La
sínia dels tretze catúfolsAl principi ningú no es creia que l’Anna i el Pep no fossin supersticiosos. Que no ho fossin gens. Gens ni mica. Que no tinguessin cap mania especial, cap mena de por per cap de les mil coses que la gent acostuma a relacionar amb objectes o fets que diuen que porten mala sort. Com el famós número 13. O els gats negres. O passar per sota una escala, per posar tres dels exemples més coneguts. Però no, la veritat és que el Pep i l’Anna no ho són gens, de supersticiosos. Gens ni mica.
Ningú no s’ho creia, i tothom se’n sorprenia. I és lògic, perquè cadascú, qui més qui menys, en té, de manies d’aquestes. Però ells no. Cap ni una.
És clar que tenen la seva raó, perquè la veritat és que justament a ells els passa al revés: que les coses que habitualment s’han tingut per perilloses en el sentit que criden la mala sort, a ells els en porten de bona, de sort. A tots dos. (A tots dos alhora, sí. Potser perquè són germans bessons.)
De fet, ho van descobrir no fa gaire, un dia, fa cosa d’un parell d’anys; sí, exacte: coincidint amb el nou mil·lenni. Va ser un matí que l’Anna (que és bibliotecària) anava cap a la feina, a la biblioteca de Can Puiggener, i el Pep (que és pastisser), cap a la seva pastisseria, al barri de Gràcia. És a dir, en dos carrers completament diferents, de manera que ningú no podia pensar que fos una cosa preparada, o que hi hagués hagut cap trampa amagada. En dos llocs diferents, però el mateix dia, i a la mateixa hora. Casualment.
Resulta que aquell dia hi havia una escala arrambada a la façana d’un edifici d’un dels carrers que cadascun dels dos travessava diàriament. I, mentre s’hi anaven acostant, cadascú pel seu cantó anava pensant si l’havia d’esquivar, per no temptar la sort, o si era millor demostrar d’una vegada per totes que allò de les supersticions no tenia cap fonament seriós.
El cas és que tot i l’edat (acabaven de complir els vint-i-dos) tots dos són d’esperit juganer, i els agrada força divertir-se, de manera que cadascú per la seva banda, casualment, en el mateix moment del dia, van decidir que aquella era una bona ocasió per fer un acte agosarat i, potser, passar a la posteritat. Tot i així, val a dir que per prudència, abans de traspassar el triangle perillós que configurava l’escala recolzada a la paret, van respirar fondo per donar-se moral (i de passada espantar-se la por). Cadascú pel seu cantó. Al mateix moment. Sense que cap dels dos s’imaginés que li estava passant el mateix al germà bessó.
Aquesta espera expectant va despertar la curiositat d’algun vianant que passava per allà. Alguns botiguers també van treure el cap, intrigats en veure tanta gent acostant-se a l’escala. Això va donar més força al Pep i a l’Anna per t¡rar endavant la seva acció arriscada. I, finalment, després de tornar a respirar profundament, tots dos, al mateix moment, sense saber-ho, van fer el cor fort, i van passar decidits per sota l’escala.
Sí, de debò. Van passar-hi. Tots dos. Hi ha força gent que ho va veure: van passar sota l’escala tan tranquils. Sense baixar de la vorera, ni girar cua per fer la volta per un altre carrer. I no va passar res. Res de mal, vull dir. Perquè el que va passar, precisament, va ser molt bo: en arribar al respectiu cantó, tots dos, per la seva banda, van topar amb un company de l’escola on havien anat de petits, i que feia anys i anys que no havien vist. Es van abraçar, bojos d’alegria, i se’n van anar a prendre un suís amb xurros a la granja de la cantonada, mentre els vianants que havien presenciat l’escena els acompanyaven amb aplaudiments entusiastes.
Al migdia, a casa, s’ho van explicar l’un a l’altra, sorprenent-se de la coincidència i, encara, emocionats per l’experiència que havien viscut. Aquesta va ser la primera vegada. La primera d’una llarga llista realment... al·lucinant.
Per exemple: una tarda que havien anat a comprar uns CD de l’Oreja de Van Gogh a l’Abacus, a l’hora de passar per caixa, quan ja estaven a punt de pagar, van veure un gat negre entrant per la porta automàtica i corrent directament cap a ells. Tothom es va esglaiar. I més d’un client supersticiós va deixar anar la compra a terra i va sortir corrents a fora, per evitar que se li acostés el gat. Però ells ni es van immutar. Al contrari: el Pep va acaronar el gatet, mentre l’Anna preguntava a la caixera: "Ens cobrarà, si us plau?". La noia, molt professional, va pitjar el botó del total i... no us ho creureu, però en aquell moment va sonar una música triomfal pels altaveus de la planta, i una veu femenina va anunciar que acabaven de cobrar al client número 100.000 de la tenda. Aleshores es van encendre uns llumets vermells del voltant de la seva caixa registradora i uns focus penjats al sostre van il·luminar els afortunats. El Pep i l’Anna van alçar el gat negre enlaire, entusiasmats. I de seguida va aparèixer la gerent de l’empresa i els va fer lliurament d’un taló per un import espectacular.
En una altra ocasió, precisament el dia que complien els 22, el Pep i l’Anna van anar a sopar per celebrar l’aniversari. I van demanar una amanida i peix. A l’hora d’amanir l’enciam, el Pep va tombar el saler, i un bon grapat de sal es va escampar damunt les tovalles. De seguida va acostar-s’hi un cambrer supersticiós, pàl·lid i nerviós, i s’oferí per canviar-los immediatament de taula. Però l’Anna i el Pep li van dir que ni pensar-ho, que en aquella estaven la mar de bé. I van acabar d’abocar-hi tot el saler.
Al cap de poc, quan ja estaven menjant el segon plat, tothom va quedar parat en sentir de cop l’exclamació entusiasta de l’Anna: "Un anell de brillants!". Sí, de debò: hi ha molta gent que ho va veure: en tallar el lluç que havia demanat de segon, l’Anna va descobrir entre les espines un esplèndid anell d’or, tot incrustat de brillants.
I així en podríem explicar moltes. I de l’alçada d’un campanar. Algunes fins i tot han sortit als diaris de la ciutat. De manera que avui dia, a Sabadell, ja no queda ningú que en dubti: el Pep i l’Anna no són supersticiosos. Gens. Al contrari: s’han traslladat a viure en un bloc de pisos que té el número 13, tenen sempre un paraigua obert dintre de casa, dos miralls trencats: el gran del lavabo i un a l’entrada. També deixen sempre unes tisores obertes damunt del llit, van a teatre amb uns jerseis de llana groga... Ah! I cada dia, cada dia del món, es lleven amb el peu esquerre.
Ara bé, això sí: són uns fans incondicionals dels noms i números cap-i-cues. Perquè el moment més feliç de la seva vida va ser quan es van adonar que ells mateixos, gràcies al nom que els havien posat, eren un cap i cua vivent: Anna i Pep. Pep i Anna. Quins cap-i-cues més encertats. Ara entenien per què sempre tenien la sort de cara!
Amb aquestes circumstàncies personals, no és estrany que estiguessin esperant entusiasmats l’inici del nou any que venia: el 2002. Un cap i cua net i preciós. Feia dies que tenien el calendari penjat al menjador, sota la peixera dels 13 peixets vermells. Però encara no li havien tret la cartolina que cobria la portada.
Finalment va arribar el gran dia. O millor dit: la gran nit. I realment va ser molt més gran del que es podien imaginar.
Perquè a mitja nit, quan tothom estava celebrant el canvi d’any, empassant-se a corre-cuita els 12 grams de raïm i preparant-se per llançar les serpentines... l’Anna i el Pep miraven el cel estrellat des de la finestra, passant completament d’aquesta absurda tradició supersticiosa. I va ser aleshores que van veure passar, com un llamp, una cosa semblant a una atracció de fira. Com una mena de sínia platejada, amb tretze catúfols brillants. Va passar volant. Per davant dels seus nassos, creuant el cel en direcció al parc de Catalunya.
Ells, que a aquelles alçades ja no s’estranyaven de res del que passava a la seva vida, van continuar mirant, per veure on aterrava. Però l’atracció no va parar de volar fins que es va aturar damunt mateix del parc, més o menys a l’altura de l’observatori astronòmic. Des d’allà, suspesa a l’aire, va començar a llançar raigs brillants cap a diferents punts de la ciutat. Tretze raigs brillants: un per catúfol.
L’Anna i el Pep van decidir sortir ràpidament a investigar aquella meravella. Però, abans de sortir de casa, van arrencar la portada que cobria el calendari. I va aparèixer, esplèndid, aquell 2002 que feia tan goig de veure.
Uns segons més tard, així que l’Anna i el Pep van haver tancat la porta del carrer, el número 2002 va començar a pampalluguejar, va desenganxar-se del calendari i va sortir volant per la finestra... en direcció al parc de Catalunya!
FI DEL CAPÍTOL 1
Palamós / Sabadell, agost de 2001
