Una
colla estel.lar¾ Ràpid, això no pot continuarr així –va dir el professor Franz–. Voleu ajudarr-nos a intentar aturar el futur xoc amb l’asteroide?
¾ Futur xoc? –va preguntar la Berta estranyada.
¾ Sí, futur xoc –va contestar amb arrogància el professor Franz tot donant-nos l’esquena.
¾ Què hauríem de fer?–preguntà la Mercè.
¾ Som poques persones per fer coses tan complicades. Som quatre.
¾ No –va dir el Mingo–, tenim els nens.
¾ Ah, sí –contestà el Franz.
¾ Bé, vaig a buscar a l’ordinador el dia i l’hora del xoc –digué el Ricard.
¾ Vosaltres, nois, sortiu fora, mentre nosaltres estem ocupats amb això. Confio en vosaltres.
Vam sortir de l’Observatori i vam estar dialogant sobre les nostres sospites respecte al profe Franz.
Llavors ens vam cansar d’estar fora i vam decidir que nosaltres teníem la mateixa possibilitat que ells de mirar els canvis de l’asteroide. Vam entrar i el profe Franz ens va rebre d’aquesta manera:
¾ Què feu aquí, quitxalla?!?!
¾ Nosaltres...
¾ Vosaltress què? No us hem dit que us quedéssiu fora?!
¾ Sí, però…
¾ No hi val cap excusa, marrecs! Fora! No serviu per a ress méss que perr incordiar! Fora he dit!
La Mercè va saltar, posant-se del nostre costat:
¾ Bé, no discutirem per això.
¾ És que nosaltres només volíem saber si teníeu alguna dada clara.
¾ Bé, la veritat és que sí. Sabem que el xoc serà el dia 1 d’octubre.
¾ I l’hora, ja la sabeu?
¾ No encara. Però aproximadament entre les 10 i les 3.
¾ Ara us repartirem les feines i us hi heu de dedicar amb cos i ànima.
¾ Vosaltres dos, Seki i Berta, haureu de buscar informació sobre què passaria si hi hagués un futur xoc.
¾ Per què sempre m’ha de tocar amb la meva germana?
¾ Tu calla, marrec! Sort tenss que et donem feina!
¾ No siguis tan brusc amb ell, Franz –la Mercè ens va defensar novament–, és un nen i tu un adult!
El Franz la va fulminar amb la mirada.
¾ Tu, Pep, ens ajudaràs a mi i en Mingo a pensar la possibilitat del desviament de l’asteroide.
¾ D’acord.
¾ I tu, Manu, truca als altres observatoris de Catalunya per explicar-los la nova.
¾ Molt bé, m’hi poso ara mateix.
¾ Nosaltres –va dir en Ricard– observarem els nous moviments que ens ofereix l’asteroide mitjançant l’ordinador que ens el mostra.
¾ Està prrohibit entrrar a la nostra sala de treball sense permíss. Nosaltres ja us comunicarrem les novetats.
¾ Ja podem començar a treballar! –digué la Mercè.
¾ T’espero a dins, Ricard –va dir en Franz i va entrar a la sala del telescopi.
¾ Pel canvi de clima i de cultura, el professor Franz està de mal humor –ens explicà en Ricard–. Tingueu paciència amb ell.
¾ Sí, ja ens havia semblat que no està gaire content...
I va desaparèixer per la porta de la seva sala de treball.
¾ Vinga, a treballar, nens! –va repetir la professora.
La Berta i jo vam connectar-nos a Internet i vam buscar informació sobre els asteroides propers a la Terra. També, sobre com va caure aquell meteorit a l’època dels dinosaures. Vam trobar moltes coses. Bé, vaig trobar moltes coses perquè la Berta em va fotre una bronca que em va deixar garratibat. Que si ets un egocèntric, independentista, que si la meva idiosincràsia era excèntrico-no-sé-què. Doncs bé, la qüestió és que no vaig captar res i a més el que em va dir em va entrar per una orella i em va sortir per l’altra. Però em vaig enfadar, així de clar. A veure, em ve una tia a explicar-me la seva vida i mira, què vols que et digui? Passo d’ella. A sobre, té la barra de dir-me que no mostro interès pel treball manat i que tinc massa desconfiança pel professor Franz.
Es va passar una bona estona sense parlar-me, sense dir-me què feia ni què buscava a l’ordinador. Fins que al final va fer un bot perquè havia trobat una cosa molt interessant:
¾ Berta, has trobat res?
¾ Sí, sí! He trobat un autor que escriu llibres feministes.
Jo i la Berta ens vam tornar a enfadar; però per una vegada vaig ser jo qui li va fotre la bronca. Li vaig engegar:
¾ No deies que era jo qui tenia falta d’interès?
¾ És veritat, ho sento, no ho volia fer –la Berta es va agenollar davant meu.
No la vaig perdonar, però ella no va continuar discutint i vam continuar com si res.
El Manu, mentrestant, es dedicava a la seva feina:
¾ Observatori Astronòmic de Barcelona. Digui? –va saludar una veu profunda.
¾ Li volia comunicar, des de l’Observatori de Sabadell, que hem descobert una possible catàstrofe. Veurà…
Es va obrir la porta bruscament i va entrar el professor Franz:
¾ Què fas? Què dius? Que et pensses que les trrucadess són grratiss?
¾ Li volia explicar que un asteroide…
¾ Penja ara mateix! –el va tallar el professor.
¾ Però…
¾ Cason l’asteroide!
¾ Bé, bé, ja el trucaré més tard. Dispensi. Adéu.
¾ No te n’adoness, que no pots fer el que et doni la gana? Et crreus genial per aquella miserrable missió que us van encomanar a tots? Doncs no! Cap de vosaltres no pinta ress aquí! D’acord? Doncs, au, fora! I digues als teus amics que si foss per mi ja us en podríeu haver anat a pastar fang! I ara, surt de la meva vista, mocóss!
El Manu se’n va anar amb un cop de porta, i el Franz es va acomodar bruscament al respatller de la cadira negra tot mirant l’ordinador i el telèfon.
El Pitu i la Sussie (no volia que la seva mascota es perdés l’aventura) varen anar a buscar el Mingo i la Mercè, per reunir-se a la sala on hi ha el supertelescopi de dos metres i mig per on es pot veure un gran camp de visió ampliat, per intentar d’esbrinar una possible desviament de l’asteroide.
Quan van arribar, van trobar-hi un home que no coneixien.
Era molt alt, i amb els cabells arrissats i blancs. Es veia que era un home vell. Feia dies que no s’havia afaitat la barba, i no estava pentinat. Tenia la cara bruta i tenia la corbata lleugerament descordada. Tot això donava a suposar que aquest paio era bastant descuidat.
¾ Hola!
– Hola, nano, com et dius?–va preguntar aquell home amb un accent rus.
¾ Pitu, Pep, Josep... com vulgui. I vostè?
¾ Boris, vinc... –aleshores, es va obrir la porta i va entrar Franz Rhussell.
¾ Hola, Boris, què fass aquí? No et vaig dir que et quedessis a l’hotel?
¾ Perdoni, professor, jo…
¾ Ni perrdoni ni ress! Què t’havia dit jo, eh? Doncs fes-me cas perr una vegada a la vida–va cridar en Franz.
¾ Torno a l’hotel?
¾ Ara ja no, queda’t aquí i no toquiss méss els nassoss.
¾ Bé, almenys deixa’l que acabi de presentar-se! –va dir el Pitu.
¾ A tu qui et mana ficarr-t’hi? Calla! –va dir el Franz fredament.
¾ Bé, soc en Boris, sóc l’ajudant del professor Franz Rhussell.
Bip Bip.
¾ Ah, perdoneu, un missatge –uns instants de silenci. Aleshores, en Pitu va dir–: És d’en Dani, diu que ha trobat a en Seki i a la Berta a la biblioteca. Diu que vagi cap allà. Bé, me’n vaig. Algú sap on és en Manu?
¾ Jo vaig trobar aquell marrec trrucant per telèfon. El pobrre infeliç estava telefonant, crreient-se el responsable del observatori. L’he fet penjar, és clar.
¾ Cap a on ha anat?
¾ Jo què ssé! Vés a saber! No m’interessa on és aquell coi de nano. Sou tots iguals, misèria! No se perr què us heu d’involucrar en tot això. Sou només nens! Ja teniu prrou de prreocupar-vos dels vostres suspensos (segur que són suspensos, és clar). Pobrres professors, tenen una vida molt dura aguantant-vos!
¾ Bé, bé, ja me’n vaig –va dir el Pitu amb un to cansat.
Va sortir per la porta pensant en el rotllo d’home que era el Franz. Quin pal! En Boris li havia semblat un bon home. Però mira que renyar-lo per aquella bestiesa! Bé, tan se li’n fotia . No us penseu que jo, el Seki, sóc endeví! Tot això ens ho va explicar el Pitu de cap a peus. Quan ens ho va relatar tot i ens va parlar d’en Boris vaig enviar un missatge al Manu. De seguida vaig sentir el sorollet de rebuda de missatges que em ratllava tant: "Stic a csa. Veniu aki. Nova!"
¾ Ostres! Sembla força urgent! Què coi deu voler, aquell tio? Doncs, anem.
¾ Oh! Que guapo, tios! M’he superat al joc del meu mòbil! 2581 punts! Ep, Seki! Abraça’m, tio, que m’he emocionat!
¾ Vols callar d’una punyetera vegada?! –exclamà la Berta–. Au! Anem a casa del Manu! Va, vinga, que em sembla que té el nou disc d’Estopa!
¾ Quina emoció! –va dir el Dani en to burleta–. Berta, amb quin et casaràs?
Que guai, Seki, de seguida seràs cunyat! I amb una mica de sort tindràs nebots i tot!
¾ Menys conya! Apa, xaval, no rallis!
¾ Va, anem. Sembleu un matrimoni! "Quién se pelea se desea!" –va burlar-se’n el Seki.
¾ Què dius tu, marrà? –va dir la Berta feta una fera.
¾ Cobertura del meu mòbil, estimada, què he fet jo per ser condemnat tan durament per la vida?
¾ Va, no ratllis.
El camí fins a casa del Manu va ser molt avorrit. El Dani i la Berta estaven picats, i la Berta estava molt enfadada amb mi per aquella brometa sense mala intenció (mentida, però tu creu-t’ho i calla, he de quedar bé). En Pitu, pobre noi, era l’únic que no estava barallat, i em va venir a la ment aquella frase tan rallada que sempre ens deia la profe: "Paguen justos per pecadors". Sempre he pensat: "que es fotin", perquè a mi sempre em tocava el paper de pecador amb els meus amics. Quan faltava algú, tot canviava, com en aquest cas. M’estic enrotllant com una persiana americana un altre cop!
Vam arribar a casa del Manu. El silenci d’aquells moments ja no era un silenci qualsevol, era un silenci d’intriga, nervis i emoció. Què hauria fet el Manu? No crec que la sorpresa fos el nou disc d’Estopa. Vam trucar al timbre de l’escala i ens va obrir la porta, vam cridar l’ascensor i ens vàrem situar davant de la seva porta.
FI DEL CAPÍTOL 2
Alumnes de 1r d’ESO
IES del Vallès
