Màgia al racó del campanar

Capítol 4:  DESENLLAÇ FINAL

Mentre l’Àlex s’escapava, la senyora Ramona el perseguia perquè veia que tenia la vareta màgica. Van recórrer tot el riu fins a arribar a una cascada. L’Àlex no tenia escapatòria. Però la Ramona anava tan de pressa que no podia frenar i va començar a caure cascada avall. Després de caure per la cascada va anar a parar riu avall. L’Àlex va anar corrents a ajudar-la perquè encara estava viva, però el riu anava a desembocar al mar.

La senyora Ramona estava cansada de tant nedar. Cada vegada anava més lluny i més lluny de Sabadell .

D’altra banda, la colla d’en Valdric ja havia acabat de menjar-se les fruites. Es feia tard i tots se’n volien anar a casa.

- Adéu, me’n vaig. Es fa tard -deia la Mireia.

- Jo també, jo també... -deia tota la colla.

Llavors en Valdric va dir:

- Que no se’n vagi ningú. No us sembla rar que no torni l’Àlex?

I tots es van estranyar .

- Qui s’apunta a buscar-lo?

- Jo m’hi apunto! -va dir la Maria del Mar.

- Nosaltres també ens hi apuntem! -van respondre els altres.

- Seguiu-me -va dir en Valdric-.

I tots el van seguir i van sortir de la casa. En sortir-ne van veure unes petjades de greix, que eren les de l’Àlex .

- De qui són aquestes petjades? -van preguntar tots alhora.

- No ho sé, però seguim-les -va proposar en Valdric-.

I tots les van seguir. Ja eren les set de la nit i no es veia fi a aquelles petjades. Tots estaven esgotats. Llavors van veure una cascada i van exclamar tots plegats:

- Aquí s’acaba. Vinga, saltem.

- Un , dos i tres, saltem!

I tots van saltar, però el corrent de l’aigua anava tan de pressa que s’hi ofegaven. Aleshores una nena que passava per allà els va veure i va anar a ajudar-los. Va llançar-se a l’aigua i va començar a nedar. No tenia por d’ofegar-se. Era una campiona de natació que havia participat en moltes competicions. La noia primer va agafar en Valdric i després, la resta. En Valdric, en obrir els ulls, va veure la noia i li va dir:

- Gràcies.

- De res home, de res. Ah! Mira, ja s’ han despertat els teus amics.

- Què ens ha passat? -van dir tots alhora.

- Aquesta noia ens ha salvat, per sort. Per cert, com et dius?

- Em dic Helena.

- Moltes gràcies, Helena -va dir en Valdric.

- Ei, mireu, mireu..., les petjades continuen -va dir la Gisela.

- Seguim-les... -van respondre tots a l’una.

I es van posar a seguir les petjades. Llavors l’Helena va preguntar amb veu càndida:

- Per què seguim aquestes petjades?

- Som una colla d’amics que ho fem per comprovar de qui són, perquè nosaltres creiem que poden ser de l’Àlex, i resulta sospitós -va dir en Valdric.

- Quina emoció! Que m’hi puc afegir a la colla? A mi, sempre m’ha agradat ser d’una colla -va dir l’Helena.

- És clar que sí dona, ai!, perdó... Que la deixes que sigui de la colla, Valdric?-digué en Gerard, amb veu animada.

- I per què no?

- Gràcies, amics meus. Au, vinga! Ja podem continuar darrere d’aquestes petjades.

I així va ser com s’anava ampliant la colla; ja hi havia una noia més. Ara tocava travessar un riu. Per sort per allà a la vora hi havia un tronc d’un arbre. Amb l’ajuda de tota la colla van poder posar el tronc per tal que fes de passarel·la, i just quan tenien el pont fet van sentir una forta veu que deia:

- Deixeu-me passar!!!!!

Tota la colla es va girar en rodó i darrere seu van veure un noi d’aspecte magnífic i de gran alçada. En Valdric va dir:

- Per què t’hauríem de deixar passar?

- Perquè jo sóc un jugador de bàsquet de l’NBA.

- I per això creus que t’hem de deixar passar? Per molt que siguis un jugador de bàsquet, nosaltres hem arribat primer i per tant estem en el nostre dret a passar -va respondre l’Helena molt disgustada davant de la injustícia que es volia cometre.

El noi, en adonar-se del que anava a fer, va dir:

- Ho sento molt, he de reconèixer que sóc un xicot una mica cregut i egoista, però és que entre tots m’han anat consentin coses. Reconec que teniu tota la raó del món. Ja podeu passar vosaltres; de fet, és el vostre pont.

- Gràcies -va dir la Maria del Mar-. Per cert, com et dius?

- Daniel, però els amics em diuen Dani; per a vosaltres, Dani.

- Per què no ens acompanyes? Estem vivint una aventura molt emocionant -va dir en Valdric.

- On aneu? Quin tipus d’aventura feu?

- Seguim aquestes petjades, que cada cop s’estan posant més emocionants.

- Seguir petjades, ho trobeu emocionant...? Ja sou una colla ben estranya, ja..., però de fet veig que sou molt valents. D’acord, us acompanyo.

Tota la colla va reprendre el camí i un cop travessat el riu, continuà per la llitera passant per horts i horts, fins que a la llunyania van veure l’Àlex que els cridava:

- Socors!!!! Ajudeu-me... La Ramona està en aquest mas, darrere d’una soca d’alzina.

- Tranquil, ja venim. Espera, no facis res tu sol... Mireu! Una barca. Agafem-la, que ens servirà. Vinga, pugem-hi tots -va dir en Valdric.

Tota la colla va pujar a la barca i l’Àlex començà a remar. I en aquell precís moment en Valdric va veure sobresortir de la màniga de l’Àlex la vareta màgica i, és clar, no s’estigué de dir-li:

- Dóna’m la vareta, no veus que cal ser molt prudent amb aquesta eina?

- D’acord, jo no la necessito per res. Solament m’ha portat problemes i més problemes.

- Gràcies, a veure com ens ho farem ara? -i encarant la vareta envers on sabien que era la Ramona, en Valdric començà a dir: "Ramona, Ramoneta, torna cap a la tendeta", i realment, com per art de màgia, van veure sortir la Ramona volant com un gran globus (més aviat un zepelí) rumb cap al Racó del Campanar o dels porquets.

Just en arribar a Sabadell, la colla d’en Valdric va sentir que sonaven les campanes, millor dit els porquets, i aleshores van recordar que encara s’havia de solucionar un assumpte. Tota la colla es va dirigir cap al Racó del Campanar i allà asseguts tal com havia començat la història, però ara un xic més de nit i amb uns porcs per campanes, van començar a pensar com podrien solucionar aquell desgavell. Mentre les pellofes de pipes i els xiclets anaven a dojo, van veure com s’atansava un altre cop el Mag Bernat amb aquella cara trista com d’algú que ha perdut alguna cosa important. Els de la colla d’en Valdric van comprendre que, com ningú, el Mag Bernat era qui sense gaire esforç podria retornar cada cosa al seu lloc, i per començar solament calia retornar la vareta a qui n’era l’autèntic propietari.

El Mag Bernat es va emocionar molt en veure la generositat d’aquella colla i els va dir:

- Us donaré el millor premi que mai hàgiu tingut: la capacitat de fer amics i de saber conservar l’amistat al llarg de tota la vida.

I és gràcies a aquesta capacitat que avui uns nois i noies de diferents escoles hem pogut fer aquest petit conte… Ens oblidem dels porquets. No patiu per ells, que el Mag Bernat va passejant per Sabadell i va solucionant tots els desgavells.

FI DEL FIL

per tornar enrera