La
sínia dels tretze catúfolsL’Anna i el Pep no podien entendre que en Bab estigués tan content d’haver fet la volta al món en tres minuts i mig.
¾ Em sembla, Pep, que els habitants de Sicre han de ser uns beneits...! –va dir l’Anna al seu germà a cau d’orella.
¾ I tant! –va afegir aquest–. Però si no hem pogut veure res d’enlloc volant a aquesta velocitat de bojos!
¾ És un planeta txupi! –feia l’extraterrestre emocionat, agitant els tres braços. Després es posava a aplaudir, i aplaudia la mà del braç del mig una estona amb la mà de l’esquerra i una estona amb la mà de la dreta.
¾ Nosaltres, en això d’aplaudir, no estem tan avançats, oi? –digué el Pep a l’Anna, i esclafiren a riure i no tenien manera d’aturar-ho.
¾ He, he, he! –reia també en Bab, a la seva manera, tot mirant encara el planeta Terra que ara ja només era un puntet de llum blavosa en mig de la negror espacial–. Quan ho expliqui als meus amics no s’ho creuran! Quina meravella de planeta! Una piràmide inclinada amb una torxa encesa a la mà davant de l’oceà Eiffel passejant amb góndola pel palau Sant Jordi, província de l’Everest! He, he, he! És txupi! Molt txupi!
Als dos germans els feia mal de panxa de tant riure. Quan es van poder calmar van intentar de convèncer en Bab perquè la propera vegada, si havia de tornar a la Terra, vingués amb una nau més lenta i més...
¾ Pi-pi-pi-pí, pi-pi-pi-pí, pi-pi-pi-pí, pi-pi-pi-pí!
¾ Atenció! Alarma! –digué en Bab–. Hem de maniobrar ràpidament! Un meteorit s’acosta perillosament a la sínia!
¾ Pi-pi-pi-pí, pi-pi-pi-pí, pi-pi-pi-pí, pi-pi-pi-pí!
¾ Aaaaah! –cridaven els dos germans veient com una immensa roca estava a punt d’esclafar la pobra nau sense remei...
¾ Pi-pi-pi-pí!
¾ No em facis pessigolles al nas Pep! –digué l’Anna–. Que no veus que no em deixes veure els comandaments...? Hem de pilotar la sínia amb precisió si ens volem salv... AAAAAATXXÍÍÍÍÍÍÍÍÍSSSSS!
¾ Pi-pi-pi-pí!
Per fi, l’Anna va fer un esternut tan fort que va caure del llit cap a terra, damunt la catifa. Li va costar d’entendre que tot havia estat un malson. Era a la seva habitació i el gat negre, que tan bona sort sempre li havia portat, li feia pessigolles al nas amb la cua, mentre el despertador no parava de fer pi-pi-pi-pí, pi-pi-pi-pí, pi-pi-pi-pí!
Llavors, de l’habitació del costat li va arribar la veu del seu germà que cridava com un esperitat i, sobresaltada, l’Anna hi va entrar corrents.
¾ Gira de pressa, Bab! Que ens estavellem! Aaaaahh! –cridava en Pep, embolicat amb el llençol i la vànova. L’Anna el sacsejà fortament, tot dient-li "Pep, Peeep, germà meu, desperta’t!".
Al cap d’una estona, els dos germans es van poder explicar que ambdós havien patit el mateix malson, la qual cosa no els va estranyar, però tampoc els va tranquil·litzar ni poc, ni mica ni gens.
¾ Això no pot continuar d’aquesta manera, Pep. Ens ho hem de fer mirar.
¾ Crec que vivim tan obsessionats per les bones i les males sorts, que fins i tot somniem en planetes reblerts de gent supersticiosa i que ens envien naus ridícules demanant-nos ajut...
¾ I el cas és que tot era tan real! Semblava talment que en Bab existís de veritat.
¾ Oh, i tant! Encara sembla que el puc veure al meu davant –va fer el Pep assenyalant un mitjó groc.
L’Anna i el Pep s’avenien tan bé en tot que, parlant, parlant, van comprendre que ells, de fet, podien ser tan supersticiosos com la resta de la gent; van entendre que, si cercaven la bona sort tombant la sal o trencant miralls, no eren menys supersticiosos que aquells que temien la mala sort.
Però el que més els preocupava era el malson que havien tingut. Devien estar ja tocats de l’ala amb la dèria d’haver d’aixecar-se amb el peu esquerre cada matí? O per no saber deixar que passés un dia sense haver de tombar la sal o trencar un mirall? Era viure, això? I es van dir que no, que no duien una vida normal i que havien d’anar al psiquiatre.
¾ I si tot el que ens passa no és altra cosa que una casualitat? –digué en Pep després de reflexionar-hi una estona.
La seva germana, en un primer moment, no el va entendre.
¾ Vull dir que, encara que sigui força sorprenent, trobar-se amb un company de la infància després de passar sota una escala o trobar un anell de brillants tot menjant...
¾ Ja veig per on vas –va dir-li l’Anna–, vols començar a trencar miralls i veure si després de cada trencadissa ens toca la loteria o es fan realitat els nostres somnis.
¾ Calla! No em parlis de somnis, que encara veig aquell enorme meteorit a punt d’esmicolar el tortell d’en Bab amb nosaltres a dins! Però potser no cal que fem trencadisses, n’hi hauria prou de plantar l’escala al carrer i passar-hi força vegades per sota. Creus que de la cantonada apareixerien companys d’escola un darrere l’altre sense parar?
¾ Ai, no! No ho voldria pas! N’hi ha més d’un que espero no haver de veure’l mai més a la vida! Però, escolta, Pep –l’Anna va girar el cap per mirar el rellotge i va obrir uns ulls com taronges–, parlant de tortells... hem de fer les compres i se’ns fa tard! Que no veus que vénen els pares a celebrar el Cap d’any i no tenim ni el raïm? I haurem d’anar a l’estació a rebre’ls, encara. Afanya’t!
¾ Què bé! –digué el Pep– Encetarem per fi el 2002, el gran cap-i-cua, quina il·lusió! Serà el nostre any de la "Suerte más mejor". A mi, segur que em publicaran per fi la novel·la, i tu trobaràs nòvio.
El Pep va treure una tovallola de l’armari i se n’anà cap a la cambra de bany.
¾ Pep, no diguis rucades! On vam apuntar el número de la Renfe?
¾ Em sembla que el vaig apuntar al calendari de la saleta. Ara te’l dic. I no t’enfadis, que això de trobar nòvio ho deia de broma.
¾ Doncs, ves per on! Jo em referia a la teva novel·la! Dóna’m el número per trucar a l’estació que, aquests dies de festa, els trens... vés a saber com aniran!
¾ Annaaa! Corre! Vine, vine! –el Pep, cridava ara des del menjador amb veu esfereïda. Per un moment, l’Anna va estar a punt d’etzibar-li un "ja n’hi ha prou de ximpleries, Pep! No m’espantis així!", quan un pressentiment la va sacsejar de cap a peus i la va fer saltar per sobre el llit cap a la porta, corrent com un llamp cap al menjador, on el Pep no parava de cridar. En entrar-hi, es va quedar glaçada: el que la noia va veure era molt més del que s’havia esperat.
¾ Anna, què... què... què passa aquí? –feia el Pep assegut al mig de l’estança. Per damunt d’ell, volant pel sostre i d’una paret a l’altra, una munió de objectes lluents, com muriacs llançant espurnes de tots colors, dansaven en mig d’un brogit que va anar en augment fins a clavar-se a l’oïda dels pobres bessons.
¾ Ara no estem somniant, oi germaneta? Digues què ens passa, si et plau! D’on han sortit totes aquestes bestioles infernaaaals?
El Pep, esglaiat, respirava fatigosament, però les paraules de la seva germana li van gelar la sang a les venes.
¾ No són bestioles, Pep. Mira-ho bé. Mira bé això que vola. I mira el calendari! Són nombres. Dosos i zeros. 2002, 2002, 2002,.. Nombres de calendaris del 2002! De milers de calendaris! Recordes com va començar el nostre somni? Doncs aquí el tenim...!
I dit això, l’estol de nombres va sortir volant per la finestra entreoberta i es va escampar pel cel de Sabadell, deixant-se caure sobre les cases com una fina pluja d’esgarips.
Als dos germans, però, no se’ls havien acabat les sorpreses. Davant d’ells, prop de la seva cara esglaida, havien quedat dos nombres 2002 llançant espurnes. Qui sap per què no havien seguit el camí de tot aquell esvalot digital. Era la primera vegada que el Pep i l’Anna se sentien observats per números i no sabien què havien de fer. Però... de veres els estaven observant? Estaven posseïts per alguna maligna intel·ligència? No recordaven haver fet res de semblant a la classe de mates. El silenci ara era colpidor.
L’Anna i el Pep contenien l’alè i tremolaven de por. Ningú no sabrà mai quant de temps van romandre així, fins que, tot d’una, cada parell de zeros va avançar vers la seva cara i es va col·locar damunt de sengles nassos bessons, cavalcant-los. Tot seguit, els dosos, deslligats dels zeros respectius, se’ls van apropar-se a les orelles i, girant-se, es va enganxar un dos a cada orella, pel darrere.
¾ Són unes ulleres, Pep, no et moguis... Algú vol que mirem qui sap què amb aquestes ulleres...
¾ Aaaaahh! Doncs a mi m’agradava més la sínia! Què vol dir tot això Anna? Què vol dir tot aixòòòò? Sempre he tingut bona la vistaaa! Mai m’han calgut ullereeees! Aaah!
FI DEL CAPÍTOL 3
Alumnes de 6è. de primària
CEIP Joan Montllor
