Una
colla estel.larEstàvem completament tancats. No hi havia manera de sortir. No hi havia pany, a la porta. Tot i estar a uns quants metres del sòl –perquè l’Observatori està, com ja sabeu, al cim d’un turonet–, teníem la sensació d’estar sota terra, com morts. L’ambient era humit i no hi havia finestres. Allò era per cagar-se de por. Fugíem d’un perill i ens fotíem en un altre! La sensació de malestar regnava, com a mínim, en mi. Allò produïa unes esgarrifances… No sabíem on ens havíem ficat.
La sala era enorme, i tenia cartells d’asteroides penjats arreu. Era completament buida d’éssers vius, a excepció de nosaltres. Hi predominava la taula central, que feia la mida de trenta mòbils com el meu. Allà s’hi estaven fent estudis sobre algun objecte estrany que estava guardat en una caixa forta, davant nostre. El Pitu –el protagonista del rotllo i l’únic en què em fixava– va posar-se de seguida a buscar informació: estava, ara que podia veure-li la cara, excitadíssim. Remenava pertot arreu com si estigués fent una amanida tropical. Encara que ell i la cuina… no es porten gaire bé. Jo vaig començar a mirar els papers amb ell:
¾ Què hi ha, Pitu? Trobes res? Va, no siguis xafarder i anem-nos-en, que encara ens trobaran. Corre, va, deixa-ho tot i sortim d’aquí.
¾ Però què dius, cap de suro! Què t’ha picat? Tenim l’oportunitat de descobrir coses en un amagatall secret, i tu vas i dius que ens pirem! Ni que em paguessin, me n’aniria! Estem sols i d’aquí no es pot sortir. Vaja, que no en sabem. Si vols, comença a fer de McGyber, a veure si ens treus d’aquí. Però, a mi, deixa’m mirar!
Jo vaig fer-li cas. Després de tot, jo estava temptat a xafardejar, també. I això vaig fer. Tota aquella paperassa, però sobretot una d’amagada que vam trobar, parlava dels quàsars i de gasos: i jo no entenia res. Per contra, el Pitu i els altres sí que en sabien, d’aquell tema: estaven fascinats. I de sobte va passar allò que tant espereu que passi: vam sentir passes. El Pitu, com si fos de la tele, va dir-nos un silenciós "segueix-me", mentre agafava un full, com un espia. Però, com podia jo veure, i això m’esperava, no va agafar-ne cap de concret: el va agafar a l’atzar. És un complet soca.
La porta va començar a obrir-se i nosaltres la vèiem perfectament. Però la persona que entrés, fos qui fos, no ens podria veure. Una silueta molt coneguda per nosaltres va començar a aparèixer. Era el professor Franz! En veure allò, el Pitu va arrossegar-se fins a la porta. El professor, que no la mirava, va deixar que es tanqués sola. Però el Pitu, abans que es tanqués, va posar-hi el seu xiclet, de manera que no tanqués del tot: ja teníem escapatòria. Jo pensava que així seria, però l’inquiet del Pitu no volia que succeís així. Un cop va ser darrere seu, va aixecar-se i va aclarir-se la gola amb una tos seca que va provocar un estímul d’enorme espant al nostre convidat. Va començar a suar de seguida: una suor freda, provocada pel nostre descobriment. Va girar-se lentament, però, abans que pogués dir res, el Pitu va tallar-lo i va posar-se davant la porta. Va dir:
¾ Molt bé. Seki, Manu, Dani… veniu tots cap aquí. Així, al meu costat. Perfecte. Ara, senyor Franz, faci el favor d’aclarir-nos tot això. O millor encara: deixi’m endevinar-ho.
¾ Vostè està treballant amb quàsars, oi? I què: provoquen molta energia? Vol fer-se encara més ric, amb el descobriment de les seves propietats? Imagino la resposta. A continuació plantejaré els fets. Corregeixi’m si m’equivoco, si li plau.
De seguida que va analitzar per primera vegada un quàsar (no fa gaire, perquè són molt difícils d’aconseguir, fins i tot per a un importantíssim astrònom), va trobar-hi una manera de treure’n profit: l’energia. No sé quina, però ja m’ho dirà. "Aquesta energia –va dir-se– no pot ser coneguda oficialment. Haig de reforçar-ne la força." I va muntar aquest petit laboratori, en un país poc conegut, en una ciutat poc, relativament, visitada i en un observatori poc important. Fins ara. Perquè el motiu del seu laboratori secret no és sinó per desenvolupar una de les més poderoses fonts d’energia, probablement.
El que jo sé segur és que aquesta supernova, o millor dit aquesta explosió, no és real. És, sens dubte, una barreja de quàsar, diòxid de carboni i oxigen. El quàsar, com nosaltres dos sabem, està compost d’heli. Aquest, mesclat amb l’oxigen i el CO2 –tot en una quantitat molt ben descrita en el full que tinc a la mà–, i fet explotar d’una manera molt especial de la qual vostè me’n donarà detalls, provoquen un efecte exacte al de la supernova que hem pogut veure. Vostè mateix, amb les influències que té, va fer explotar aquella petita barreja a uns quants milers de quilòmetres, de manera que semblés realment una supernova. M’equivoco? Segur que no.
Pel que fa al seu pla d’avui he deduït el següent:
Vostè havia d’estar aquí. No podia faltar a aquesta conferència (organitzada per una gira que vostè va proposar), avui i aquí. A més, havia de fer creure que, realment, estava igual o més sorprès encara que nosaltres. I havia de venir, un cop acabat tot el muntatge de la conferència interrompuda, al seu laboratori secret per acabar una de les fases del seu pla: la fase de distracció de la gent. Últimament, s’està parlant molt dels quàsars. I vostè no volia que ningú descobrís les seves propietats i se li avancés. Per això, i per provar, secretament, les facultats dels quàsars, va muntar tot aquest "galimaties", per dir-ho d’alguna manera. Ara, professor Franz, digui’m: m’equivoco en cap petit detall? En quin? I què es proposava fer, ara mateix, si no ens hagués trobat?
FI DEL CAPÍTOL 3
Alumnes de 1r d’ESO
Col.legi Sant Joan Bosco
