Quinze anys

Capítol 1

Tres mesos. Tres mesos llençats a les escombraries. Què en queda, dels meus quinze anys? No res. Un regust agre, que em pot amargar els setze, els disset, els divuit... tota la vida! El Xavi ho era tot per a mi. L’estimava apassionadament, més que a mi mateixa. Encara l’estimo. Ell m’ha ensenyat coses que no s’aprenen enlloc. El Xavi m’ha ensenyat a viure. M’ha ajudat a vèncer el drama de casa.

– Si el pare i la mare es diverteixen barallant-se –deia–, deixa’ls, ja s’ho faran.

Que fort!, pensava jo, és tan dur ignorar les persones que t’han dut al món en un suposat acte d’amor!

M’ha costat, Déu, com m’ha costat!, però ho he fet i he deixat de sentir la punxa de l’estómac. Casa meva és una pensió barata. El pare es lleva a les sis, negra nit, i torna quan és ben fosc, a les deu tocades, quarts d’onze... Quan vaig començar a sortir amb el Xavi, el pare passava moltes nits fora i es barallava menys amb la mare; però ara els crits de la mare són més forts: em veu descalça pel menjador, em mira com si hagués comès un crim, crida i em diu que no l’estimo. Que cridi! M’entra per una orella i em surt per l’altra.

La meva vida, el meu univers, era el Xavi. Quan sentia la moto, el so esquerdat d’aquell trasto, el cor em feia un pessic. Treia el cap per la finestra i apareixia ell, tan alt com és, a peu de porta, rient, la bufanda enrotllada al coll, els cabells esbullats i el braç enlaire, saludant. Un heroi.

Jo baixava amb una esgarrapada, li feia un petó i pujava corrents a la moto.

– Vinga, fugim!

– On vols que anem? –deia, i jo tenia la impressió que, amb ell al costat, el món es feia petit i a l’abast de les mans.

– No sé... sorprèn-me!

El Xavi s’orienta amb facilitat i enfilava muntanya amunt per camins i senders de terra, pedres, pinassa, que per a mi eren tots iguals. Però cada dia era diferent. Un vespre, quan el sol es ponia, em va dur a un prat que em semblava haver vist en un conte antic. Al fons hi havia un mur de roques i, a baix de tot, una cova mig tapada per un roure. Vam deixar la moto i vam entrar a la cova. Que petita! Quines parets més gruixudes! I quin sostre! Jo, amb tanta pedra a sobre, tenia una mica de por. I si s’esfondrava? El Xavi em va agafar les mans i la por em va passar de cop. La seva mà ferma em feia invencible. El terra de la cova era moll, relliscava; i què?, com havia de caure, jo, si era invencible! No dúiem llanterna i a mesura que penetràvem s’anava fent negre.

– Així m’agrada, que no tinguis por –va dir, i es va fer negre del tot, però jo vaig continuar com si res.

Un fil de llum com el sol del capvespre va il·luminar un llac cristal·lí; semblava una aparició.

– És preciós! –vaig exclamar.

La claror de la posta es filtrava per una escletxa que envermellia la roca del sostre.

– No havia vist mai res semblant... –vaig confessar bocabadada.

– Per això hem vingut –va dir ell, sense immutar-se.

Em va agafar les mans i em va dir que era el lloc apropiat per dir-me el que bullia dintre seu. Va afeblir la veu i, com si fes una declaració solemne, va mussitar que jo, l’Alba, un raig més pur i més dolç que aquella llum màgica, més clar que l’albada, era i seria sempre la seva musa, i jo, tot i que no sabia tots els significats de la paraula musa, em vaig sentir tan afortunada de tenir el Xavi tan sols per a mi, que vaig plorar. Els seus llavis tremolosos es van acostar als meus, que no tremolaven, i ens vam fer un petó, i vam estar una estona abraçats, com si fóssim un de sol. No sé què hauria passat si jo no hagués reprimit les seves últimes carícies, però tenia una mica de por. Ell es va enretirar i em va parlar dels seus plans, que eren els meus.

El Xavi era un cul de mal seient i no es volia estar quiet en un lloc, com una bèstia engabiada, no es volia florir, com els pares. Ell volia viatjar. Tenia un munt d’amics i faria excursions amb moto a tot arreu, fins i tot a França. La seva gran il·lusió era comprar un tot terreny i organitzar sortides. Amb mi. Ell i jo sols. El Xavi volia anar lluny, ben lluny, no acceptava límits: tant era el desert del Sàhara com la selva tropical, l’Àsia, l’Àfrica o Amèrica.

– Coneixerem pobles i cultures –em va dir amb una lluïssor que encenia l’ànima–; i sobretot, viurem. Què et sembla?

– Fantàstic! –vaig exclamar, fascinada.

Quins moments més dolços! Més d’un cop, quan era entre els seus braços, volia arribar al final, però no m’hi atrevia, no estava preparada. Crec que ell ho hauria volgut, però va respectar la meva decisió i vam continuar parlant del futur.

Jo tenia molts motius per estar contenta. Però sentia un tel de tristor. Desitjava ser una miqueta com ell. El volia ajudar, que fóssim tots dos a programar les excursions a la Mola, a Montserrat, al Montseny, al Pirineu..., però si m’hi posava, no me’n sortia; jo no podia entendre les ratlles i ratlletes que hi havia en un simple planell de muntanya.

Vaig buscar al diccionari els significats de la paraula musa i el que hi vaig trobar em va acabar d’enfonsar: la musa és la font d’inspiració del poeta. En aquest cas el poeta, l’ànima creativa, era ell, el Xavi. Jo era el seu bastó de viatge; a tot estirar, un amulet. Era fort, tot plegat! A mi no m’agradava ser un amulet, però quan el sentia parlar, quan escoltava com calia preparar els viatges per treure’n tot el suc, em queia la bava. El Xavi havia previst tots els detalls i ho tenia tot tan clar, tan rumiat, que a mi no se m’acudia res per millorar la sortida. Si ho fèiem tot com ell deia, anava rodó. Em vaig conformar, doncs, a ser una musa-font-d’inspiració del geni. Un dia vaig llegir al diari que un artista sense musa no és res, i em va semblar magnífic ser la musa del Xavi. L’article deia que els grans personatges de la història han tingut la seva musa, i jo estava orgullosa de guiar els passos d’un home que, n’estava ben segura!, deixaria empremta.

Però, de cop i volta, el Xavi va canviar. Semblava que se li haguessin acabat les piles. Se’l veia cansat. Aparentment hi havia una explicació: el seu pare havia hagut de deixar les partides de dòmino de les tardes per convertir-se en manobre i ajudar el paleta que havien contractat per fer la cuina de casa, i el Xavi els va haver d’ajudar. Fins aquí tot era ben natural. Però coincidint amb el cansament de les obres, el Xavi va perdre l’alegria, les ganes d’agafar la vella moto i anar aquí i allà, i cada vegada fèiem menys excursions, i les vam deixar de fer, si no teníem temps per veure’ns!, cinc o deu minuts al carrer de casa i fins demà, això si ell podia.

Què li passava, al Xavi? Estava tan cansat com semblava? Els meus ulls de musa em deien una altra cosa. Vaig intentar que parlés. Volia saber què tenia, què l’amoïnava i, ni que fos un sol cop, ajudar-lo jo a ell. El vaig anar a buscar a la missatgeria que havia muntat amb un amic i es va quedar tot parat. El seu front era un camp d’arrugues i els ulls, núvols de tempesta. A penes gesticulava. Semblava marbre. Jo no em vaig reprimir, vaig riure com el dia de la cova, i li vaig dir que si volia que jo fos la seva musa m’ho havia d’explicar tot, tot, tot. El Xavi va moure el cap lentament, com si fos pedra, i va arronsar les espatlles.

– No sé què tinc –va mussitar–. Ja passarà.

Però no li passava. I aquella maleïda cuina no s’acabava mai, cada cop hi havia més feina. Vaig odiar les obres com si tinguessin ulls i cervell i m’odiessin elles a mi, però les obres no tenien cap culpa. Els ulls tristos del Xavi, grisos com un dia núvol, ho deien tot. I jo, cega, no hi veia més enllà del nas.

Aquesta ceguesa m’ha durat fins avui, diumenge, que estava sola.

El Xavi i jo havíem quedat a les quatre, després de dinar, a casa, i no ha aparegut. Ni tan sols ha trucat. Jo m’he posat nerviosa: cosa que tocava, cosa que queia. No sabia on posar els dits, ni em quedaven ungles per mossegar. L’esperava al despatx, amb un escampall de llibres de l’institut que em negava a obrir. Només he fet la redacció. El tema m’agradava: Sóc feliç? Que suggerent! M’agrada escriure. M’ajuda a desfogar-me.

El Xavi ha vingut a les set i, en lloc de disculpar-se, ha abaixat el cap. Hem entrat al despatx i no s’atrevia a seure. Li ho he hagut de pregar i ho ha fet a la cadira de vímet del racó.

Vols parlar? –li he dit, cargolant les puntes de la brusa amb les gemes dels dits.

– L’amor no té lògica –ha dit ell. Una frase curta que ho deia tot. Però no hi he caigut:

–Què vols dir?

Ell esperava que el silenci em portés el missatge.

Doncs sí, me l’ha dut; m’ha caigut el vel.

– Ja no m’estimes –he dit en veu alta.

– No hi puc fer res.

Me l’he mirat i, tot i l’expressió fúnebre dels ulls, semblava lleuger, com qui s’ha tret un pes de sobre.

– Tot allò que sentia –ha continuat–, que et vaig dir amb el cor i que feia vibrar...

Ara m’engegava un discurs que devia haver preparat posant ciment a la paleta. Com esgarrapen, les paraules mesurades!

– Calla!

L’he mirat amb ulls que convertien en ràbia el desconsol de les últimes setmanes, i s’ha arronsat.

– N’hi ha una altra? –he saltat, amb una fúria que m’ha sorprès a mi i tot.

– Sí –ha admès, el bandarra.

– Deu ser intel·ligent i no una bleda com jo, oi?

No ha respost, com si la meva ràbia li estovés el remordiment.

– Vés-te’n!

– Ho sento –ha dit sense veu, i ha marxat lentament. He esperat immòbil fins que sentit el clec de la porta, i després m’ha sortit l’instint. L’instint salvatge que tinc a dintre. El despatx era ple de llibres, llibretes, apunts, disquets, làmines... que intentava estudiar. Ho he agafat tot i ho he estampit rabiosament contra la paret, he tombat el llum, la bola del món, i he cridat, fort, pessigant la taula i amb els ulls a la finestra. Un crit llarg, estèril. Quan no em quedaven forces, me n’he anat corrents a l’habitació, m’he deixat caure al llit de bocaterrosa i he tancat els ulls amb la il·lusió que tot allò era un malson i que quan em despertés ja no hi seria.

No sé quant temps ha passat fins que he sentit una veu que venia de lluny.

– Què t’ha passat, nena?

He obert els ulls i ho he recordat tot.

La mare havia descobert la destrossa del despatx i pels crits que feia no li havia fet gràcia. He sentit com ha entrat a l’habitació i s’ha aturat als peus del llit. Jo continuava de bocaterrosa, esperant qualsevol gest de la mare per tombar-me i ensenyar-li les urpes.

Però ella ha tocat el dos sense obrir la boca. He sentit com tornava al despatx i hi posava una mica d’ordre.

M’he assegut al llit i tenia tan fred que m’he agafat els braços; com si fos una pel·lícula, el pensament s’ha omplert del Xavi i dels llocs que he vist amb ell i dels somnis que hi he compartit. He pensat en els últims tres mesos, en els meravellosos quinze anys, en aquest primer amor que podria ser l’últim.

No he volgut cridar l’atenció i quan la mare m’ha avisat per sopar, hi he anat de seguida, bona minyona.

– Tens... problemes? –m’ha etzibat.

– On és el pare?

Òbviament, ella no volia encetar un tema espinós i s’ha acabat el diàleg.

Amb l’excusa de la feina, el pare a penes era a casa. Jo no li ho retreia. Últimament la mare li estava sempre a sobre. Potser sospitava que es veia amb una altra. Per què no parlaven clar, com persones civilitzades, i arribaven a un acord? Per què no se separaven? A mi no em podien perjudicar més del que ho havien fet. Li ho volia dir a la mare, però em va fer pena. La pobra dona engolia escudella sense fer gota de soroll, mirant plat i sopera, amb el cap lluny del menjador, els ulls tristos, derrotats, tement, potser, que el pare fugís definitivament amb l’altra i ella es quedés sola, amb un sou discret, i la hipoteca.

– El pare i tu –li he dit– us entendreu algun dia?

Ella ha deixat el plat i m’ha mirat com si en lloc de la seva filla, fos una d’aquelles dones que endevinen el futur.

- A tu què et sembla? –ha replicat, seriosa.

M’he posat vermella. El pare s’havia cansat d’aguantar escenes insuportables. Si des que jo tenia memòria pare i mare eren gat i gos, com es podien entendre ara? Potser ella era tan ruca com jo i tenia l’estúpida esperança que era qüestió de paciència i amb el temps i una canya el pare es convertiria en l’home ideal que devia haver estat algun dia. Com li podia fer entendre que res no canviaria?

Sort que ha sonat el telèfon!

– És per a mi –he dit, sortint del menjador.

I no m’he equivocat. Era l’Agnès. L’ex del Xavi. Abans l’Agnès i jo érem amigues. Fins que ell va veure en mi el que no havia vist mai ni en l’Agnès ni en cap altra noia i es va inventar allò tan romàntic que jo era la seva musa. L’Agnès no ho va digerir i, sortint de col·le, en una cantonada, em va estirar els cabells i em va tirar a terra. Quin espectacle! Estàvem tan agafades, que els companys no ens podien separar i van avisar un policia, un home prim amb bigoti i una veu rogallosa que ens va separar amb males maneres i, enmig d’una rotllana de gent, ens va fer un sermó que feia tremolar el terra.

– Què hi feu, a col·legi, a part d’escalfar la cadira? –va dir per acabar–. Què us ensenyen?

Quina vergonya! Jo era la víctima, però em va deixar la moral per terra.

Després d’aquest incident, l’aigua va tornar al riu. El Xavi va parlar amb l’Agnès i ella se’n va anar fent a la idea, però aquella amistat que hi havia hagut entre l’Agnès i jo es va fondre com un nuvolet de fum. Ella i jo ja no ens havíem parlat més. Com si no existíssim.

I ara la tenia al telèfon:

– Estàs bé? –m’ha preguntat de bones a primeres.

– Jo...? –he vacil·lat, i ella ha anat al gra de seguida:

– No hauria dit mai que el Xavi sortís amb la Laia –ha deixat anar.

Però què deia?

M’ha agafat desprevinguda i no he tingut forces per inventar-me una excusa.

– No et preocupis –ha afegit–, el Xavi no és l’únic noi que queda.

– Ah, no? –he mussitat, com una beneita.

– Ja en parlarem demà.

FI DEL CAPÍTOL 1

Josep Gòrriz
octubre de 2003

per tornar enrera