Màgia al racó del campanar

Capítol 1: LA COLLA DEL VALDRIC

Cada dia, quan el sol es pon, hi ha un moment màgic en què neixen tots els somnis, i els desigs es fan possibles. Potser és per això que, aquella tarda, va passar el que va passar...

Per què vet aquí que aquella tarda, poc abans que el sol anés a posta, a Sabadell la vida transcorria més o menys tranquil.la, com cada dia. La colla del Valdric s´acabava de trobar al Racó del Campanar, i uns i altres feien petar la xerrada, comentant les anècdotes del dia i parlant –o més aviat criticant!- els profes de les respectives escoles. El qui portava la veu cantant, com sempre, era ell: el Valdric, perquè era el més animat de la colla: sempre amb ganes de gresca i amb idees per passar l´estona la mar d´entretinguts. I la veritat és que tenia molta gràcia relatant les coses, i sabia una pila d´acudits.

Normalment, quan es trobaven, algú de tant en tant parava la conversa per fer el joc de l´"Ara et toca a tu!", que consistia en anar eliminant els nois i noies de la colla, un per un, fins que només quedava el "voluntari", que havia d´anar a la tenda de la senyora Ramona, a buscar llaminadures. S´havien inventat aquesta mena de joc d´eliminació, perquè a ningú li agradava gaire anar-hi, a la tenda de llaminadures. La tenda sí, que els agradava. I molt! Però la senyora Ramona gens. Perquè era força malcarada: sempre rondinava; i quan s´entretenien pensant quina llaminadura escollir de tot aquell bé de Déu que tenia, ella perdia la paciència i els llançava unes exclamacions, que qualsevol profe de l´escola, si l´hagués sentida, l´hagués enviat directament a rentar-se la boca amb aigua i sabó.

Aquella tarda, però, poc abans que el sol anés a posta, els de la colla del Valdric acabaven de comprar les llaminadures i seien tranquil.lament a les escales, saborejant aquelles delicioses porquerietes de colors.

I amb aquestes que va passar per allà el Mag Bernat, distret i atrafegat com sempre. Anava carregat fins el capdamunt d´estris de fer màgia i duia tanta pressa que no es va fixar ni amb la colla ni amb els graons de l´escala. I encara ningú no sap ben bé què va passar, però el cert és que es va entrebancar i... tot va anar per terra! Mocadors, barrets plens de conills, capses de màgia, gàbies amb coloms... Tot, tot, tot!

Ai, els meus colomets...! –murmurava el mag, mentre intentava recuperar els estris escampats per les escales-. Ai els meus mocadors...! Ai les meves pòlvores de la mare celestina...!

Els de la colla del Valdric de seguida s´hi va acostar, i van preguntar-li si havia pres mal amb la caiguda. Però ell ni els va sentir, de tant enfeinat com estava recollint les seves coses.

És tan divertit, el mag Bernat! Divertit i despistat, tot sigui dit, perquè no mira gaire on posa els peus i més d´un cop els ha ficat dins la galleda. Sí, de debò: sempre n´hi passa alguna per culpa d´anar tan atrafegat. Al barri, la gent fins i tot diu que algun dia perdrà el cap.

El cas és que aquella tarda, els nois s´havien d´aguantar el riure veient-lo recollir les coses que l´hi havien caigut, perquè quan aconseguia agafar una capsa, li queia el barret; i quan tenia el barret ja havia tornat a perdre la capsa. Dos coloms i tot, se li van escapar!. I el conill va anar de poc. Sort que el va enxampar... a punt d´entrar a la tenda de la senyora Ramona! Va anar d´un pèl!

Finalment però, la colla se´n va compadir, per què es veia que duia pressa de debò. Van ajudar-lo a recollir-ho tot i el Mag Bernat se´n va anar, rabent, a vés a saber quin teatre on havia de fer la seva funció de tarda. Per arribar-hi, almenys, abans no fos de nit!

Mentre el veien allunyar-se, els de la colla no podien parar de riure. I encara menys quan el Valdric es va posar a imitar-lo, amb tanta traça que semblava talment que el Mag Bernat tornés a ser amb ells:

Ai, els meus colomets...! –ploriquejava el Valdric, imitant la veu del mag-. Ai els meus mocadors...! Ai les meves pòlvores de la mare celestina...!

I tots es cargolaven de riure, mentre pujaven i baixaven de les escales, fent veure que recollien coses invisibles que se suposava que havien caigut.

Tingui, tingui, mag Bernat –digué la Mireia, enriolada a més no poder-.

Tingui el mocador de llunes... – cridà el Gerard.

La capseta vermella... –assenyalà la Gisela.

Compte amb el colomí! - advertí el Martí.

Reculli les monedes falses... –suggerí l´Oriol.

No es deixi les flors de paper... – recordà la Maria del Mar.

Ni la vareta màgica! –va exclamar el mateix Valdric, enmig del girigall de rialles.

Però immediatament es va fer un silenci glacial i tots els ulls es van concentrar en aquella mena de pal que el Valdric tenia a la mà. S´hi van acostar, amb prudència, i el van observar amb deteniment, fins que van arribar a la conclusió de què sí, que l´era, la vareta del Mag Bernat! Ara bé: era màgica de veritat?

Si ho era, com podia ser que un mag la perdés pel carrer? Com era possible que no la guardés ben guardada en un lloc el màxim de segur? Una vareta màgica és una cosa delicada, no es pot portar sota el braç o mal ficada en una butxaca!

De seguida van estirar el coll, mirant cap a la Rambla, per veure si estaven de sort i encara podrien atrapar-lo. Però no se´n veia ni rastre. Vés a saber on devia ser, ja, amb la pressa que portava. D´altra banda era inútil començar-lo a buscar, perquè es podien passar la tarda jugant al gat i la rata. Més valia esperar-lo allà mateix, que segur que quan s´adonés de què l´havia perduda, ell mateix tornaria al Racó del Campanar a buscar-la.

Així és que, molt sorpresos per la troballa, van tornar a seure a les escales. Tothom la volia tocar, i a algú li va venir la idea de jugar a fer de mags. Engrescats amb la proposta, van demanar al Valdric que tornés a imitar-lo i ell que sí els va dir que s´esperessin un moment, que es volia pensar un conjur, i així sabrien si la vareta era de broma o funcionava.

Emocionats amb el nou joc i la descoberta, no es van adonar que la senyora Ramona els estava observant de lluny. Tenia la mirada clavada a la vareta que el Valdric sostenia amb la mà dreta, i els ulls li feien pampallugues, de tant brillants.

És la vareta màgica! –murmurava entre dents, sense poder-li treure els ulls del damunt-. La tenen ells! La tenen ells, no pot ser...! Els l´he de prendre. Els l´he de prendre com sigui, perquè aquesta vareta ha de ser meva!

En aquell moment, al Valdric li va venir la inspiració i de cop i volta va dir:

-Abracadabra, pota de cabra, que la senyora Ramona faci una mica la mona!

FI DEL CAPÍTOL 1

Sabadell, 29 de desembre de 1998