Una
colla estel.larDe: Rushell
CORREU
Per a: Observatori de Sbd
URGENT
Investigacions R. Casas falses. Casas + Govern – Experiment: Manipulació ment
humana.
Vaig passar el telegrama a la Berta i, mentre el llegia, li anava augmentant la cara de sorpresa.
¾ Agrupació astronòmica?
¾ Amb qui parlo?
¾ Amb el cap d’investigacions astronòmiques de l’observa... (interrupció)
¾ Hem anat a buscar pistes a l’escena del crim de Rushell. Dins de la seva butxaca hem trobat un telegrama que us enviava per a transmetre-us la veritat del que ha passat a la Torre Milenium.
...qui m’informa?
¾ Ah! Som el Seki i la meva germana, la Berta.
¾ Què ha passat? Calmeu-vos!
¾ No hi ha més temps! Hem de venir immediatament! És molt important! És la pista clau!
PIP PIP PIP (bateria baixa)... Merda!
La Berta i jo no vam esperar-nos més i vam arrancar a córrer. Amb el cor bategant a tota llet i esbufegant, vam emprendre la que seria l’última pujada del nostre camí. La silueta de l’Observatori s’enfilava fúnebre sobre el parc de Catalunya.
El sol va començar a declinar, el cel va cobrir-se d’una boira espessa i grisa i la humitat i el fred ens anaven penetrant.
De sobte, va començar a caure el "diluvi universal". Corríem, ens obríem camí entre aquelles cortines d’aigua que queien i cada vegada la porta de l’Agrupació quedava més a prop.
La porta negra de l'entrada es va obrir i un home que semblava que controlava la situació ens va saludar amb un gest.
Tot seguit, la pluja va minvar, un silenci va envair-nos i després, el fred. De sobte, el cap d’investigacions va quedar-se atònit, amb els ulls desorbitats. Semblava que estigués en trànsit. Vam girar-nos, la Berta i jo, i vam veure el com s’havia trastornat l’investigador. Vam observar que una persona estranya, vestida d’una manera sospitosa, portava la meva carpeta groga! Va sortir dissimuladament intentant no fer-se veure. En sortir de l’Observatori quasi no s’apreciava la silueta de l'home sospitós. Vam començar a córrer darrere d’ell amb la precaució de no ser vistos.
A poc a poc l’home es va anar endinsant per la part verda del parc tot amagant-se entre els arbustos. Ens hi vam apropar discretament per observar què passava:
¾ On s’ha ficat! Ha desaparegut? –va dir la Berta.
¾ Què dius, paranoica! Segur que s’ha amagat.
¾ Calla i segueix-me, estúpid, que no t'assabentes de res!
La Berta, histèrica perduda, sense deixar-me reaccionar, em va agafar el braç i em va empènyer cap als arbustos.
De sobte, una força inapreciable a simple vista ens va absorbir cap a l’interior de la Terra.
Tot seguit ens trobàvem dins d’una immensa sala replena de màquines, cables i veus estranyes.
¾ Berta! Aquestes cares em sonen!
¾ Nen, que ets tonto? És clar que et sonen, són gent del govern.
¾ Ja deia jo...
¾ Va nen, calla i amaga’t; que ens veuran!
No sé on havia anat la Berta, però jo, després d’amagar-me darrere d’unes caixes d’explosius (mal senyal), vaig tenir un calfred i de sobte em va agafar por. La suor se’m va refredar i em vaig començar a trobar malament: la Berta i jo, l’embolic en què ens havíem fotut, el cap que sabíem on parava…
Allà amagats rere les capses, vam ser sorpresos per una cara coneguda. Era el Ricard Cases!
¾ Berta, aquest no havia desaparegut? –vaig dir molt fluixet.
¾ Exacte sóc en Ricard Cases. No he desaparegut, estic treballant pel govern en un experiment sobre la manipulació de la ment humana. Seguiu-me, us ho aclariré.
Vam seguir-lo, no teníem altre remei, estàvem cagats.
El nostre llarg recorregut consistia en passadissos, habitacions, ordinadors i unes escales interminables i cargolades, que ens van portar fins al laboratori, un lloc fosc, amb aparells de tecnologia molt avançada.
Ens va fer seure en unes cadires de vertigen. No tenien potes, sincerament eren molt modernes i extravagants.
Com uns curiosos, vam començar a fer preguntes.
¾ Eh! Eh! Tranquils i deixeu-me parlar. Tot va començar una nit de tempesta. En entrar a casa, xop de cap a peus, vaig trobar la casa de potes enlaire. Hi havia dues dones i dos homes, al menjador, amb un aspecte sinistre i vestides i vestits de negre. M’havien registrat la casa, encara que no sabia què buscaven realment. Em van aclarir el motiu del registre: les intencions no eren gens bones. Buscaven informació sobre les meves investigacions de la ment humana: jo creia que ningú no sabia que feia aquestes investigacions. Llavors em van proposar un treball al govern on guanyaria una quantitat de diners considerable. No tenia gaires opcions: havia de treballar o bé em robaven tots els meus avenços i totes les hores dedicades. Les intencions de les investigacions anaven més enllà del que jo em pensava. El seu objectiu era manipular la ment humana per mitjà d’un gran ordinador. Vam començar experimentant amb efectes audiovisuals, com per exemple la caiguda del meteorit prop de la torre Milenium. Tot era un efecte visual...
La Berta va interrompre.
¾ I com s’expliquen les imatges que vam veure al cinema!
¾ Aquestes imatges anaven dirigides als Estats Units, a una gent del govern, per ampliar més coneixements sobre les nostres investigacions. Però la tecnologia no sempre està de la nostra part i en comptes d’enviar-ho als Estats Units va anar a parar a mans d’uns productors de cinema americans. Les imatges els van commoure i els van semblar que eren perfectes per produir una pel·lícula. Va resultar un èxit i va donar la volta el món, fins a arribar als vostres ulls.
¾ I per què confies en nosaltres explicant-nos aquest gran secret?
¾ Perquè ja sabeu massa i això no és bo per a nosaltres i per a les investigacions. Per tant, preferim que us alieu amb nosaltres, en comptes que us convertiu en els nostres enemics. Ens sereu útils per a les nostres investigacions i, a canvi, en sortireu afavorits econòmicament. Hem avançat molt en aquest tema i volem arribar a controlar totalment les ments humanes.
¾ Ni pensar-ho, això mai! No pensem ser còmplices d’aquests atemptats tan antinaturals.
Per un cop a la vida, el mal geni de la Berta va servir per alguna cosa; gràcies a la puntada de peu als pebrots del Ricard Cases vam aconseguir escapar.
Només pensàvem a córrer, córrer, córrer... Volíem fugir d'allà, teníem el Ricard Cases darrere, empaitant-nos, corrent mig coix i amb una expressió de dolor i odi a la vegada.
No ens podíem imaginar què ens esperava darrere aquella força que ens portaria a l'exterior.
¾ Berta, mira, els explosius!
¾ Què penses fer-ne?
¾ És l'única solució que tenim per salvar la humanitat!
¾ D'acord, tu fes, i mentrestant jo els despistaré...
La Berta corria, encara perseguida per tots els components que estaven duent a terme les investigacions.
Vaig agafar d'una revolada un cigarret. "Ecs!", vaig pensar, "I si era del Ricard Cases?". Estava mig consumit i es trobava dins un cendrer.
Vaig encendre els explosius i vaig arrencar a córrer darrere la Berta, amb l'únic propòsit de marxar d'aquell lloc infernal i de salvar la pell.
Vaig ser el primer de sortir. Portava la Berta enganxada al cul. De sobte, tots dos vam sortir expulsats per aquella estranya força (o mig expulsats) perquè el Ricard Cases havia aconseguit agafar-se a la cama de la Berta, però aquesta va fer una gran estrebada amb totes les seves forces, ajudada per la immensa ràbia que sentia cap a la persona que l'estava subjectant. En aquell moment, ella sentí com una mà repugnant deixava de pressionar-li la cama.
Un segon després, tots dos sentírem un gran: Puuuuuuum!
¾ Per fi tot s'ha acabat.
¾ Bé! Els explosius ja ho han destruït tot amb els seus efectes.
Estàvem trasbalsats, encara que no ens ho acabàvem de creure. Vam tornar cap a casa cansats i sense alè. No teníem ganes ni forces per fer res, només volíem retrobar-nos de nou amb els nostres amics.
Ens vam mirar tots dos sense dir-nos res i se'ns va marcar un somriure pronunciat en els nostres rostres. Havíem aconseguit salvar el futur de moltíssima gent. Però vam decidir mantenir un secret de germans per a la resta de les nostres vides.
* * * * * * * * *
L’endemà, havíem quedat amb els de la colla, com cada tarda, a la mateixa hora i al mateix lloc, al peu de la Torre de l'Aigua.
FI DEL CAPÍTOL 4
Alumnes de 3r d’ESO
Col.legi Sagrada Familia
