Una
colla estel.larÉrem allí, al replà del pis d’en Manu, que de tan fosc semblava l’escenari d’una pel·lícula de terror. Vàrem trucar a la porta amb insistència, més neguitosos per poder sortir d’aquella mena de cova tenebrosa que pel que el nostre amic ens havia de dir. Després d’una estona, que se’ns va fer interminable, en Manu va obrir la porta...
¾ Ja era hora, no? –vàrem dir tots.
Però ell, sense contestar, ens va empènyer cap dins mentre deia molt excitat:
¾ Veniu, us he d’ensenyar una cosa!
Vàrem precipitar-nos cap a la seva habitació. Travessàrem aquell espai caòtic fins a trobar l’ordinador, que s’endevinava damunt la taula, soterrat entre un munt de paperots rebregats, restes de menjar i begudes.
¾ Ei! No et moriràs si neteges una mica l’habitació –va dir la Berta arrufant el nas.
¾ Deixeu estar l’habitació i mireu l’ordinador! Fixeu-vos què he trobat navegant per la pàgina web de la NASA:
"DM FRANZ H DM BORIS DRSZM TSHKHSYZMS K’NARDQUZSUNQH CD RZAZCDL ODQ DUHSZQ DK WNB CD K ZRSDQNHCD ODQPTD DLRUZM BZTRZQ DK RDT CDRUHZLLDMS."
¾ Què deu dir aquest missatge? –preguntà en Manu ben intrigat.
¾ Vés a saber! –féu en Pitu amb cara de resignació, però sense poder dissimular l’interès.
La Berta, que s’havia mantingut pensativa i atenta a la pantalla mentre parlàvem, afirmà:
¾ Em sembla que relaciona el professor Franz amb en Boris. Pot tenir a veure amb l’Observatori. Però l’haurem de desxifrar completament per saber què hi diu.
¾ No diguis bajanades! Poden ser un altre Franz i un altre Boris.
Volíem oblidar la teoria de la Berta, però tots nosaltres estàvem impacients per saber el contingut d’un escrit tan estrany. Per això, després d’uns minuts de silenci, ens llançàrem a fer propostes. La meva va ser que podia tractar-se d’un missatge escrit emprant un codi supersecret conegut únicament pel Boris i en Franz.
De sobte, com aquell que ha rebut la inspiració divina, en Manu exclamà:
¾ Ja ho tinc! Està escrit en rus i parla dels plans del professor Franz per dominar el món.
¾ En rus no pot ser –va replicar en Pitu.
¾ Per què no? –preguntà en Manu desafiant.
¾ Perquè aquestes lletres no són russes. L’alfabet rus és diferent.
¾ Tot i així –insistí en Manu–, pot ser rus transcrit al nostre abecedari.
La Berta, volent posar pau a la discussió, digué:
¾ Home! Potser és rus, però continuem sense saber què hi diu!
No quedava altra opció; havíem d’esbrinar si era rus o no i, si ho era, intentar traduir-ho. Decidírem d’anar a la biblioteca on, segurament, trobaríem algun llibre que ens ajudaria a desfer l’entrellat. En entrar, la bibliotecària, impacient i amb cara de pomes agres, ens preguntà:
¾ Firmeu o no? I el carnet?
Notàrem la ironia de les últimes paraules, però la Berta va respondre amb posat responsable:
¾ No en tenim, però es tracta d’una consulta molt important.
La bibliotecària, mirant-nos per de damunt les ulleres de vista cansada, exclamà amb una ganyota de desgrat:
¾ Ai, Déu meu! Més nens que vénen a cridar! Colla d’incultes!
Sense dirigir-nos la paraula, entrà al despatx. Un minut després reaparegué amb tot de fulls que ens posà davant dels nassos mentre ordenava:
¾ Ompliu aquests formularis! Si no ho feu bé, el proper dia no podreu posar els peus a la biblioteca!
¾ Vella antipàtica! –va dir la Berta molt baixet quan anàvem al racó per omplir-los.
El Manu, és clar, li va donar la raó. Però el Pep va replicar:
¾ Home, no n’hi ha per tant! Només ens ha dit que signem un paper i ens ha donat les instruccions per fer-nos el carnet de socis.
¾ Només…! –féu la Berta en to irònic.
¾ Sí, Berta, només. I, a més, ens deixa entrar!
Finalment vàrem poder passar a la sala, on començàrem la recerca a la secció de diccionaris. N’hi havia un munt, però únicament en trobàrem un de rus-català i alguns manuals de llengües eslaves.
Ens vam distribuir la feina. La Berta i en Manu consultaven el diccionari de rus mentre la resta intentàvem trobar la clau del missatge als altres llibres que teníem l’abast.
Les hores anaven passant, però la solució no venia! En arribar a la darrera plana del diccionari la Berta, decebuda, es lamentà:
¾ Quin rotllo! Ara resulta que no és rus! I vosaltres, heu trobat res?
¾ No. Haurem de mirar més llibres! Però em sembla que no aconseguirem res de bo!
En Manu encara no havia perdut l’esperança i volia animar-nos a continuar:
¾ Ep, nois, tranquils. Aquests llibres no ens han servit, però segur que n’hi ha d’haver algun que ens permetrà seguir el fil fins a arribar a la solució. Recordeu què diu sempre la Mercè: "En els llibres hi ha el coneixement del món perquè hi ha llibres per a tot i un llibre per a cada cosa"...
¾ Ai, Manu, pesat! No comencis amb les teves "cites"!
¾ Apa, va, no sigueu pessimistes, hem de continuar buscant!
¾ Això que no siguem pessimistes és força impossible per a "alguna" –vaig dir, mirant de reüll la meva germana, expressament per fer-la enrabiar.
¾ Tu calla, que parles molt i després a classe no saps que quatre i dos fan sis!
¾ És clar que ho sabia, setciències! Em vaig embolicar, com pot passar a qualsevol i, a més...
¾ Sí, sí..., També sabies el resultat aquella vegada que...
La nostra conversa va quedar tallada per un sonor "Calleu". Era la bibliotecària que, visiblement alterada, agitava les mans mentre repetia:
¾ Ai, Déu meu! Aquests nens que només vénen a cridar! No sabeu que això és una biblioteca i a les biblioteques no s’hi pot parlar? Us penseu que som a "Tómbola"? Colla d’incultes!... Si continueu així el proper dia no podreu entrar a la biblioteca!
Passat el "perill", continuàrem la recerca. Miràvem els prestatges plens de llibres amb tapes de molts colors, dedicats tots a l’estudi de la llengua i dels idiomes més diversos. En vàrem triar un de vermell titulat Enigmàtica, un de blanc on es llegia Verbàlia i un de tapes fosques que es deia Codis secrets. Decidírem que el darrer era el més idoni per a la nostra investigació i ens amuntegàrem damunt les pàgines que parlaven del desxiframent de l’escriptura cretenca, dels jeroglífics egipcis, maies i asteques, del llenguatge Morse, de diferents codis secrets emprats en la història, etc.
¾ Res, aquí no hi ha res! –vaig dir mig enfadat pel temps perdut a la biblioteca.
¾ Doncs si nosaltres no hem trobat res, hauríem de consultar la bibliotecària. Potser en tenen de guardats que ens poden fer servei –va proposar en Manu.
¾ Jo no hi vaig! –vam dir tots alhora, com si ens haguéssim posat d’acord.
Finalment, veient que ningú no gosava anar-hi, vaig decidir-me:
¾ Apa, doncs, com que no hi ha més remei, ja hi vaig jo!
De la manera més educada possible li vaig preguntar:
¾ Perdoni. Tenen algun llibre dedicat a codis per desxifrar llenguatges?
¾ No ho heu buscat? –digué amb el to irònic que la caracteritzava.
¾ Sí, però no hem trobat el que buscàvem. Per això mateix li ho pregunto.
¾ Doncs si has buscat i no n’has trobat, és que no n’hi ha, nen. Una mica de lògica, no?
En apropar-me al grup la Berta, impacient, va voler saber com havia anat la conversa.
¾ Què t’ha dit?
¾ "És que no ho heu buscat? Doncs si ho heu buscat i no ho heu trobat és que no n’hi ha, nen. Una mica de lògica, no?" –vaig fer, tot imitant la veu de la bibliotecària–. Així que... tal com diu ella, si no hi ha res, val més marxar –vaig proposar una mica tip de la biblioteca i de la bibliotecària.
¾ Sí, anem-nos-en!
En sortir de l’edifici, decebuts de no haver trobat res, vàrem seure en un banc i, mentre decidíem què havíem de fer, vam veure el sospitós professor Franz travessant el carrer. Tot i que el seguírem amb molta cura, el vam perdre de vista. Això sí, el seu seguiment ens havia fet arribar al laboratori.
Vam trucar, però com que no venia ningú vàrem empènyer la porta que, sorprenentment, s’obrí sense dificultat. Pel que semblava, l’Observatori era buit. Pujàrem les escales en silenci i es sentí un soroll provinent de la sala d’ordinadors.
¾ Anem! Sembla que no és tan buit com ens pensàvem.
La Berta, un cop dalt, ens va fer pujar.
¾ Escolteu, nois! No hi ha rastre de persona. El soroll el deu haver fet una rata o alguna bestiota.
En Manu corroborà la seva versió.
¾ Sí, segurament és una rata. L’última vegada que vaig venir, en vaig veure una!
Havíem entrat a la sala i vam començar a remenar taules i armaris quan, de sobte, es va sentir un "clec".
¾ Compte, ve algú! –vaig dir mentre buscava un racó on amagar-me.
En un tres i no res érem tots dins d’un armari. El nostre nerviosisme creixia a mesura que sentíem les passes més a prop, i més, i més i...
...!
La maneta va girar fent un grinyol, la porta s’obrí i veiérem l’ombra primer i tot seguit el rostre rus d’en Russel...
Quan ja era dins, i com a totes les pel·lícules, algú va esternudar! En aquest cas vaig ser jo. Sortosament, però, em va sortir un esternut fluixet i en Franz ni se’n va adonar.
¾ Perdoneu! Se m’ha escapat! –vaig disculpar-me en veu baixa.
En Franz va teclejar alguna cosa a l’ordinador i se’n va anar com si fugís.
Amb la pressa va relliscar i va caure escales avall.
Assistíem paralitzats a l’escena sense gosar dir ni fer res. Tan bon punt vàrem estar segurs que en Franz havia abandonat l’edifici, baixàrem. Llavors el vam veure: era un paper rebregat, just a mitja escala.
¾ Mireu! Segurament li ha saltat de la butxaca en caure per les escales.
¾ Sí. Ha estat una bona relliscada! Pensava que s’hauria trencat alguna cosa!
¾ Potser hi ha la solució del missatge –vaig proposar.
¾ O potser és un mocador. Vés a saber. És un home molt estrany –va dir la Berta.
Frisosos per conèixer el contingut del paper, vam ajupir-nos per recollir-lo.
Pam!, pluf!, ai!, au!, vigila! Surt! Que m’aixafes!
Finalment el vaig agafar. Hi havia un escrit que deia:
FI DEL CAPÍTOL 3
Alumnes de 1r d’ESO
Col.legi Estel
