seguint1.jpg (4105 bytes)

Màgia al racó del campanar

 

Capítol 4: Ara em toca a mi !

Al Valdric se li va encendre la bombeta.

-Abracadabra, pota de cabra, que aquest taxi vellot es converteixi en un avionot -va recitar.

En un tres i no res els retrovisors del taxi es van transformar en enormes ales; darrere van aparèixer uns reactors gegants que no n'hi havia ni a Amèrica; les rodes es van allargar; el morro es va fer gros i gros, semblava una punta de llapis. Finalment el taxi, que ja no se'n podia dir taxi perquè era un avió, va enlairar-se. Aquell avió va estar a punt de carregar-se les antenes d’El Corte Inglés i li va anar d'un pèl que no s'emportés les torres de l'Eix Macià.

De tan ràpid que anava l'avió un canvi de trajectòria els va fer arribar a una illa deserta, segurament del mar del Carib; allí van aconseguir parar.

nllar1.jpg (10749 bytes) -On som?!!! -va exclamar la Maria del Mar.

-Segons els meus càlculs estem en una illa deserta d'Amèrica del Sud, en el mar del Carib i em sembla que hi ha taurons blancs -va sermonejar l'intel·lectual de la colla, en Gerard.

-E...e...scolt...teu, sssentto uuunsss sssorrrollllsss -va tartamudejar l'Oriol.

-Em sembla que són els meus budells, perquè no he menjat res en tot el dia -va dir la Maria del Mar-. Pensant-ho bé, per què no demanem una pizza?

-Maria del Mar, tu penses amb els peus; que no veus que estem en una illa deserta, on no hi ha ni una mosca -va dir en Martí.

-Això de les veus crec que és veritat. No sentiu un soroll? -digué en Valdric.

-Síííííí, és veritat -contestà la Gisela.

-Som!!! -van cridar unes poderoses veus procedents del cel-. No sabem ben bé què som, l'únic que sabem és que ens heu de fer cas, i ràpid!!! Heu de fer-vos-ho com pugueu perquè tot torni a ser com abans.

-Ei nois, hem de marxar ara sinó el preu s'apujarà -va dir el taxista.

L'avió va arrencar i va arribar a Sabadell convertit en taxi. Van pagar com van poder el taxista i se'n van anar cadascú a casa seva perquè ja era molt tard. Mentre eren a l'illa, la senyora Ramona tornava a casa i va començar a pensar...:

-Què podria fer per lliurar-me d'aquells caps de trons? Si pogués desaparèixer per un moment...

De sobte es va adonar que passava per davant d'un quiosc i va tenir curiositat per saber de què tractaven les revistes científiques. Finalment en va comprar una i en fullejar-la va veure un anunci que deia:

"S'ofereix beca per ampliar coneixements de biologia a la Universitat de Washington. Es recomana que es presenti gent molt especialitzada en el tema...".

-Ja ho tinc! Hi aniré a provar sort; després de tot potser m'acceptaran amb tot el que sé ara.

Tota decidida va anar a entregar els papers corresponents; com que només hi havia la seva sol·licitud la van admetre i de seguida va anar a fer les maletes per volar cap a Washington. Quan la colla d'en Valdric ho va saber es van sorprendre molt, perquè no pensaven que la senyora Ramona pogués arribar tan lluny.

-Que bé! -va dir en Valdric.

-Ja no ens tornarà a molestar! -va expressar la Gisela.

-Espero que duri! -va exclamar l'Oriol.

A Washington la senyora Ramona se sentia com un peix a l'aigua. Com que era tan intel·ligent li van demanar la seva col·laboració en un congrés sobre biologia a Nova York. En aquell congrés es va "enrotllar" tant que tots els assistents es van adormir com socs.

nllar2.jpg (19040 bytes) Després se'n va anar a un altre congrés a Canadà. A mig congrés es va desfer l'encanteri i va començar a dir bajanades com:

-Quan arribi a Sabadell me'ls carrego! Valdric i companyia, si us agafo... us tiraré des de dalt del campanar...

Els biòlegs que hi assistien es van petar de riure fins a rebentar. A tots els diaris va sortir la senyora Ramona fent la mona a primera plana. Els titulars deien:

"Una biòloga anomenada Ramona Valldemona es torna boja en un congrés a Canadà."

A Sabadell, mentrestant, tota la colla estava al Racó del Campanar com de costum. En Valdric va anar a comprar el diari per als seus pares i a primera pàgina sortia una foto de la senyora Ramona histèrica. Corrents va anar-ho a ensenyar als seus amics.

-Mireu, mireu! La senyora Ramona surt al diari -va cridar en Valdric.

-Llegeix el que hi diu -va demanar en Gerard.

-Ara mateix...

I així va començar a explicar-ho tot.

-Òndia! -va saltar la Maria del Mar quan va acabar.

-Culleres! -va dir l'Oriol.

-Haurem de fer alguna cosa -va afegir en Martí.

A la Gisela, que encara no havia obert la boca, se li va acudir una idea:

-Amb la vareta màgica podem fer tornar el temps enrere com van dir les veus, és a dir, tornar fins al moment en què el mag li va caure la vareta. Però en comptes de quedar-nos-la li tornem ràpidament.

-Molt bé! Ara trec la vareta -va dir en Valdric.

Després de remenar una estona la seva motxilla va treure la vareta màgica i digué:

-Abracadabra, pota de cabra, que el temps torni enrere fins que al mag li caigué aquesta vareta. Ah! I que la senyora Ramona es torni una mica més amable.

Uns segons després es va girar vent de tempesta i tot el Racó del Campanar va quedar cobert de boira fins que de sobte es va anar esvaint. Llavors van veure que la vareta havia desaparegut i també com el Mag Bernat passava per allà distret i atrafegat. Tot d'una s'entrebancava i tots els estris de fer màgia anaven per terra. Els de la colla d'en Valdric van córrer per ajudar-lo a recollir-ho tot, inclosa la famosa vareta.

El Mag Bernat, mentre anava encabint els estris dins la seva maleta, va notar una cosa rara:

-Ai, caram! Però què redimonis li passa a aquesta vareta, té un tacte diferent com...

Així doncs, sense rumiar-s'ho va provar la vareta dient:

-Abracadabra, pota de cabra, que la meva maleta s'endreci soleta.

nllar3.jpg (17472 bytes)

Però no es va moure res, no funcionava! De sobte, va començar a sortir fum de la vareta i va caure a terra convertida en polsina. Un corrent d'aire es va emportar les restes que quedaven de la vareta màgica. El Mag Bernat, en veure aquest esdeveniment, va exclamar:

-Ja m'han venut una vareta de poca qualitat! Això que me la van fer pagar a preu d'or! Però sort que en tinc una de recanvi que vaig aconseguir en les últimes rebaixes.

Quan els de la colla van sentir-ho, van anar marxant a poc a poc tot dissimulant. Sense saber-ho i sense dir-s'ho es van tornar a trobar tota la colla davant de la tenda de la senyora Ramona.

-Mireu, hi ha llum al pis de dalt -va dir en Martí.

-Anem a veure si l'últim encanteri ha funcionat? -va proposar en Gerard.

Per saber qui entraria primer van decidir fer el joc de l'"Ara et toca a tu". Es van anar eliminant tots menys en Valdric.

-Quina mala sort, sempre em toca donar la cara a mi! -es va queixar en Valdric. Va inspirar fort i ell mateix es va animar: -Tu ho pots fer!

De mica en mica es va anar acostant a la porta i just quan va posar la mà al pom, va aparèixer la senyora Ramona amb una rialla d'orella a orella. Tots estaven esperant de quina manera reaccionaria.

-Entreu, entreu. Ja han començat les ofertes de "xuxes" -va dir ella.

Quan la colla ja era a dins la senyora Ramona, tot somrient, va afegir:

-Ara em toca a mi! No voleu pas tastar aquest "Abracadabra" que acaba d'arribar.

-Un què...? Ah, no!!!!!!!! -van cridar tots els de la colla.

FI DEL FIL
fil1v.gif (1104 bytes)

L'opinió de l'autora

CEIP Nostra Llar
Alumnes de 6è

Segueix altres cabdells
fill1.gif (1082 bytes)filr1.gif (1048 bytes)

per tornar enrera