La
sínia dels tretze catúfolsLa nau es va estavellar contra el planeta dels Quinze. Un grupet d’habitants va ajudar-los a sortir de la sínia de tretze catúfols.
Els homenets eren alts, de color groc fluorescent, amb uns ulls quadrats i la nineta en forma de triangle. També tenien dos braços a cada costat i quatre cames.
Els habitants se’ls van quedar mirant tot estranyats, i en Pep i l’Anna van dir en veu baixa i atemorits:
¾ S’ha espatllat la nostra nau.
¾15 + 15? –van dir els habitants d’aquell planeta.
¾Què diuen aquests ara? –digué l’Anna a en Pep.
¾15 + 15 - 15 x 15 : 15 - 15 + 15 ? –preguntà un habitant.
¾ Perdó, però no entenem el vostre idioma.
¾ Ah! Sou catalans! Aquí el nostre segon idioma és el català... Us podem ajudar en alguna cosa?
¾ Sí, gràcies, a reparar la nau dels Tretze.
¾ Està bé, però abans aneu a veure el nostre cap. Ell us dirà el que heu de fer i nosaltres començàrem a treballar.
En Pep i l’Anna van anar a veure el cap, tot observant aquell nou planeta.
El planeta dels Quinze tenia quinze cases de quinze pisos, totes de color vermell com la sang, quinze arbres de color blau com el cel, quinze llacs de color lila com grans de raïm, quinze rius de color groc i molts quinzes més.
Tot això ho van descobrir en Pep i l’Anna quan van anar a fer un tomb, mentre els arreglaven la nau.
Quan caminaven es van trobar quinze homenets, de color groc fluorescent. Tots parlaven amb la melodia de la cançó dels Quinze són quinze.
Van haver de quedar-se a dormir en aquell planeta, ho van fer en llits de quinze molles.
Quan es van despertar, a les sis del matí, el gall no feia... quiquiriquí!, sinó que cantava: "Quinze són quinze".
El
gat negre que en Pep i l’Anna havien recollit i li havien posat per nom Còsmic va
sortir de la nau i pel camí va trobar una gata blanca que es deia Blanqueta i se’n
va enamorar tot passejant i parlant:
¾ De quin planeta véns, Còsmic?
¾ D’un planeta molt llunyà, la Terra.
¾ Jo tinc tretze anys, i tu? –digué en Còsmic.
¾ Ah! Quina coincidència, jo també tinc tretze anys.
Va ser aleshores quan en Còsmic va comprar un ram de quinze roses, amb quinze pètals, per a la Blanqueta.
Mentre arreglaven la nau dels Tretze, els 2002, que van esperar tant de temps dins els catúfols amb una forta calor, van fer una gran metamorfosi i es van transformar en uns 2004, tristos i avorrits, però molt eixerits.
Mentrestant, al planeta dels Quinze, van posar un motor més potent, i amb grans avenços tecnològics, a la nau dels Tretze.
Van preparar un gran comiat. Per començar, un bon àpat amb ulls de serp, cues de sargantana i suc de l’escorça de Pinus Quinzinus.
Al vespre, quan van acabar la festa, mentre la nau dels Tretze s’enlairava, els van posar l’himne del seu Planeta, "Quinze són quinze... quinze, quinze són", mentre els deien a reveure. I els van deixar el gat Còsmic com a prova de la seva amistat.
Quan la nau arribà al planeta dels Tretze, tots els habitants sortiren a rebre’ls amb gran alegria.
Van quedar parats davant d’aquella curiositat: persones més grans que ells, que tenien un color estrany de pell, amb cabells al cap, amb els braços més llargs que els seus i sense gaire vergonya, ells no els coneixien.
Després d’examinar-los, estranyats, els habitants del planeta dels Tretze els enganyaven dient-los que els portarien a un paradís. En Pep i l’Anna els seguien confiats, però els portaren a una casa vella.
En Pep i l’Anna estaven encuriosits però no deien res. Aquesta casa tenia tretze grans aranyes, tretze amples baranes de tretze centímetres cada una, tretze esglaons mig trencats, una taula amb tretze potes rovellades, tretze miralls trencats amb tretze forats, només tretze teules a la teulada i tretze corbs negres a l’antena; les parets eren grises i tot era vell i ple de pols.
En Pep i l’Anna entraren a la casa acompanyats de tretze habitants d’aquell planeta, i tots començaren a interrogar-los:
¾ Què feu en aquesssst planeta?
¾ Ens... ens... ens.. han agafat aquests homenets verds i vermells al parc de Catalunya, a Sabadell, al nostre planeta Terra.
¾ Sí, això, ens han agafat aquests marcians –digué el Pep.
¾ Això són excuses de mal pagador!
¾ No! no és això.
¾ Calleuuuuuu!
¾ Per què, si només diem la veritat?
¾ Perquè nossssaltres ho diem! Us quedareu aquí tota la vida.
Tot i així, res no els va portar mala sort, sinó el contrari. Els 2004, que havien sortit de l’amagatall, en els catúfols, per donar un vol per aquell planeta desconegut, van trobar-se davant la casa i els va impressionar molt.
Tretze 2004 van empènyer la porta per escorcollar què hi havia a dins. I, molt sorpresos, es van trobar davant seu en Pep i l’Anna.
FI DEL CAPÍTOL 3
Alumnes de 6è. de primària
CEIP Ribatallada
