Em sembla que ningú, per imaginació que tingui, podria pensar mai que en aquesta ciutat tan avorrida hi passin les coses que hi passen. I encara menys que un dels protagonistes fos jo, un anònim estudiant de 14 anys que no té per costum posar-se en embolics, tret, és clar, dels inevitables que a vegades et topes amb els companys de classe, amb algun professor que podríem anomenar "difícil" per no entrar en detalls o amb els de casa, que no sempre entenen les coses.

Però el que va passar-me aquella de la tarda del dotze de novembre de l’any passat, no crec que sigui previsible ni habitual, que passi. Per això vull explicar-la amb detall i que quedi escrita, per avisar si algú es troba mai en un cas semblant, tot i que sempre hi haurà qui cregui que exagero, que és, segurament, el que haurien pensat a casa meva, si els hagués explicat la veritat de la meva desgraciada aventura.

Als meus pares, malgrat haver arribat fet un "cromo", més tard del compte, nafrat estripat i esbufegant, em vaig estimar més dir-los que havia caigut per un marge tornant de les pistes d’atletisme, perquè, com sol passar en aquests casos, encara hi haurien afegit una "bronca" al meu estat d’ànim ja prou ferit. I tot el que jo volia era que em deixessin tranquil, que ja en tenia prou, amb el que havia hagut d’afrontar. Estava cansat, cansat de cos i per dins, malgrat sentir-me satisfet i orgullós, perquè el que havia viscut era, per a mi, un mal son.

Els que em coneixen una mica saben que no sóc pas un heroi o, si ho voleu més clar i sense embuts: que sóc un covard, ni més ni menys covard que tots els que conec, és a dir, un covard normal. Però aquell dia me’n vaig sortir tan bé que, com aquell que diu, gairebé ni em coneixia quan, un cop a casa, em mirava al mirall del lavabo abans d’entrar a la dutxa: no tinc uns músculs potents ni estic fet a anar a cops de puny, però tinc les cames entrenades i lleugeres i, sobretot, un cap que havia demostrat que serveia per alguna cosa més que per aguantar els cabells. Sí, estava orgullós de la meva astúcia i de les meves cames, que m’havien salvat. Estic convençut que més de quatre gallets d’aquests que xulegen traient pit davant de les nenes que no n’haurien sortit tan bé com jo.

Però bé, deixem-nos de suposicions i anem al gra. Aquella tarda que deia, la del 12 de novembre, vaig sortir amb pressa, de classe, sense gairebé ni temps de dir adéu als amics, que, com que no havien d’anar a entrenar com jo, podien permetre’s el luxe de fer el gamarús pel carrer, empentant-se i tabalejant, com fem sempre quan pleguem. Però els dimarts i els dijous jo tinc entrenament i vaig amb el temps just, per això vaig escapar a córrer a buscar l’autobús que em permetria arribar a les pistes una mica abans de les sis, que és l’hora que començo a entrenar.

Quan estava a un cantó de la parada, carregat com un burro amb la bossa d’esport i la motxilla plena de llibres i carpetes, un estrany instint va fer que em palpés la butxaca de l’anorac per assegurar-me que hi duia el moneder. Vaig frenar en sec i em va venir una calor sobtada que em va fer exclamar:

- La mare…!

El crit que se m’havia escapat al mig del carrer no era producte d’un atac d’amor filial o d’un enyor matern sobtat i urgent. No, havia cridat en notar que no trobava el moneder i començar a ser conscient que l’havia tornat a perdre. No era només per la mandra que em feia pensar que em tocaria anar caminant fins a la quinta punyeta i arribar tard, sinó que, a més, hauria d’amagar als de casa que havia tornat a badar i que havia deixat que me’l tornessin a prendre.

No feia ni una setmana de la meva darrera pèrdua de moneder i encara em ressonaven a les orelles les amenaces sarcàstiques del meu pare ("No sé si dur-te al psicòleg o internar-te directament al manicomi, nano") i les queixes de la mare ("Què en farem de tu? Ets un cas: sempre bades!"), perquè és bastant cert que perdo moltes coses, però, què volen que faci, que no els ho digui?.

La ràbia de pensar que hauria de tornar a viure una escena d’aquelles que em feien sentir ruc i ridícul, va fer que em parés al mig de la vorera, deixés les bosses a terra i, mentre em repetia xiuxiuejant "a un lloc o altre deu ser", treia a manotades furioses, d’una bossa i de l’altra, desesperat, una barreja de coses que anava escampant per terra. Papers mig rebregats, bolígrafs que ja donava per perduts, pantalons de xandall, mitjons d’esport, llibres d’exercicis i gomes d’esborrar esmicolades, fins arribar a fer una mena de parada al mig del carrer que per força havia de cridar l’atenció de la gent, tal i com, per desgràcia, succeí.

Ajupit a terra, no vaig veure’ls arribar, tan atabalat com estava, concentrat en la recerca inútil, fins que no vaig tenir arran de nas un sabatot enorme que es barrejava entremig del meu escampall. En alçar els ulls amunt, va sonar una veu escabrosa, amb un to evident de burla i d’amenaça:

- Que has posat una parada de deixalles, nano?

En mirar el qui em parlava, tota la desesperació pel moneder es convertí en terror: eren tres descendents en línia directa del King-Kong, però més pelats, amb el cap afaitat tan arran de la closca que el barber se’ls devia haver endut les poques espurnes de cervell que potser havien tingut alguna vegada. Duien les inevitables argolles a les orelles i les jaquetes "Alfa" amb la butxaca a l’alçada del pit, aquelles que quan fa fred i porten les mans a la butxaca fa que semblin ocellets amb les ales plegades. Tot això ho penso ara, però llavors la por em tenia ocupat tot el cervell i cada mil.límetre del meu cos, només les orelles em funcionaren per comprovar que l’única semblança que hi havia entre allò que tenia al davant i els éssers humans era que també emetien sons guturals que volien ser paraules:

- A quant van els mitjons suats?

Va parlar el més gros, el que devia ser l’orangutà director. Els dos acompanyants van deixar anar una rialleta de conill, fent dringar les anelles que duien a les orelles i que els feien semblar carpesaros, com si l’especimen que no parava de furgar amb el peu entre les meves coses hagués tingut alguna idea original i graciosa. Després van parlar i tot.

- Et donem tres duros per cada quilo de paper.

- A mi m’agraden les carteres i els bitlleters, que no en tens cap?

Vaig fer veure que no els sentia i ja plegava, de manera atropellada, totes les pertinences entaforant-les sense mirar què feia, quan el peu del simi gros es va aturar just sobre la meva mà i va començar a moure’s com si esclafés un cigarret.

- Ara li ve la pressa! Nosaltres que volíem comprar-t’ho tot, nen!

El cor de rialletes de conill amb dringar d’arracades tornà a funcionar.

- Que no saps tractar els clients? Te n’haurem d’ensenyar…

Una manassa enorme va arrapar-me el coll de l’anorac i, amb l’ajut dels altres dos que m’agafaren per sota de les aixelles, vaig ser impulsat amunt amb la sensació que començaria a volar d’un moment a l’altre.

- Va, sisplau… Deixeu-me, que faig tard… - va ser tot el que em va sortir, amb una veu fluixeta i tremolosa que ni jo mateix em vaig reconèixer.

Hi havia gent, pel carrer, però ens passaven arran sense fer cap cas de la terrible situació en què em trobava, segurament posant en pràctica el vell costum d’evitar problemes i no dir res als pelats tabalots que sovintegen els carrers de la ciutat o potser volent creure que tot plegat no era més que una disputa entre companys (i ja em dol que algú pogués pensar que aquells tres orangutans fossin companys meus). El cas és que ningú no va fer ni un gest per ajudar-me i que més aviat desviaven la mirada per estalviar-se de veure res. És en moments així quan comproves que les campanyes de solidaritat que es fan tan sovint donen el resultat que donen. Però llavors tot això no podia pensar-ho, senzillament perquè el terror em tenia paralitzat, allí, dret, amb les cames a punt de plegar-se de canguel.lo, amb les grapes escanyant-me, com si volguessin escórrer-me la roba de tota la suor que anava xopant-me per dins, i amb la boca del carcamal gros a dos dits del meu nas, bramant-me, amb les seves dents corcades i brutes.

- Va, que avui estem generosos i t’acompanyarem a fer negocis!

Sense saber com, em vaig trobar caminant Rambla enllà, amb un braç de l’orangutà pare agafant-me fort per l’espatlla com si fóssim col.legues i els altres dos al darrere, arrossegant les meves bosses per terra com si fossin carretons. Mentre em duien així, tots tres xiulaven una cançoneta que jo no havia sentit mai i semblava que empreníem una excursió a no se sap on.