Que
fort!Sempre havia pensat que passar el mes d’agost a
Sabadell havia de ser la cosa més terrible i avorrida del món. Però, ves per
on, l’any passat me’l vaig haver de passar a Sabadell i us puc assegurar que
van ser les millors vacances de la meva vida. Les millors!
Mireu, tot va començar quan els pares i jo vam
arribar d’acompanyar els avis a l’aeroport. Tot el trajecte el vaig fer
embolcallada en una sensació d’abandó i de ràbia que em queixalava per dins,
en silenci, fins que no vaig poder més.
– I ara què en penseu fer de mi? –li vaig dir a la
mare només posar els peus a casa.
– Què vols dir? –em va preguntar amb cara de
sorpresa.
– Que què vull dir? I les meves vacances què?
– Alba no t’entenc –va dir amb la mosca al nas.
La sensació d’abandó era real. S’havien oblidat
completament de mi!
– Una brillant idea, regalar un viatge als avis! Però
podríeu haver pensat en mi, no creus?
Va ser just en aquest punt que la mare ho va entendre;
va obrir els ulls de bat a bat, va deixar anar un ”ostres!” i es va
tancar al despatx del pare per solucionar el problema.
Emprenyada com una mona vaig anar a l’habitació.
Feia tanta calor que vaig obrir la
persiana i em vaig recolzar a l’ampit de la finestra.
Visc davant la Biblioteca Vapor Badia, i des que la
van obrir em vaig sentir molt afortunada,
però en aquell moment em va semblar la mola més tètrica del món. La foscor
de la nit s’estenia pel carrer buit i abandonat, sense vida. Estava a punt de
llançar-me al llit i plorar la meva desgràcia, quan el vaig veure.
Davant la porta de la biblioteca un avi curiosament
vestit em saludava amb un barret. “Potser no em saluda a mi!”, vaig pensar,
tot i que em vaig afanyar a buscar els binocles que l’avi m’havia regalat
per anar als Aiguamolls de l’Empordà i quan els vaig trobar, ajupida arran de
la finestra i amb els binocles als ulls, el vaig localitzar: un rostre vell i
arrugat, amb uns ulls clars i brillants i la rialla més bonica que havia vist
mai, m’estava mirant i saludant amb el barret a la mà. No m’ho vaig pensar
i vaig sortir de casa per anar-lo a trobar. Un cop al carrer m’hi vaig
acostar.
– Què fa aquí sol? –li vaig preguntar– Són més
de les dotze de la nit.
– Mira, el meu fill i la jove m’han deixat a la
biblioteca perquè la pogués visitar i se m’ha fet tard –em va dir dibuixant
un gran somriure.
– I on són ara el seu fill i la seva jove?
– No ho sé, potser han marxat de vacances.
– M’està dient que l’han abandonat? –vaig dir
indignada.
– Dona, dit així sona molt fort, els nanos es deuen
haver despistat –els va disculpar–, estaven tan atabalats fent les maletes que
és normal que es deixin alguna cosa.
– Alguna cosa? Vostè no és una cosa, és un ésser
humà! –vaig cridar indignada i emprenyada–. El que farà ara mateix és
trucar a la policia i denunciar-los!
– Tranquil·litza’t noia, la policia té altra feina
que escoltar bestieses.
– Bestieses? Miri,
que els meus pares s’hagin oblidat que jo sempre passo l’estiu amb els meus
avis a Sant Pol i els hagin regalat un viatge és una cosa, però que a vostè
l’hagin abandonat com un gos a la biblioteca és intolerable!!
– Que potser tu tampoc no saps què fer aquestes
vacances?
No m’esperava que em fes aquesta pregunta i em vaig
sorprendre en adonar-me que tots dos estàvem en la mateixa situació d’abandó;
sort que vaig reaccionar de seguida: què carai! Jo tenia casa on estar, tenia
els pares, tot i que es passaven tot el dia treballant a l’hotel!
– No és el mateix! A mi no m’han abandonat!
– Estàs massa alterada –va dir amb una dolçor
especial que em va tranquil·litzar.
– D’acord, digui’m on viu i els pares i jo l’acompanyarem
–vaig dir més reposada.
– Anar a casa? Ni t’ho pensis! Les vacances són per
fer tot allò que durant tot l’any no podem fer, i no estic disposat a
renunciar a passar-m’ho bé.
– I on vol anar?
– Ets força tossuda, tu. Ja trobaré algú –es va fregar la barbeta i amb una gran rialla va deixar anar–, l’any passat m’ho vaig passar “pipa” amb el noi que vaig trobar a Navarcles, Jaume és deia. Això, el Jaume!
– M’està dient que l’any passat també el van abandonar? –vaig dir al·lucinant cogombres.
– Abandonar no. Es van despistar en una gasolinera on
havíem anat a omplir el dipòsit –m’explicava amb veu reposada i de bon
escoltar– i jo amb el problema de pròstata vaig tenir una urgència i vaig
anar al vàter; quan vaig sortir els nanos s’havien despistat i havien marxat.
– És molt fort, però que molt fort! No entenc com
els pot disculpar amb aquesta tranquil·litat, són un parell de cretins
i egoistes, el seu fill i la jove!!!
Estava que treia fum pels queixals, davant meu tenia
un avi abandonat, un bon home que, de ben segur, sempre s’havia portat bé amb
el seu fill. I com li ho pagava ell? Abandonant-lo!
– Escolti, i quan i com va tornar a casa, l’any
passat?
– Ui, va ser tot un esdeveniment, els mossos em van
fer l’honor d’acompanyar-me amb una placa d’argent en la qual em
felicitaven per haver ajudat a desmantellar una colla d’estafadors que venien
el pinso alterat.
– Què diu ara i com ho va fer? –li vaig preguntar per curiositat.
– Res, el Jaume i jo ens vam veure involucrats en una
aventura i en vam sortir ben parats. El Jaume va sortir als diaris i tot! –va
dir satisfet.
–- I ara què pensa fer?
– Esperar a trobar algú que tingui ganes de passar
unes bones vacances.
– Sap què li dic, aquesta nit pugi a casa meva i demà
més tranquils en parlarem.
– Si no sóc cap molèstia...
– Au, no digui bajanades i anem –li vaig dir oferint-li
la mà per travessar el carrer.
I nois, no us puc dir com va anar ni com va passar,
però quan anava a posar la clau al pany de la porta de casa, l’avi abandonat
i jo vam començar a viure l’aventura més increïble que us pugueu imaginar.
Fi del capítol 1
