushell, ja no em podria donar cap tipus d’informació.
Vaig decidir fer una visita a l’Observatori amb la intenció d’obtenir dades sobre el difunt.
Vaig baixar lentament els tres graons amb la sensació que em deixava alguna cosa endarrere. Sentia un buit interior que incrementava la frustració de la visita: ningú no en sabia res. És més, per a ells no havia existit mai, i tanmateix havia estat allà, amb tots nosaltres, no feia més d’una setmana, quan horroritzats havíem contemplat el xoc dels meteorits. Aquesta escena es revivia en la meva memòria i em turmentava cada cop més. Em sentia sol i desemparat. No podia més, necessitava explicar tot allò a algú que ho pogués entendre. En Mingo i la Mercè! És clar, com és que no hi havia pensat abans? Ells m’ajudarien. Segur.
L’endemà al matí feia un dia gris. Com de costum, la Berta s’havia apoderat de les piles del meu despertador. Algun dia li tallaré els cabells mentre dormi i es despertarà calba (he, he, he!). Bé, això no ve a tema. El cas és que, com per variar, vaig arribar tard i adormit a l’institut, però content de poder veure una cara amiga, que em pogués ajudar. Desgràcia: la cara que va aparèixer darrere la porta podia ser igualment detestable, però no era la d’en Mingo. Vaig entrar a l’aula desconcertat.
¾ Bon dia –que irònic.
Caminant lentament cap a la cadira, vaig començar a reaccionar. On collons era en Mingo? Aquella pregunta em rondava pel cap, però va quedar censurada per la meva consciència educada. Al final de la classe vaig interrogar el substitut. Ell no en sabia res, tot i que finalment vaig poder arrencar-li de mala gana que en Mingo i la Mercè havien hagut de abandonar l’institut immediatament. El director va ampliar la informació d’una manera poc satisfactòria: havien marxat per cobrir dues places en una escola perduda del desert de Líbia –més que increïble–. I una merda! Estava segur que els havien fet fora. Sentint-me sol de nou i havent abandonat l’opció de parlar amb els professors, vaig repassar la llista de gent que em podia servir d’ajuda. Vaig descartar tots els de la colla per indisposició d’intel·lecte. Per tant, tot es va reduir en una sola possibilitat: la Berta. M’horroritzava la idea d’haver de compartir-ho tot amb la bleda, la maniàtica de les piles, però tornant al suggeriment de rapar-li el cap, semblava que tindria un bon aspecte. En acabar les classes, vaig tornar cap a casa, reflexionant sobre els esdeveniments que havien tingut lloc en els últims dies: primer, un misteriós cosmòleg amb un passat obscur detecta un cos que s’aproxima a la Terra. El rumb del meteorit només és seguit per 4 persones al món. Casualment, un grup d’estudiants de secundària presencia un xoc de meteorits. Un fragment fruit d’aquest impacte es precipita sobre la Terra. Un dels quatre coneixedors del fet desapareix misteriosament deixant una carpeta, ara en poder meu. La zona de l’impacte és un nucli urbà anomenat Sabadell. La notícia només és transmesa per una modesta cadena local. El grup de joves queda trasbalsat, en Rushell mor a causa d’un incomprensible suïcidi i els dos professors fugen sobtadament en un viatge a l’estranger. I en aquell despietat joc del destí, quin paper hi tenia, jo?
La Berta acabava d’arribar del psicòleg. Els seus ulls, rojos, havien plorat, i potser aquell no era un bon moment per parlar-li. Però ho havia de fer.
¾ Berta...
¾ Deixa’m, imbècil!
No, no estava disposat a deixar-ho córrer. Havia d’explicar-li.
¾ Espera! Per una vegada a la vida, vull parlar seriosament amb tu.
Anàvem cap a l’Eix Macià. Havia estat una idea de la Berta. Semblava que s’hagués despertat d’un estat de trànsit, m’havia escoltat atònita i a poc a poc ho assimilava. Havia d’afrontar la realitat i ningú no ho faria en lloc seu. Tenia la prova definitiva en el xoc dels meteorits. Ella ho havia presenciat i el que jo li explicava, al cap i a la fi, no era tan inversemblant. Així que vam comprar les entrades per a l’Episodi II. La venjança dels clons, el segon lliurament de la Guerra de les Galàxies. La sala estava plena. Vam poder trobar dos seients buits per a nosaltres a la fila 2. Durant una bona part de la pel·lícula la Berta no semblava immutar-se: ni la proximitat de la pantalla, ni les escenes espacials on apareixien meteorits no semblaven torbar-la. No obstant això, ja cap al final del film, en la pantalla gegant es va reflectir una imatge que es reproduïa en la nostra memòria des de feia temps. Segur que era la mateixa: dos meteorits col·lisionant lateralment, igual que a l’Observatori. Vam sortir corrents de la sala i vaig haver de perseguir una trasbalsada Berta per l’avinguda. Finalment, quan la vaig atrapar, podia observar-li una cara d’espant. Jo també estava atordit. Ens vam mirar fixament als ulls. Sobraven les paraules.
Caminàvem en direcció a la plaça d’Espanya. La Berta s’havia tranquil·litzat, però encara necessitava assimilar el xoc. Mentrestant jo em preguntava què havia passat, no quadrava res. Hi havia dues possibilitats: la primera era que els d’efectes especials de l’Episodi II haguessin tingut la mala llet d’incloure una catàstrofe a la seva pel·lícula... Però no podia ser! Com s’havien assabentat del xoc? Com podien, els de l’Observatori, haver venut aquelles imatges a una superproducció de Hollywood? No, impossible.
Però la possibilitat que quedava era completament absurda.
Vaig trucar a en Dani, l’informàtic de la colla, després d’haver-ho consultat amb la Berta:
¾ Sí?
¾ Dani, sóc jo. Com estàs?
¾ Hola, eh! M’has enganxat en un mal moment, estic al lavabo!
¾ Al lavabo? I com és que has contestat?
¾ No deixo l’ordinador ni per anar al lavabo. He trobat una...
Interferències.
¾ Dani, Dani, no et sento bé. Hem de parlar, et necessito.
Però no va contestar en Dani, sinó una veu fosca, profunda, rogallosa, rovellada...
¾ Hem d’eliminar la cinta com sigui.
¾ Ja ho sé, però jo no puc.
Ens havíem creuat amb una altra conversa. Normal, des que va caure el meteorit, si és que realment ho era, les línies telefòniques estaven col·lapsades.
Vaig esperar per tornar a sentir el Dani mentre escoltava la conversa que ens interferia.
¾ Sí, però els de l’Observatori no volen més problemes.
Què? L’Observatori? Això prometia ser interessant.
I els nois, estan controlats?
¾ La majoria estan massa trasbalsats, no patim per ells.
¾ Però tenim els bessons, te’n recordes?
¾ Han anat al cinema a veure la pel·lícula i els estan esperant a la sortida.
Em vaig donar per al·ludit. No voldria semblar cregut, però... No era evident que érem nosaltres? Sort que havíem sortit abans. Em vaig apartar del mòbil.
¾ Berta, hem de marxar d’aquí ara mateix!
No reaccionava. La vaig agafar de la mà i em vaig posar a córrer. Vaig tornar a l’auricular:
¾ Als de l’Observatori, que els donin pel sac. I si es queixen, se’ls ofereixen més peles i avall! Ells no tenen cap problema, els que rebrem som nosaltres, i tot per culpa dels americans! Les seves "armetes" bacteriològiques, els seus satèl·lits i les seves collonades de pel·lícules. Però, qui els va al darrere amenaçant la gent perquè calli, eh?
¾ Nosaltres.
¾ Qui els renta la merda del cul?
¾ Nosaltres.
¾ Qui pagarà la factura si algú ho descobreix tot?
¾ Nosaltres.
Interferències una altra vegada. Per fi va sortir una veu coneguda del telèfon, que em va fer tornar a la realitat. Era massa. Ho havia d’explicar a algú.
¾ Dani, per fi, hem de quedar, hem de quedar!
¾ Ei, tio, tranquil·litza’t o se’t fondran els ploms. D’aquí a cinc minuts, a la plaça d’Espanya.
Vaig penjar. La Berta em mirava, més recuperada, amb expressió interrogant.
¾ Ara t’ho explico.
¾ Ens segueixen?
Deuria haver notat que estava nerviós. No parava de mirar enrere. Vaig consultar el rellotge.
¾ De moment els tenim despistats, només fins que s’acabi la pel·lícula. Queden vint minuts. Quan us ho hagi explicat tindrem poc més d’un quart d’hora per demanar ajuda.
¾ Doncs què fas parat, imbècil? Corre!
Va sortir corrents cap a la plaça d’Espanya. Quina cara, ara em venia amb presses. La vaig seguir.
¾ Berta, espera!
La vaig atrapar.
¾ Què vol... què vol dir que... els meteorits... que vam veure...
¾ Eren només una imatge feta per ordinador... Per a una pel·lícula ianqui. Però ara... no hi pensis... ens hem d’afanyar.
FI DEL CAPÍTOL 3
Alumnes de 3r d’ESO
IES del Vallès
