Una
colla estel.larHavíem quedat amb els de la colla, com cada tarda, a la mateixa hora i al mateix lloc, al peu de la Torre de l’Aigua.
Tota la nostra vida des que anàvem a l’escola bressol, i d’això ja fa més de deu anys, havíem mantingut la promesa de romandre sempre junts gran part de l’any, excepte per les festes familiars.
Podeu pensar, sense por d’equivocar-vos, que el fet de tenir una colla de gent en la qual confiar és còmode i gratificant, però penseu que, al cap del temps, pot resultar un xic avorrit: sempre les mateixes cares, sempre la mateixa gent... i aquest era el meu cas en aquell moment.
Perdó, perdó, ja ho sé, m’estic enrotllant com una persiana americana i encara no m’he presentat. Doncs bé, em dic Ezequiel, però tothom em diuen Seki ja que és més curt. Tinc una germana molt pesada, la Berta, dic pesada perquè l’arrossego des que vaig néixer... Exacte, ho heu endevinat! És la meva germana bessona. En realitat no ens assemblem gens, si tenim en compte el fet que jo sóc un noi i ella és una noia, encara que sempre hem d’aguantar els plastes que ens ratllen mogollón amb les preguntetes típiques de sempre, com "Qui va néixer primer?", "Sou telepàtics?", "Teniu reaccions comunes, com ara quan un té tos l’altre també?". És per aquest motiu que la Berta i jo vam fer el pacte d’evitar de dir-ho a ningú que no ens resulti del tot necessari que ho sàpiga.
Bé, a banda del nostre petit secret, que ara vosaltres també coneixeu, heu de saber que la meva colla és brutal, o bestial, ja ho anireu veient. Per començar, hi ha en Dani, sempre connectat a l’ordinador i videoaddicte, què us haig de dir. Ara s’ha comprat un Nokia 310 i no para d’enviar missatges tot el dia, o bé parla sol jugant amb aquell sorollet tan atabalador de "trill-trill-trill-trill..." que se’m posa al cervell i me’l desfà. Jo penso que si continua així acabarà autista i epilèptic, i de passada jo també. Bé, tan sols és una reflexió metafísica, de les que acostumo a fer com a adolescent que sóc. I és que de vegades se me’n va l’olla i dic pedrades. Però a mi, això de ser únic i irrepetible, malgrat el que diguin els altres, em mola mogollón. També heu de saber que sóc un neures i un egocèntric d’estar per casa, i flipo quan miro el cel. Sóc un pillat de l’astronomia des que a la Berta i a mi els pares ens van regalar un telescopi impressionant. El tenim al terrat i mola una passada de guapo... i callo. A part del Dani i de mi, també hi ha en Pitu, Pep, Josep, Jep; com us podeu imaginar el nom de Josep no li va gaire al nano, i va provant quin és el que més li mola. Aquest tio és un enrotllat. Estudia teatre, mim, funambulisme, música, tant va amb una bici d’una sola roda com se’t posa a recitar allò tan penós i cutre de Shakespeare: "To be or not to be", i sempre va amb la capseta dels hàmsters per a la seva pitó, la Sussie, una serp llarguíssima que viu en una peixera i que, de tant en tant, treu a passejar pel carrer de casa seva. És un tio genial. Bé, i per últim, en Manu. Canta flamenc, flipa amb els Estopa, Camarón, Tomatito... es passa molt. Tot el dia canta, però us he de confessar que a mi també em mola aquesta música, i al cap d’una estona som tots els que ens acabem sabent les lletres de totes aquestes cançons.
I ara que ja heu conegut tota la colla, tot seguit us explico la nostra història, que de ben segur que ens serà difícil d’oblidar a cadascú de nosaltres. Recordo que aquell dia semblava que havia arribat a la Torre de l’Aigua, com de costum. Em va estranyar de no trobar-hi ningú. De sobte em va venir al cap: havia oblidat que tal dia com avui havíem quedat per visitar l’Observatori. Com us he dit abans, des de fa 1.000 anys amb els de la colla sempre quedàvem a la Torre de l’Aigua, però avui ens havia dit en Mingo, un profe nostre de l’insti, que aquell seria un bon dia per fer una visita a l’Agrupació Astronòmica de Sabadell.
Quedaven pocs dies per retrobar-nos a l’institut, un altre cop la rutina de les classes, profes, companys... calia, doncs, aprofitar al màxim el temps. Vaig agafar el mòbil per avisar que m’era del tot impossible arribar a l’hora però "Oh, mala sort, ho sabia, bateria baixa! I ara què faig? La Berta sempre em pren el carregador!". Ella va perdre el seu tot just quan l’àvia ens el va regalar (un duo, per variar) amb targeta a cadascú per controlar les peles de les trucades. Però havia estat de sort, encara podia llegir el missatge:
"Obsrbtori, super9a, kuasrs. Steroid Sbd. Vesi tan Dpresa kom pugys.
Urgnt. Pitu."
Aquest Pitu sempre tan exagerat. Urgent, per a ell, pot significar anar a fer un bocata de mig matí. Tot i que, la veritat, el missatge m’havia intrigat, la cosa es posava emocionant. Com ja us he dit abans, aquell dia s’endevinava com un d’aquells dies que es recorden tota la vida, d’aquelles batalletes que ens expliquen els avis.
Enfilant l’avinguda de l’Onze de Setembre tot dret fins a la plaça de Catalunya, vaig posar la directa cames ajudeu-me, mentre anava recordant tot allò que el Mingo m’havia explicat sobre els treballs de recerca i observació que feien ell i la seva companya Mercè, una astrofísica, també profe nostra, que ens feia el crèdit variable d’Informàtica. Mentre jo continuava corrent, recordava l’emoció amb què ens explicaven la nit que van observar el cometa Hyakutake el 1996 o com s’havien perdut per Zàmbia quan van anar a veure l’eclipsi de sol. Un dels grups que anaven en un Jeep 4x4 s’havia perdut per la sabana i van estar a punt de morir asfixiats de calor, set i gana.
La cosmologia és una ciència molt apassionant: cartes celestes, cometes, cúmuls, asteroides, estels, eclipsis i equinoccis... els canvis d’humor de la Berta... l’home llop...
No ho sé, no ho sé, però últimament en Mingo també anava perdut, però aquest cop perdut entre la Teoria de la Relativitat i els forats negres. Es passava tot els temps que li permetia la feina com a mestre a l’Observatori de Sabadell obtenint imatges que enviava per la xarxa a l’ordinador de la Biblioteca, des d’on eren estudiades des de la pantalla de l’Atles Megastar, corresponent a les galàxies NGC 2.276 i NGC 2.300.
Continuava recordant l’entusiasme amb què ens ho explicava a classe al matí, i la cara de son que feia, fins i tot quan les cames ja em començaven a fer figa i el cor m’anava a 200 per hora. El camí enfilava costerut cap al turó on s’alçava l’Observatori, des d’on s’albirava un paisatge extraordinari: Sant Llorenç al nord; el Matagalls, el Montseny i la serra de Galliners al sud-oest, i el puig Ventós i Montserrat a l’horitzó, cap a l’oest. Era una tarda diàfana, absolutament clara.
De sobte, quan em disposava a travessar el carrer, a l’alçada del Club de Tennis, un cotxe em va barrar el pas. Dins del cotxe, un home amb cara sinistra em va escridassar. Tenia un accent molt marcat, com d’espia de l’antiga URSS:
–Eh, noi, que no mirres per on vass!
La cara d’aquell home em resultava familiar, però en aquells moments no vaig recordar on l’havia vist, potser a la TV o bé al diari. Al cap d’uns moments, l’home va canviar de to i va insistir a acompanyar-me, si jo volia, ja que m’havia vist molt suat i cansat. Ostres, tu, ni pensar-ho! Me’n vaig escapolir tan de pressa com vaig poder.
–Viggila noi, que no et pasi rress....
La meva colla m’estava esperant, i jo pressentia que alguna cosa succeïa i que calia estar disposat a tot.
En arribar a la porta de l’Observatori, allí, palplantats amb cara de mil dimonis malavinguts, hi eren tots, també el Mingo i la Mercè un xic esverats. La Berta, com sempre, va ser la primera a ratllar-me.
–Ets un egoista i un individualista –em va dir, sense tallar-se ni un pèl–. Has trigat molt! I jo vinga a enviar-te missatges, pel mòbil i telepàtics i tot! I tu passant de tot, quin morro! Au, som-hi, pugem a la cúpula! Que no veus que ens esperen per començar la visita!
Quan la Berta es posa així no hi ha qui li pugui dir res, però, com vosaltres ja sabeu, la culpa era seva. Era ella la que m’havia deixat sense bateria del mòbil.
–Ni una trucada, insensible! –va continuar empipant–. Ha vingut el professor Franz Christian Rhusell, de Kíev, expressament a fer una xerrada molt important, i tu com si res!
De sobte, em va venir un flaix. Havia recordat la cara i el nom de l’individu del cotxe: aquell famós científic i investigador, reconegut mundialment en el món de l’astronomia havia estat treballant per la NASA al cap Canaveral, als Estats Units; durant aquest període hi va haver un afer molt fosc i no del tot aclarit. Algú, no se sap qui, va manipular un radar de l’Observatori i quasi provoca una catàstrofe. No es va poder provar res contra ell però... què feia tan a prop de l’Observatori un personatge tan sinistre com ell? No ho sé, no ho sé... però tot plegat em feia mala espina.
–No us baralleu! –va interrompre conciliadorament la Mercè–. Ara hem d’anar per feina. El senyor Ricard Casas i el seu col·lega, Franz Christian Rhusell, ens esperen i no podem perdre temps en discussions inútils.
En Dani, mentre jo anava a la porta de l’Observatori, em va posar al corrent. Semblava que l’explosió d’una estrella, la supernova, havia provocat l’observació i la recerca d’objectes de materials d’altres galàxies. Durant aquesta observació hi havia alguna cosa que no rutllava i modificava la rutina de l’Observatori.
I, per acabar-ho d’arrodonir, la presència d’aquell eminent científic havia trasbalsat més tot l’equip de l’Obervatori que no pas l’explosió d’una "simple" estrella.
Quan vam accedir a la recepció on hi ha l’exposició permanent dels cossos celestes, mapes astrals i altres, en Casas ens va explicar algunes coses bàsiques sobre supernoves, quàsars i asteroides.
–Bé, com ja sabeu, els asteroides vénen a ser els petits planetes situats principalment entre Júpiter i Mart, a una distància mitjana del Sol de 2.8 unitats astronòmiques. Com podeu imaginar, són distàncies... això, astronòmiques, si val utilitzar la comparança. És difícil de poder afirmar quin origen precís tenen, a causa, sobretot, de les pertorbacions de les seves òrbites, influïdes especialment per la proximitat de Júpiter. Sabíeu que el 1999 l’Observatori en va catalogar un i li va posar el nom d’asteroide Sabadell?
–Ostres, de veritat? –va exclamar en Dani.
–Després el buscarem –va dir en Casas.
–I la supernova? –va preguntar la Berta.
–Sí, sí, oi tant! Una supernova és un estel que explota i produeix una llum fins a un milió de vegades més intensa que l’original, i després torna a extingir-se ràpidament.
–Passa gaire sovint? –va tornar a interrompre.
–Que jo sàpiga, durant els darrers mil anys s’han observat tres supernoves...
–La primera la van veure els xinesos, l’any 1054 –va afegir el professor Franz–; l’altra la va descriure Tycho Brahe el 1572, i finalment, la tercera, la van estudiar Kepler i Galilei l’any 1604.
–Gràcies, professor –li va respondre en Casas–. És un honor tenir-lo amb nosaltres.
–De resss, amic Cassas, de resss!
–I què és un quàsar? –va preguntar en Dani.
La pregunta la va respondre la Mercè:
–Els quàsars són objectes que semblen estrelles però que, en realitat, són una font molt potent d’ones radioelèctriques. L’espectre del seu color tira cap al vermell. El nom de quàsar és una contracció de l’expressió anglesa "quasi-stellar-source" ("font quasi estel·lar").
–Si em permet, amiga Mercè –va afegir el professor Franz–, jo afegiria que els quàsars són estels que vénen d’altres galàxies. Hi ha qui suposa que són galàxies molt velles vingudes de molt lluny, que quan topen amb un cos espacial alliberen molta energia.
–Fantàstic! –va exclamar la Berta–. Tot plegat és molt interessant!
Un cop ja al primer pis, vam pujar els sis graons per accedir a la cúpula, graons de tipus compensat, com en els iots, perquè l’escala ocupi el mínim espai possible.
–Compte, nois! –ens avisà en Casas–. Vigileu de col·locar el peu que correspongui al graó! Si no, veureu les estrelles abans d’hora!
Aquest –ho vam saber més tard– era un acudit que acostumaven a fer els de l’Observatori amb els visitants.
El telescopi destacava entremig de la penombra apuntant al zenit. En aquell instant, uns ventiladors es van accionar automàticament i la finestra de la cúpula es va obrir. La Berta va fer un crit.
–Perdó, m’he espantat! –es va excusar–. Els ventiladors, la llum, el telescopi.
En Mingo, la Mercè, en Casas i el professor Franz varen baixar els graons i entraren a la peixera de vidre, on hi havia les tres pantalles d’ordinadors que recollien les dades enviades des del telescopi.
–No toqueu res, nois! –va dir la Mercè. Els quatre científics comentaven amb preocupació una imatge fora de l’habitual.
Aquest asteroide està situat a menys de dues vegades de la distància que hi ha entre la Terra i la Lluna! –va exclamar el senyor Casas.
–I això és preocupant? –va dir la Berta.
–Oi tant! –va respondre en Mingo.
–Podria estavellar-se contra la Terra en qualsevol moment –va dir la Mercè.
–Podria ser també un OVNI –va dir en Dani, ell sempre tan ocurrent!
–O un efecte òptic, una nau espacial russa, la contaminació, o ma tia la soltera –va bromejar en Manu.
Eren les cinc hores, quinze minuts, posició del Sol azimut SOE, 240º- 250º.
En Dani va tocar el telescopi i en Pitu va prémer un botó vermell on deia CCD-2.
–Què heu fet? –va exclamar la Berta.
–No passa res –va respondre en Casas–. El monitor de l’ordinador controla els moviments i corregeix els errors.
–No podeu parar de fer nosa, nanos del dimoni! –va exclamar el professor Franz.
Tots estàvem nerviosos.
La nova imatge reflectida al monitor era del tot sorprenent, increïble...
FI DEL CAPÍTOL 1
Sabadell, 2001
