Una
colla estel.larLa imatge apareguda a la pantalla no es podia descriure, era inexplicable…
De sobte es va apagar el llum.
¾ Em sembla que s’han fos els ploms –va dir la professora d’informàtica–. Ara ho miraré.Després d’haver marxat la Mercè, vaig sentir una pressió sobre el braç, una estirada; de cop i volta em trobava en una petita habitació tancada. Una sensació de pànic, inseguretat, pèrdua, va envair el meu cos en un instant.
¾ Tu i els teus amics heu de marxar –va dir el professor Franz.Només em va caldre una empenta per poder sortir d’aquella cambra.
¾ Ei, tu, vigila per on vas! –va dir una veu coneguda.Quan me’n vaig adonar, em trobava amb els companys a la sala de monitors.
De cop i volta va sorgir una llum enmig d’aquella foscor.
El rostre de la Mercè es va il·luminar.
¾ Ho sento nois; la visita s’ha d’acabar –anunciava la Mercè–. No hem pogut solucionar el problema, heu de marxar. ¾ Home, aquí hi ha alguna cosa que no encaixa –vaig xiuxiuejar a en Pitu.Tota la colla estava pensant el mateix: potser sí que la visita s’havia acabat, però la investigació només havia acabat de començar.
Vam baixar de la cúpula, vam tornar a la Torre de l’Aigua, el nostre punt de trobada habitual, però no hi érem tots perquè en Pitu tenia un partit molt important. Vam decidir tranquil·litzar-nos i anar a prendre alguna beguda al bar, situat al costat del centre residencial Albada. Tots estàvem d’acord què allò de l’ordinador ho volíem tornar a veure, ja que ens havia cridat molt l’atenció.
En sortir del bar, vam tenir la sensació que algú ens espiava, i... la història s’estava complicant. Vam comunicar l’estratègia al Pitu amb un missatge al mòbil.
<< Askst nt a ls 10.30 a trre H2O x nar a obsrbtri. Cm a nat l prtit? Cnt. A10. Manu.>>
Tots vam anar cap a casa a sopar, perquè els nostres pares no sospitessin i perquè havíem d’anar a dormir d’hora per poder-nos escapar a la nit.
De camí a casa parlant amb la Berta:
¾ Berta, quan s’han apagat els llums... ¾ Encara hi penses? ¾ Calla i escolta –ella va assentir amb el cap–. Algú, crec que pel seu accent es tractava d’en Franz, m’ha agafat i m’ha portat a una habitació. ¾ Què dius? Tu flipes! ¾ És que amb tu mai no es pot parlar seriosament, oi? ¾ Ezequiel, si et plau. Això que dius no té ni cap ni peus. ¾ Bé, si no em creus és el teu problema. Jo sé el que m’ha passat i en temes com aquest no faig broma –la cara de la meva germana va canviar de sobte.En entrar al menjador em va sorprendre la gran taula plena d’aliments inusuals un divendres al vespre a casa.
¾ Mare a què es deu tot aquest guirigall? –vaig preguntar. ¾ És que mai no m’escoltes quan parlo? Ahir mateix et vaig dir que ens vindria a visitar l’Ona, la teva cosina –em va dir en un to irònic. ¾ Ha, ha... quina gràcia! Sé de sobres qui és l’Ona.En aquell moment va aparèixer tan sobtadament, com sempre, la meva cosina.
¾ Ezequiel, carinyo... –va dir sabent que odio el meu nom sencer. ¾ Tan graciosa com sempre, mai no canviaràs.Després de l’apetitós sopar (era boníssim; si és que quan la mare s’hi posa no hi ha qui la guanyi), l’Ona, la Berta i jo vam pujar a la meva habitació. Els havia d’explicar la moguda.
Abans de fer la bossa, vaig penjar el meu pòster de la Natàlia d’Operación Triunfo. Després vaig agafar la corda d’escalada, els prismàtics, la màgnum, bé la pistola d’aigua per si les mosques (és broma).
I per últim, vaig anar cap a la minicadena i vaig escoltar el nou disc d’Estopa que m’havia deixat el Manu. "…Tu eres un fiera porque entras partiendo la pana..."
Quan ve a casa la meva cosina, l’únic que fa és remenar. Sembla que no tingui res més per fer.
Després de comentar la jugada...
¾ Flipa amb el rus! –va dir la meva germana. ¾ Imagina’t aquest paio dient: "El perrro de Sant Rroque no tiene rrabo porrrque Rramóm Rramiírez se lo ha corrrtado" –va dir la Berta entre rialles.Tots vam esclatar a riure.
¾ Mare! ¾ Tia, que histèrica; que la teva mare no és sorda! –va dir l’Ona. ¾ Què passa? –va obrir la porta d’una revolada. ¾ D’aquí a una estona marxarem a prendre alguna cosa amb la colla per celebrar l’arribada de l’Ona. ¾ Quines hores són aquestes de sortir? ¾ Tieta. Tinc ganes de tornar a veure... ¾ Tens tot el cap de setmana per veure’ls. ¾ Si et plau –van suplicar tots tres a l’hora.Després d’una estona dubtant, la mare hi va accedir.
¾ Està bé, però no us vull veure molt tard a casa, d’acord? ¾ Sí, sí, sí, sí! –va sonar a l’uníson.Quan la mare va marxar, vam començar a preparar una petita motxilla on ficaríem quatre coses, com per exemple...
¾ Un entrepà! És exactament el que necessitem! –vaig exclamar tot eufòric. ¾ Zaqui! Com vols emportar-te un entrepà? –preguntava la Berta–. Sempre menges tot el que trobes! ¾ A més, heu de pensar que si la vostra mare ens veu sortir amb una motxilla a prendre alguna cosa aquí al bar de la cantonada... –aquest cop l’Ona va dir una cosa encertada, perquè sempre eren bogeries.Tenia raó, seria molt sospitós, per això vam marxar de casa sense bosses ni res, només amb el meu mòbil, per si de cas m’havien d’avisar d’alguna novetat. A fora feia molt de fred, per això la Berta (que és molt fredolica) va haver de tornar a agafar la jaqueta. Els nois ja havien arribat feia estona on havíem quedat.
¾ Tios, aquesta és la meva cosina Ona! La que va venir a l’estiu també. ¾ Ho... ho... hola! –va dir en Dani–. Tia... has canviat molt, no? ¾ Ui, ui, ui... estic sentint una música romàntica de fons... –deia en Manu bromejant–. Goita, tu! Si és el meu amic Cupido!Tots vam riure la seva gràcia, menys en Dani, a qui no n’hi va fer gaire. De camí a l’Observatori vaig estar molt callat, pensant en el que havia passat. Era tan estrany que el professor Franz m’hagués agafat de sobte per dir-me que havíem de marxar...
¾ Zaqui! No hi donis més voltes! Si aquest paio ens està amagant alguna cosa, ara la descobrirem –m’animava la Berta–, o això espero.Per fi, després de molta estona de camí (l’Observatori es trobava a uns quinze minuts d’on quedàvem sempre) vam arribar al lloc indicat. Abans d’entrar, ens vam assegurar que a dins no hi havia ningú. Tot semblava normal, tots els llums apagats, la porta tancada... Un moment! La porta no estava tancada! Això ja era més sospitós, o bé a dins hi havia algú, o qui sap qui se l’havia deixat oberta.
Vam estar a punt d’abandonar la investigació però vaig ser jo qui els va convèncer. No m’agrada deixar una tasca sense acabar.
¾ Oh, oh... això no m’agrada, perquè tinc la sensació que algú ens pillarà de guais? –va dir amb veu fluixeta en Pitus. ¾ Tu has vist moltes pel·lícules, què et penses, que ara ens perseguiran? –contestava en Manu. ¾ Què fem? Entrem? –va preguntar l’Ona. ¾ Ona... si tu entres... jo vinc amb tu... –va exclamar en Dani.L’Ona es posava cada cop més vermella gràcies a les burles del grup.
¾ Jo ho haig de saber, com sigui, però va ser massa sospitós que el rus dels nassos m’agafés d’aquella manera. Sembla que prepari alguna cosa... ¾ Jo estic amb el meu germà! Si a ell li han fet això, a mi també m’afecta, per alguna cosa serveix ser bessons, no? –va dir la Berta graciosa.El pla que havíem ideat per aquells moments va ser el següent: un de nosaltres (en aquest cas en Dani, suposo que va voler ser ell l’escollit per demostrar a la meva cosina que era superior) entraria a l’Observatori sense fer gaire soroll. Miraria que no hi hagués ningú a dins i faria un senyal, encendria el llum i a continuació l’apagaria. Així vam quedar.
¾ Serà possible... tot el que s’ha de fer per cridar l’atenció de les noies. I és que en realitat jo no tenia gens de ganes d’entrar-hi tot sol... –anava dient el Dani parlant per ell mateix–. El Rus aquell no em va agradar des de la primera vegada que el vaig veure entrar per la porta. Bé, prou de romanços i començo a mirar per aquí, que només faltaria una bona ficada de pota per arrodonir i que l’Ona pensés que no serveixo per a res... ¾ Què, Ona, has vist com s’interessa per tu en Dani? –va preguntar en Pitu. ¾ Però, què dius, pallús! El que passa és que és un noi molt educat... ¾ Sí, sí... això ja m’ho diràs després... ¾ Som una mica rucots... perquè hem planejat què faria el Dani si no hi hagués ningú allà dins, però, i si resulta que hi ha algú? –deia en Manu. ¾ No ho crec, aquí a la nit no hi sol haver ningú, seria molta casualitat, o millor dit, seria voler fotre’ns una mica massa a nosaltres... –va respondre la Berta.********************
¾ De moment, tot sembla estar molt bé... I sort que avui hi ha lluna plena, i em pot il·luminar part d’aquest lloc, perquè si no segur que m’entrebanco amb el primer objecte que interrompés el meu camí..********************
¾ Aquest ja tarda molt! –escridassà en Pitu. ¾ No home no… que només han passat cinc minuts! –el calmava l’Ona–. A més, jo no veig ningú que vigili si s’encén algun llum per aquí!Al cap d’uns minuts, quan ja tots estàvem atents gràcies a la intervenció de l’Ona, vam veure que un llum feia pampallugues durant uns segons.
¾ Mira! Ja està, vinga entrem, que no ens hi podem quedar gaire estona.A poc a poc tots vam anar entrant a l’interior de l’edifici.
*********************
¾ Ara només em queda mirar la paret de la cúpula i aniré a fer els senyals.FI DEL CAPÍTOL 2
Alumnes de 4r d’ESO
Col.legi Sant Joan Bosco
