Una
colla estel.lar¾ Ja, ja, ja... Sí, tot això és veritat, però encara hi ha alguna cosa més.
¾ Us ho explicaré tot, a canvi que no obriu la boca.
¾ D’acord, però ho hem de consultar amb la colla. Ens perjudicarà a nosaltres? I com sabem si és cert que ens ho explicaràs?
¾ No feu tantes preguntes, ja ho anireu comprovant...
Intrigats i nerviosos, vam sortir de l’observatori de la mateixa manera que hi havíem entrat, sense saber-ne res.
Mai no ens havíem trobat en una situació semblant, era per flipar. Allò era de pel·lícula.
En Pitu, emocionat i excitat, no va dubtar a fer la primera proposta:
¾ Ostres, tios, aquesta és una oportunitat única, podem treure una pasta que flipes, la tenim davant dels nassos, no la podem desaprofitar, podríem ser rics. No us n’adoneu? Vinga, no sigueu cagats!
¾ I un be negre! Jo me’n vaig a casa i m’estalvio els problemes, que això em fa mala espina. Jo me les piro i passo de mals rotllos – va dir en Manu.
¾ Això és la bomba! Ens ho passarem de conya! És com un enigma! – va dir la Berta.
¾ Em recorda un videojoc. M’hi passava hores jugant!... – va dir en Dani.
¾ Per una vegada, Berta, mai no hauria pensat que et donaria la raó – vaig dir jo.
¾ Sí, sí, ho trobem molt divertit, però... si ens enxampen... qui serà el llest que donarà la cara? – va dir en Manu.
¾ Tranquil, nano, si no vols no tens perquè fer-ho... – va dir en Dani.
Tots vam enlairar les mans i les vam encaixar cridant el nostre crit de guerra: "La colla estel·lar".
El nostre crit no era el mateix sense la veu del Manu, que ni tan sols ens havíem adonat que ja havia marxat.
Vam entrar decidits per conèixer la veritat del Dr. Franc.
Mentrestant, el Manu, després d’una estona de caminar, va pensar que no podia deixar penjats els seus amics i va tornar corrents. Quan va arribar a l’observatori, no va veure ningú de la colla. Ja era massa tard!
Estàvem a dins i se’ns feia molt difícil continuar sense el Manu. Tothom estava seriós, encara que ningú no deia res. A tots ens havia sorprès la seva decisió.
Començàrem a pujar les escales quan el Pitu va fer un dels seus comentaris:
¾ Eh! Dani, ja et val! T’has lluït, ja comences com a les colònies! Quina pudor!
Tots vam començar a riure en recordar aquelles colònies tan emocionants.
La resposta del Dani ens va fer riure encara més:
¾ Cap de suro! Per una vegada no he estat jo, ja fa mitja hora que m’he fet l’últim. A més, ja sabeu que els meus pets no fan aquesta ferum, o és que encara en dubteu? Aquesta pudor ve de dalt. Pugem, ràpid!
Un cop a la sala, la pudor es feia insuportable. Ens vam adonar que l’ambient de la sala havia canviat totalment.
A la part més fosca vam veure una estranya silueta que des d’aquella distància podia recordar la d’un home.
Va sortir de la penombra molt lentament i, amb una estranya i distorsionada veu, va intentar pronunciar unes paraules, però només va aconseguir treure aquells sons guturals que mai no podríem oblidar. Va ser espantós, el crit que vam fer, es podia sentir fora de les nostres fronteres.
Aquell ésser començava a tenir un aspecte misteriós. Hi havia alguna cosa que ens era familiar, el coneixíem, però... Era el professor Franz! Què li passava?
El cap se li estava allargant, un líquid espès i de color verd li regalimava per la boca. Els ulls se li van unir formant-ne un de sol. Els cabells li van començar a caure, i per cada un que queia un llarg tentacle naixia.
Un gran soroll ens va fer tocar de peus a terra, algú s’apropava.
Jo pensava que no en sortiríem vius d’allà, però la nostra sorpresa va ser veure el rostre del Manu i el Mingu darrere nostre. Estàvem salvats, segur que en Mingu ens trauria d’allà!
¾ ...Nois, no us espanteu. Això que us diré ara és difícil de creure... Tot va començar una nit a l’observatori, tot contemplant les estrelles amb el telescopi, quan vaig rebre un missatge de llum, des d’un planeta fins aquell dia desconegut. Així és que vaig començar a buscar informació sobre aquells senyals per tots els mitjans possibles (per ordinador, Internet, llibres d’astronomia...). Vaig poder entendre el codi d’aquell missatge. Després de desxifrar-lo, vaig descobrir que demanaven ajut perquè necessitaven l’energia dels quàsars per sobreviure. Vaig respondre que els ajudaria per mitjà d’una persona que ells enviarien: el professor Franz.
Després d’un temps sense cap nou senyal, vaig començar a pensar si allò no era una broma de mal gust. Va aparèixer un home estrany que, aparentment, recordava l’inspector Gadget. Jo el vaig tractar amb una total naturalitat, encara que el seu aspecte m’intrigava moltíssim. Va estar molta estona callat mentre jo l’anava observant, quan de sobte va començar a parlar tan ràpidament que semblava que li haguessin posat el turbo.
Al començament no sabia de què em parlava, però després ho vaig veure més clar. M’estava parlant d’un tema que només coneixia jo i...
Però qui era aquest home? No podia ser que m’estigués parlant d’aquell tema. Ningú més no en tenia informació, o això era el que jo pensava. Només hi havia una possibilitat: que es tractés del doctor Franz.
Quan va deixar de parlar, vaig aprofitar-ho per dir que tot el que m’estava demanant era del tot impossible en una ciutat com Sabadell. Les meves paraules el van molestar i al cap d’uns minuts,una estranya nau va aterrar a pocs metres de l’observatori. Intrigat, vaig anar cap aquell estrany aparell. Milers de petits éssers em van començar a amenaçar sense pietat: "Xi tu a noxatres no energi quàxars, Xabadell ex cap xebes", que en el nostre idioma seria: "Si tu no ens ajudes a obtenir tota l’energia dels quàsars, Sabadell, es quedarà sense cap ceba".
Jo ho vaig acceptar. No volia que fessin mal a la meva ciutat.
El doctor Franz em va recordar el que li havia passat després del fracàs de la seva última missió. Des d’aquell dia, ell és mig persona, mig extraterrestre i està condemnat a quedar-se per sempre més a l’observatori si no té èxit amb aquesta nova missió.
Avui l’heu vist transformant-se perquè era el dia indicat per enviar una mica d’energia. L’hem d’ajudar. A més, no podem dir res a ningú, serà el nostre secret. Hi esteu d’acord?
La història del Mingu ens tenia espantats, però tots vam aconseguir treure forces per dir que l’ajudaríem, i que mantindríem el secret per sempre.
FI DEL CAPÍTOL 4
Alumnes de 2n d’ESO
CES Jaume Viladons
