Una colla estel.lar

Fil blau

Capítol 3

D’acord amb els senyals que en Dani ens va fer, vam entrar a l’edifici, vam pujar les escales... Intentàvem anar cap a l’habitació, des de la qual en Dani ens havia fet aquells senyals, amb la intenció de trobar-nos allà i, tot seguit, anar cap a la cambra on es trobava el nostre misteri.

Tot era fosc, hi havia molts passadissos pels quals no havíem anat al matí amb els professors i ens vam perdre.

Cansats de donar voltes i no trobar la destinació, ens vam asseure tots junts a terra.

¾ Ezequiel, tinc por, això està fosc, i el pobre Dani? –va xiuxiuejar l’Ona. I m’agafava fort, abraçant-me.

Jo la vaig intentar calmar.

¾ Tranquil·la, Ona, ja veuràs com tot anirà bé. Trobarem el Dani i sortirem d’aquí sense que ningú no se n’adoni.

De sobte vam sentir un soroll molt fort al passadís perpendicular a aquell en què nosaltres érem. Vam fer un bot i vam començar a córrer en la direcció on s’havia sentit el soroll, pensant que devia ser en Dani.

Ja estàvem davant la porta de la cambra on s’havia produït el soroll...

¾ Aquesta porta... jo l’he vista abans –vaig exclamar.

¾ Tu somies. Si no hi hem estat mai, aquí! –va respondre’m el Manu.

Llavors em vaig recordar del matí, quan el paio d’en Franz em va agafar i em va portar a una cambra.

¾ Nois, aquesta cambra és on m’ha dut al matí el professor Franz. Ho sé del cert! Me’n recordo perfectament! –vaig assegurar-los.

Es va sentir un sorollet...

¾ Calleu! Se sent un brunzit!

¾ Tranquils, nois, és el meu mòbil. M’està trucant la mare, ho sento... Ja està –va revelar una mica espantada la Berta.

Veient la indecisió que hi havia en els meus companys, vaig actuar-hi jo. Amb molt de compte i molta por vaig obrir la porta. Tothom es va quedar sense paraules. Qui hi havia, allà? Amb la poca llum que hi havia no es veia gaire bé, però amb un raig de claror que va entrar vam veure que, estès a terra, hi havia un home lligat a una cadira i amb la boca tapada.

Nosaltres no érem conscients del perill que corríem allà dins i ens vam preocupar pel Dani, que anava tot sol a les fosques. Ens vam anar acostant cap a aquell home i, quan ja érem al seu costat, vam sentir unes passes. Llavors vam sortir corrents i ens vam amagar on vam poder. Les passes van arribar a nosaltres, es va obrir la porta. Aparegué la silueta d’un home...

Va anar cap a l’interruptor, va encendre el llum i... quina no va ser la nostra sorpresa en veure que era el professor Franz.

Ell es va dirigir cap a l’home que hi havia a terra (que nosaltres des d’on érem amagats no vèiem). Ens va deixar a tots de pedra en sentir que el rus deia:

¾ Dani! Què t’ha passat? Què hi fas aquí?

Nosaltres érem allà callats i el professor Franz no s’havia adonat de la nostra presència, però l’Ona no se’n va poder estar i va sortir corrents cap a en Dani, en sentir el seu nom.

¾ Dani! Què t’ha passat?

Llavors el Franz va quedar bocabadat i vam començar a sortir tots.

Vam deslligar el Dani i li vam treure la bena de la boca. El Dani va començar a parlar:

¾ Jo... estava fent la volta... per l’edifici, per mirar de veure si hi havia algú, com em vau proposar, i quan anava cap a la cúpula m’han estabornit amb un cop al cap i m’han lligat a una cadira...

L’Ona, tota preocupada, el va interrompre.

¾ Però, estàs bé?

¾ Sí, Ona, estic bé ara que estic amb tu –va respondre en Dani.

Jo, que encara estava impacient, vaig preguntar al professor Franz:

¾ Professor, vostè sap qui ha pogut ser i per què? Ah! Per cert. Vostè, què hi fa aquí?

En Franz em va contestar:

¾ Calma’t, noi, et veig molt nerviós...

¾ Doncs jo aquest matí he sortit una mica neguitós... –va continuar el professor–. Quan t’he agafat, Ezequiel –em va declarar amb una mirada penetrant–, era per confessar-te la veritat, tot el que estava passant... Em sembla que, ja que sou aquí, teniu tot el dret a saber el que passa. Per cert, per què hi sou vosaltres aquí? –va preguntar en Franz

¾ Nosaltres... nosaltres veníem a... veurà jo... –l’Ona no sabia què fer, estava molt neguitosa.

¾ Veurà professor –la vaig interrompre–, aquest matí, quan hem vingut a fer la visita, en Manu s’ha deixat la cartera en algun lloc i, com que hi porta tota la documentació, hem vingut a buscar-la.

¾ Sí, això –van exclamar en Manu i l’Ona alhora.

¾ Una història bastant interessant, encara que poc creïble, tenint en compte les circumstàncies... però de bon grat acceptaré la vostra excusa i no faré més preguntes.

¾ Doncs nosaltres sí que volem fer-ne més. Què hi fa vostè aquí? I qui m’ha fet això? –va preguntar en Dani, inquiet.

¾ Comencem pel començament. Dani, jo no sé qui t’ha fet això, encara que en tinc una lleugera idea. I en resposta a la teva primera pregunta jo venia... a buscar uns papers!

¾ Ha, ha... I vostè diu que la nostra excusa, vull dir explicació, li sembla poc creïble? –vaig replicar-li.

¾ Això no és cap excusa. No he d’excusar-me davant d’uns marrecs com vosaltres. La qüestió és quin tipus de papers buscava...

¾ Què vol dir? –el va interrompre l’Ona amb aires de detectiu.

¾ Molt senzill: vinc a buscar uns papers que de ben segur confirmaran les meves sospites...

¾ Sospites? –va tallar tot exaltat en Dani–. Quines sospites? I abans de res, digui’m per què va portar l’Ezequiel en aquella fosca habitació aquest matí? –en Dani començava a atabalar-se.

¾ Tranquil noi, tranquil, tenia una bona raó. Vaig veure que vosaltres éreu un grup de nois espavilats i jo, que ja em començava a pujar la mosca al nas, vaig decidir compartir les meves teories amb l’Ezequiel.

Va fer una pausa per respirar i ningú no va voler parlar per poder accelerar al màxim possible la seva explicació.

¾ Aquest matí –va continuar–, abans que vosaltres vinguéssiu, he anat a parlar amb el senyor Cases sobre les investigacions i m’ha semblat una mica neguitós respecte a alguns temes...

¾ Neguitós? –vaig preguntar.

¾ Sí, com si amagués alguna cosa. Llavors no hi vaig fer gaire cabal, però he passat tota la tarda rumiant-ho i al cap i a la fi m’he decidit a venir.

¾ Què és exactament el que buscava, professor Franz? –va demanar en Manu trencant el seu llarg silenci.

¾ Proves. Proves que em donessin la raó i que l’inculpessin a ell.

¾ Que l’inculpessin de què? Vol acabar d’una vegada? Aquesta parsimònia amb què parla em fa posar malalt... –va cridar en Dani apassionadament.

¾ Paciència, que és la mare de la ciència... Doncs no sé si vosaltres sabeu que fa anys el senyor Cases i jo havíem treballat plegats i fèiem investigacions pel nostre compte sobre un satèl·lit rus que expulsava unes ones força estranyes. A la fi vam descobrir que transmetien mitjançant ones perjudicials per a la capa d’ozó, la utilització de les quals estava prohibida sota qualsevol concepte. Malauradament no vam poder continuar, perquè ens van retirar el pressupost.

¾ Encara no entenc en què es basen les seves sospites... –vaig comentar.

¾ Sospitava, i sospito, que en Cases utilitzava el pressupost de l’observatori per finançar els seus experiments privats. I no només això, sinó que únicament jo tinc llicència per investigar aquest tema. Per tant, en Cases està cometent un greu delicte i jo tinc les proves en aquests papers que he trobat al seu escriptori.

Entre tantes explicacions i tantes sorpreses vam tenir un moment de silenci... just per sentir la porta del laboratori...

¾ Aquest soroll és el que fa la porta del laboratori, no hi ha dubte –va assegurar en Franz.

¾ Què o qui pot ser? Nosaltres ja hi som tots, aquí... –ens preguntàvem tots.

En Franz ens va ordenar:

¾ No us mogueu ni feu xivarri, aniré a fer una ullada. Amb tot, si és algú del departament a mi no em podria retreure res, en canvi a vosaltres...

¾ D’acord! Ens quedarem aquí –vam afirmar tots amb un fil de veu.

Així el doctor Franz es va decidir a anar al laboratori... va obrir la porta, amb el sorollet corresponent... Nosaltres, que ens impacientàvem cada cop més, vam decidir d’anar cap allà.

La porta s’havia tancat i teníem por...

¾ Manu, aquesta vegada et toca a tu d’obrir la porta –el vaig animar, perquè el veia més tranquil a ell que a cap de nosaltres.

El pobre va obrir la porta. El passadís estava molt fosc... vam sortir en filera índia cap al laboratori (que ens havien ensenyat per sobre al matí). Jo encapçalava la fila. Quan vam arribar-hi vam parar l’orella... No se sentia res... No podia ser... el professor Franz havia anat cap allà. De sobte van obrir la porta... era en Franz.

¾ Passeu! Cuiteu! –ens va dir el professor.

Allà no hi havia ningú, el llum estava encès i el Franz mirava uns papers i uns monitors i cada vegada s’excitava més. Llavors ens va cridar i ens va començar a mostrar aquells fulls que, pel que semblava, eren la correspondència d’en Cases amb una empresa anomenada JDM. A dins d’un sobre hi havia un xec acompanyat d’una petita carta. Vam decidir llegir-la. A la carta li agraïen al senyor Cases els serveis oferts ja que havia desmantellat la investigació a temps.

Per fi havíem descobert el perquè del sobtat final d’aquells estudis: en Cases havia estat subornat, perquè no descobrís l’empresa. Tot d’una el protector de pantalla d’un dels monitors es va activar i vam veure les mateixes sigles que formaven el nom de la famosa empresa. Va ser una sorpresa per a tothom, però especialment per a en Franz, que havia confiat en el Cases durant molts anys. En Cases treballava per a la JDM!

FI DEL CAPÍTOL 3

Alumnes de 4r d’ESO
IES Arraona

per tornar enrera