Una
colla estel.lar¾ Sempre he cregut que en Pitu, sota l’aparença de despistat, amaga un cervell d’autèntic savi. Digueu-me, si no, com és que, de sobte, va dir: "Ep, nois, recordeu el llibre d’Enigmística?".
¾ Sí, és clar! Aquell de tapes vermelles ple de sistemes d’escriptura i codis secrets!
¾ Doncs, mentre el consultàvem, em va cridar l’atenció el codi que, segons sembla, usava Juli Cèsar. Recordo que consistia en una correlació de lletres. Per exemple: posar, per comptes de la lletra corresponent, una, dues o tres lletres endavant o endarrere.
¾ Així –va dir la meva germana–, en comptes d’escriure "Pitu", Juli Cèsar hauria escrit "Qjuv".
¾ Sí, Berta, molt bé. També podria anotar "Ohst" si escrigués la lletra anterior o, avançant de dues en dues, "Rkw" o...
No calia que continués. Ja havíem entès el sistema. Ara només faria falta saber si l’havien aplicat en el missatge caigut de la butxaca del professor Franz.
En Manu, fidel seguidor de "La llei del mínim esforç", va proposar aplicar primer el més senzill dels sistemes i, de fet, ja no va ser necessari provar-ne d’altres.
¾ En Franz i en Boris estan utilitzant l’observatori de Sabadell per evitar el xoc de l’asteroide perquè ells van causar que es desviés –va teoritzar en Manu–. Per fi hem desxifrat el missatge!
Realment teníem la sensació que ens havia costat molt aconseguir-ho, però, després de desxifrar-lo, encara quedava molta feina per fer, i més quan a la Berta se li va ocórrer preguntar el següent:
¾ Voleu dir que un asteroide es pot desviar?
¾ És clar que sí, nena! –vaig respondre-li, més aviat per contradir-la que per demostrar els meus coneixements sobre asteroides.
En Pitu no n’estava tan segur:
¾ L’any passat vàrem estudiar alguna cosa d’asteroides i, pel que recordo, tampoc no ho veig gens clar, això de desviar-ne un.
Alguns dubtaven, com la Berta i en Pitu, altres donaven la raó i, fins i tot, n’hi havia que no sabien què pensar.
La discussió s’allargava sense cap resultat, fins que en Manu digué:
¾ Escolteu, nois, per què no deixem de parlar inútilment i ens posem a buscar informació? Així ho aclariríem.
La idea d’en Manu, com sempre, ens semblà d’allò més encertada. Però, on buscaríem la informació?
¾ Jo no vull tornar a la biblioteca i haver d’enfrontar-me amb aquella bibliotecària i el seu mal geni!
¾ Jo tampoc! –diguérem tots a l’hora.
Vàrem decidir mirar de trobar informació, primer pel nostre compte, als llibres o a Internet. En Pitu oferí la seva biblioteca per iniciar la recerca.
La casa d’en Pitu no era gaire lluny d’allí. Trigàrem quinze minuts per arribar-hi. Des de fora no semblava tan gran, però, un cop dins, resultava gegantina. Vam travessar el llarg passadís i entràrem a la biblioteca, on hi havia una pila de llibres.
¾ Uau! –va exclamar en Manu–. Quants llibres, Pitu!
Entre tots, buscàrem el llibre de Naturals de l’any passat i altres volums d’Astronomia. La Berta fou la primera de trobar la definició d’asteroide, i la llegí lentament per tal que tots l’entenguessin bé:
¾ "Els asteroides són petits cossos rocallosos que giren a les òrbites de Mart i Júpiter. Se n’han trobat més enllà de Plutó".
Ja era hora de sopar i decidírem anar a casa, continuar la recerca pel nostre compte i trobar-nos l’endemà a la plaça Marcet.
Tal com havíem quedat, a les 10 del matí, érem tota la colla a la plaça Marcet. Allí vàrem posar en comú tota la informació que havíem trobat sobre asteroides, meteorits, estels, planetes... i, mentre miràvem les fotografies dels astres, en Pitu va dir:
¾ No us sembla molt estrany?
¾ El què? –va preguntar la Berta.
¾ Això del missatge –els respongué en Pitu.
Ara jo també estava preocupat:
¾ Per què ho dius?
¾ Perquè, pel que hem trobat, ens confirma que la teoria de la Berta. És gairebé impossible que un asteroide es desviï de la seva òrbita, i impossible del tot desviar-ne un des de la Terra.
¾ És clar –vaig afegir recitant de memòria el que havia llegit–. A més, tenint en compte les característiques dels asteroides, si un asteroide es mou en una òrbita juntament amb altres asteroides, si sortís de la seva òrbita, arrossegaria la resta d’asteroides. No us sembla?
Vaig quedar-me una estona mirant-los, a tots, satisfet de les meves deduccions. Ara es feia més evident la falsedat dels fets que, segons el missatge, estaven a punt de succeir.
¾ Així –va dir en Manu– resulta impossible provocar el xoc amb un asteroide... És això el que voleu dir, oi?
¾ Però, si no és possible, com és que els científics van dir allò?
¾ I aquesta impossibilitat, en Franz i el Boris no la coneixen?
¾ I com és que vàrem veure el que vàrem veure?
Preguntes com ens venien al cap, com si encara tinguessin esperança que... en el fons del fons, tot fos veritat.
Semblava que la memòria se’ns hagués activat. Recordàrem les imatges vistes a l’observatori, i ens vam adonar del següent:
¾ A la pantalla es veia part del nostre planeta i un asteroide que s’hi apropava. Però, com podia reflectir, el telescopi, el fragment de la Terra on ja es trobava i alhora l’asteroide al cel cap on la lent s’orientava?
¾ Ostres, tens raó! –va reaccionar el Manu, que, feia estona, semblava estar a la lluna de València.
El dubte del nostre amic ens havia obert els ulls i, enfeinats com estàvem en la discussió, no ens adonàrem que en Boris era assegut en un dels bancs de la plaça. De sobte, però, el vàrem veure.
Ens hi apropàrem intranquils, però, finalment, gosàrem saludar-lo i preguntar-li on era el professor Farnz.
¾ Ah, no ho sé... M’ha dit que se n’anava un moment.
Tan bon punt havia acabat de dir aquestes paraules assenyalà:
¾ Mireu, ara arriba!
Aquella figura llarga i prima s’acostava ràpidament i, a mesura que ho feia, semblava més i més enfurismat.
¾ Què hi feu aquí, marrecs? –digué tot fent una ganyota de fàstic.
La Berta fou l’única que va gosar respondre amb un fil de veu:
¾ No, si... nosaltres... ja ens n’anàvem.
Mentre marxàvem d’allí a corre-cuita, a la Berta li va caure el famós paper. Aquesta vegada fou el Boris qui, en veure-ho, el va agafar i se’l va posar a la butxaca.
¾ Què fass, Boriss? –li preguntà el professor Rossell, a qui no se li n’escapava ni una.
Ben segurs de ser prou lluny de la presència incòmoda del professor Franz, havíem anat disminuint la marxa, però llavors la Berta es posà vermella, després blanca, fins i tot semblava haver adquirit una tonalitat verdosa... ja estàvem tots preocupats pensant que havia agafat una malaltia estranya, quan exclamà:
¾ No tinc el paper!
¾ Berta, què dius? Et deu haver caigut en fugir de la plaça. Hi hem de tornar!
¾ Sí, però... i si el prof...
¾ Ens hi em d’encarar, nois –va exclamar en Pitu amb aires d’heroi.
Vàrem tornar, però no trobàrem el paper perdut. Al seu lloc n’hi havia un altre. Segurament li havia deixat en Boris, perquè hi deia:
"Veniu a l’observatori i us ho explicarem tot".
En Franz Russell i el seu ajudant ens esperaven a la porta del laboratori amb un somriure a la cara d’allò més inquietant...
Va resultar que tot havia estat un pla ideat pels professors i els astrònoms perquè aprenguéssim a investigar.
Ni en Franz ni en Boris no havien treballat a la NASA. En realitat eren científics contractats per l’observatori de Sabadell i, a més, van resultar ser molt bons actors!
Ara ho veiem clar:
¾ Ells també volien, com els professors, que aprenguéssim a dubtar de les coses.
¾ És clar! I d’aquesta manera hem après molt més sobre l’astronomia gairebé sense voler-ho.
¾ A més –vaig fer jo, sorprès de mi mateix–, ni tan sols ens ha calgut estudiar, i sabem molt més sense haver-nos de preocupar per les notes!
¾ Sí –va replicar la Berta–. Però segur que si féssim un control trauríem un excel·lent!
Llavors ens vam adonar que les paraules de la Berta eren tan certes com que les vacances d’estiu havien acabat.
L’astronomia havia deixat de ser una part del llibre de "Natus" que calia estudiar per aprovar, i s’havia convertit en un món apassionant, ple de misteris per descobrir.
Un cop refets de la sorpresa, ens disculpàrem amb el professor Franz i el Boris per haver pensat malament d’ells.
El primer dia d’escola, la Mercè ens va demanar que féssim una expressió oral sobre "Una aventura a l’estiu". La classe va gaudir de debò quan se’ns explicava tot l’enrenou viscut, i ens miraven entre incrèduls i divertits. Durant molts dies ens aturaven al pati per preguntar-nos dades i treballs sobre el professor Franz; si havíem tingut por, com havia arribat en Manu a dubtar d’allò que es veia...
Vaja! M’estic tornant a enrotllar com una persiana americana! No vull fer-me més pesat! Espero, doncs, que us hagi agradat la nostra aventura, almenys tant com als nostres companys els va agradar escoltar-la i a vosaltres, viure-la.
Adéu i fins aviat!
FI DEL CAPÍTOL 4
Alumnes de 1r d’ESO
Col.legi Estel
