La
sínia dels tretze catúfolsAlgunes vegades, no moltes, els somnis coincideixen amb la realitat. I així estaven les coses quan aquell matí en Pep i l’Anna, amb ulls de son, van treure el cap pel menjador i van contemplar aquell espectacle insòlit que feien les ulleres acròbates. Quan es van posar les ulleres van notar una forta coïssor als ulls. Se les van desar a les butxaques i van marxar cap al parc de Catalunya. Darrere un arbust mig aixafat, van trobar la sínia, molt atrotinada i descolorida. Feia sol i l’Anna va decidir posar-se les ulleres perquè els ulls li començaven a plorar. Aleshores la sínia va començar a trontollar com si tingués vida per si sola. Va començar a fer bots com si fos un volcà en erupció i, al cap d’uns instants, es va transformar en una nau platejada en forma de set, la porta de la qual es va començar a obrir lentament. Els dos nois van pujar-hi i s’hi van asseure per descansar una mica. Per dintre tot era de color blau i això els provocava una sensació de tranquil·litat que aviat es va transformar en una son profunda. La nau anava cap a la lluna. Però per la força de gravetat resultava molt difícil l’aterratge, amb la qual cosa la nau feia voltes i voltes i més voltes sense tocar la superfície. Tal com els havia passat sempre, sense dir-se res, en Pep i l’Anna es trobaven al mateix somni: tots dos anaven en un carrilet. Descendien a gran velocitat i amb molt vertigen, com si estiguessin caient al buit amb la boca oberta, sense poder parar de cridar.
Es van aixecar de terra i van veure que es trobaven en una ciutat emmurallada amb una gran castell al mig: eren a Itàlia, a la ciutat de Verona. No es veien cotxes, només cavalls i soldats vestits amb armadura i espasa. En Pep es va posar dret en sentir que algú plorava no gaire lluny d’on ells havien anat a espetegar.
¾ Qui ets? –va preguntar en Pep.
¾ Sóc en Romeu Montesco –va contestar el noi, que devia ser si fa o no fa com els dos bessons.
¾ Estic enamorat d’una dona que es diu Julieta Capuleto, però és de la família rival a la dels meus avantpassats, i els seus pares i els meus no volen que ens casem. Estic molt preocupat.
En Pep i l’Anna li van dir que l’ajudarien sempre que ell també hi col·laborés. En Romeu hi va estar d’acord.
En Romeu cada nit es trobava amb la Julieta i un bon dia van decidir que potser després de morts podrien estar junts. Es van prendre un verí i es van adormir. Davant d’aquell suïcidi dels joves, els pares respectius van decidir fer les paus i es van reconciliar. Al cap d’unes hores els joves es van despertar. Els pares ho van celebrar i els dos nois van demanar permís per casar-se.
L’endemà, molt més descansats, van anar amb la sínia cap a Gènova. La sorpresa fou que no només viatjaven per l’espai sinó també en el temps. Es trobaven al segle XV, el segle dels grans aventurers i el grans descobriments Així va ser com van conèixer Cristòfor Colom, a qui agradaven molt els viatges. I encara van tenir més sorpreses aquell vespre quan, després d’aquell dia tan esgotador, en Pep i l’Anna van decidir jugar a fet i amagat per distreure’s. L’Anna la parava i en pronunciar la paraula "tres" els nostres amics van desaparèixer. Al cap d’uns instants es van trobar estirats a la part del davant d’un vaixell i, quan es van posar drets, van veure un jove amb barba i amb cara de voler viure aventures. Era en Magallanes. Els dos bessons de seguida es van adonar que es trobaven amb els personatges idonis per fer un viatge. L’Anna, a qui sempre havien agradat molt els llibres d’història, va tancar els ulls i va desitjar amb totes les seves forces anar a l’època dels romans. Va fer un pas enrere i sense voler va trepitjar el peu del seu germà. Quan van obrir els ulls es van dur una gran sorpresa: eren al mig del coliseu romà.
En Juli Cèsar, des de la seva cadira, va dir:
¾ Obriu la porta dels lleons!
En Pep i l’Anna que estaven al mig de la pista van començar a córrer i es van amagar en un racó. Al cap d’uns instants un gran terrabastall sacsejava el Coliseu. Una nau petitíssima descendia a tota velocitat pel cel: era la nau d’en Bab, que en aterrar produïa un soroll molt semblant al crit de la selva. Aquell soroll va provocar que els lleons i els gladiadors marxessin espantadíssims.
Al cap d’uns instants, d’aquella nau minúscula en van sortir dues donzelles molt elegants: eren Helena de Troia i Cleopatra. En Juli Cèsar va caure desmaiat en contemplar la bellesa de Cleopatra. Un cop reanimat, va decidir organitzar una gran festa en honor d’aquella dama que l’havia trastocat. Els gladiadors van portar els lleons a la selva més propera i es van afegir a la festa amb les butxaques plenes de confeti i serpentines.
La festa va acabar molt tard. L’emperador romà va convidar els bessons a passar la nit a Roma.
L’endemà es van llevar. Estaven cansats i casualment es van posar les ulleres alhora. Van sortir de la ciutat. Caminaven per una via romana. L’Anna va relliscar i es va esquinçar els pantalons texans.
¾ M’he fet un… –l’Anna anava a dir "set", però va rectificar i va dir mirant-se la forma del trau:
¾ "Sis".
I en aquell mateix moment es van trobar davant del Big-Ben:
¾ Som a Londres! –va dir en Pep.
Passejant per allà a prop, van sentir una sirena.
Dos policies portaven emmanillat un xicot amb la roba esquinçada, brut i amb cara de murri. Se l’acusava d’haver robat, però quan en Pep i l’Anna van saber que l’obligaven a fer-ho van decidir ajudar-lo. Era Oliver Twist de la novel·la de Charles Dickens.
Eren dos quarts de nou del matí. En Pep ja havia acabat d’esmorzar i a l’Anna encara li quedava el cafè.
Damunt de la taula hi havia dos llibres. Tots dos eren iguals: Oliver Twist, de Charles Dickens. Van pagar el que s’havien pres a la cafeteria i van marxar. Havien quedat a la porta del Museu d’Art de Barcelona a les 10 del matí. Allà es van trobar amb la resta de companys i dos professors seus. Van pagar l’entrada i van anar a la sala número 3 on aquells dies hi havia una exposició de les pintures més representatives de Leonardo da Vinci. Els dos bessons es van acostar al quadre de la Monalisa. La mirada d’aquell retrat els va impactar i, com per art de màgia, van ser transportats als estudis cinematogràfics més importants de Hol·lywood. Allà s’estava filmant una de les primeres pel·lícules de ficció del segle XX. La pel·lícula era Frankenstein, que es va estrenar l’any 1930. L’autora del llibre era Mary Shelley, que amb només divuit anys havia escrit la novel·la en una nit de tempesta. L’actor que interpretava Frankenstein, Boris Karloff, estava molt ben caracteritzat. Van acabar de veure la pel·lícula des d’un racó del plató i van marxar.
Era el vespre. S’havia fet fosc. Pel carrer no es veia ni un ànima. De cop i volta van veure uns ulls brillants com dues monedes. Era un gat que sortia de sota un cotxe: era el gat, el gat negre de l’Abacus.
En Pep i l’Anna el van seguir. Els va conduir per un carrer estret i fosc, fins a una botiga poc habitual: la façana era molt antiga. En Pep i l’Anna van sentir una esgarrifança que els va posar la pell de gallina. Es van acostar a la porta i, quan van intentar obrir-la, van veure que la porta estava completament cosida a la paret per unes teranyines molt resistents que feien del tot impossible poder-la obrir. Al cap d’uns instants el gat negre es va escolar per un forat que va descobrir al costat de la porta. Els dos germans van fer el mateix i es van trobar a dins. Al fons hi havia un rètol que deia: "guies del temps". Al costat hi havia un homenet vell, prim i amb una barba blanca que arribava fins a terra.
¾ Sóc aquí des de fa molts anys. M’he quedat atrapat en el temps perquè no he trobat la sortida del laberint que hi ha a la porta del darrere.
En Pep, que es delia per les històries de misteri, no s’ho va pensar dues vegades i va obrir la porta.
Els dos germans es van quedar de pedra: davant seu hi havia un laberint immens amb milers de camins, tots envoltats de bosc i arbres diferents.
¾ Algun d’aquests camins ens ha de conduir a la sortida! –va dir l’Anna.
¾ Mira, un ratolí de bosc! –va exclamar en Pep.
El gat negre va sortir disparat com un a fletxa a perseguir el ratolí. Els dos bessons seguien el gat. Caminaven per un camí estret, ple de pedres, però ben aviat van perdre el gat de vista.
¾ Haurem de seguir el rastre de les pinyes, Pep –va dir l’Anna.
¾ Tens raó, busquem el camí dels pins pinyoners –va continuar en Pep–. Serà l’única manera de trobar el gat negre que deu estar perseguint els ratolins de bosc.
Una mica més enllà, tal com sospitaven els dos bessons, van trobar una pinya rosegada.
I així van anar seguint el camí dels pins, durant més d’una hora, fins que finalment van trobar la sortida. S’havia fet fosc. Van baixar uns esglaons i es van trobar davant d’una porta. La van obrir i van sortir. Hi havia un magatzem ple de llibres, capses de cartó i precinte. L’olor els era familiar. El gat negre anava al davant. Van veure una porta grisa, d’aquelles amb barana, que s’utilitzen en cas d’emergència. La van obrir… i... eren… a la Biblioteca de la Caixa, al costat dels jardinets, just al soterrani, envoltats de novel·les.
Va sonar una melodia a tota la Biblioteca. Els llums de les dues plantes van començar a fer pampallugues com si fossin els llums intermitents d’un cotxe.
Com sempre, sense posar-se d’acord, els dos bessons van tancar els ulls, en el mateix instant: davant seu va tenir lloc un espectacle insòlit: els llibres de tots els prestatges s’obrien i en sortien unes ombres que s’omplien de color en ser il·luminades. En Pep i l’Anna van reconèixer molts personatges: en Juli Cèsar, Shakespeare amb Romeu, Montesco i Julieta Capuleto, Oliver Twist i Charles Dickens…
De dalt el sostre, va aparèixer la sínia amb els tretze catúfols, plena de llums. Cada personatge va ocupar el seu lloc i els dos germans van fer el mateix. La sínia els va transportar al parc de Catalunya, al peu del llac. Hi havia una fira i molt d’enrenou. Una fila de nens feia cua per pujar a la sínia dels tretze catúfols. Al mig de la sínia hi havia un rètol il·luminat que deia: "Vine amb nosaltres a viatjar pel misteriós món de la biblioteca".
FI DEL CAPÍTOL 4
Alumnes de 5è. de primària
CEIP Floresta
