Allà estava, inquiet, desesperat; pel posat i la manera de mirar-nos amb aquells ulls grossos i marrons, de seguida vam intuir que era ell. Era en Mohamed, el "negre". Hi va haver uns moments de silenci i quan ja estava a punt d’esbroncar-lo amb tota la meva mala llet, mentre l’empenyia cap al passadís, va dir:

-Un moment, un moment. No és el que et penses, t’ho puc explicar tot. T’han confós amb mi, per la bossa de les pistes. Quan he sortit de l’institut he vist com els caps rapats t’obligaven a pujar a l’autobús. Llavors se m’ha acudit venir al Taulí. Em sembla que un tal Ferrer pot ser el "cap gros" de tot això.

A la Carla li va canviar la cara; però jo estava massa esverat per pensar en una altra cosa que no fos trobar el culpable de tot aquell esgarrifós embolic.

-Sí, sí, però i tu, què hi pintes en tot això. Ets un camell de merda o què?

-Ja t’he dit que t’ho puc explicar, confia en mi. Ara hem de fugir, ens trepitgen els talons.

-No pot ser, segur que estàs equivocat -va dir la Carla amb el ulls plorosos, i se’m va acostar perquè l’abracés.

En aquell moment vaig notar com els batecs del meu cor s’acceleraven com un cotxe de fórmula 1.

-Qui és aquest Carla, que el coneixes? -vaig dir jo.

-És el meu pare.

-Què dius Carla; m’estàs prenent el pèl?

-No... Sergi.

Jo vaig tornar a abraçar-la i com el noi de la pel·lícula vaig dir:

-Va, anem-nos-en d’aquí!

En aquell precís moment es van obrir les portes de l’ascensor i vam veure el doctor Ferrer.

-Què fas aquí, Carla -va dir.

-Pare, ho sé tot; m’ho han explicat.

-Què t’han explicat? Sou uns marrecs de merda!

-Què t’està passant, pare?

-Calla d’una punyetera vegada i veniu amb mi -va dir, mentre agafava la Carla pel braç.

En Mohamed i jo no sabíem què fer. La cara d’aquell paio, encara que portés bata blanca, no ens agradava gens. Jo em vaig girar i li vaig dir a la Carla:

-Vinga Carla, deixa-ho estar; hem de fugir d’aquí ràpidament.

-No, jo em quedo aquí; amb mi no s’atrevirà.

-Vinga, Sergi, que hem de marxar.

En Mohamed i jo vam ficar-nos a l’altre ascensor, que en aquell moment obria les portes. Mentre baixàvem, pensava si havia fet bé de deixar la Carla sola amb aquell pare tan estrany.

-Sergi, baixem ara! Aquí hi ha una sala on es canvien els estudiants. Ho sé perquè el meu oncle va estar-hi ingressat i els veia cada dia. Les bates blanques són infal·libles.

I així ho vam fer. Vam agafar l’ascensor fins a la planta baixa i vam sortir intentant mantenir un posat tranquil, que vam perdre quan ens vam trobar davant per davant amb aquell parell de bèsties. En Mohamed va ser més ràpid i em va tibar per girar cua, però ja era massa tard. Un dels orangutans també m’havia agafat i deia:

-Ja et tenim; això que ens fas ho pagaràs car!

A mi, ja m’havien enxampat, però en Mohamed havia tingut el temps just per sortir i escapolir-se en la foscor del vespre. Sentia la pressió d’aquell ganivetàs a l’esquena i vaig intentar imaginar la conversa de la Carla amb el seu pare. Més tard, ella me l’explicaria:

-Com pots estar ficat en drogues, pare -va dir la Carla plorant-. M’ avergonyeixo de ser filla teva.

-Ah! sí, doncs no has de preocupar-te perquè jo no sóc el teu pare.

-Què dius?

-Sí, ho has sentit bé. Em vaig casar amb la teva mare quan ja estava embarassada de tu de dos mesos. El teu pare havia mort en un accident de cotxe.

-No... no... No és veritat -va dir amb un plor profund.

-I tant! Mai t’he volgut com a filla.

Va ser llavors quan, d’una revolada, es va aixecar i va sortir corrents del despatx del seu "pare". Les llàgrimes li anaven cara avall quan va sortir al carrer. Em van fer pujar en una furgoneta plena de pols i un cop a dins em van embenar els ulls. No vam anar massa lluny, perquè sentia cada cop que passava un cotxe i el soroll de les ambulàncies.

En entrar al local vaig sentir una forta pudor d’alcohol. I tot seguit em van treure la bena dels ulls. Llavors vaig veure escampades unes quantes ampolles de cervesa trencades. Vaig fer veure que queia i em vaig llançar a terra. Així doncs, aprofitant que era al terra vaig agafar un tros de vidre i me’l vaig amagar dins de la màniga. Em van empènyer cap a una habitació buida i fosca on només la lluna plena d’aquell novembre passava a través del porticó d’una finestra. Aquella claror va ser la meva salvació. Vaig embolicar-me el jersei al braç i vaig trencar d’un cop el vidre de la finestra. Era lliure!
Però ara em calia trobar la Carla com fos.

Era molt a la vora de l’hospital, en una d’aquelles cases mig enrunades de la carretera de Caldes. Quan vaig arribar a la Torre de l’Aigua la vaig veure que caminava de pressa cap a mi, tan atabalada que no em veia. Llavors vaig fer una imitació falsa de la Schweppes i ella, que ja em va reconèixer, va venir corrents a llançar-se als meus braços. Aleshores m’ho va explicar tot. En Mohamed havia decidit anar a la policia i així deslliurar-nos de qualsevol implicació. Sí que me n’havia lliurat d’una bona. Aquella aventura m’havia portat un amic i una... amiga?

Desafiant el perill me la vaig apropar i agafant-li el clatell i acaronant-la, li vaig fer un petó. No tinc paraules per descriure el que vaig sentir en aquells moments curts, però intensos. L’únic que sé és que em va agradar i ben aviat vaig saber que a ella també.  La Carla havia d’anar a casa seva per explicar-ho tot a la seva mare; el "pare" estava de guàrdia i no podria marxar de l’hospital tan fàcilment.

-Em sap greu, quan la mare ho sàpiga... Però, de fet, sempre hem estat molt soles.

-Carla jo estic amb tu.

-Fins demà -va dir la Carla, enrojolada.

-Carla espera, què hi ha entre nosaltres?

-Si em dones un altre bes t’ho dic.

Aleshores no vaig provar de resistir-me; sabia que entre nosaltres hi havia més que una gran amistat. L’endemà el diari portava aquesta notícia:

Droga a Sabadell S’ha descobert una xarxa il·legal a la nostra ciutat Ahir divendres dia 12 de novembre, es va descobrir l'existència d’una xarxa de venda de droga, aquí, a la nostra ciutat. S’han trobat tots els amagatalls on es guardava la droga, així com tota la gent que hi estava implicada. El cap de tot era un conegut metge de l’hospital Taulí, el qual estava associat amb un tal "Padrino" i que juntament amb un membre del cos policial de la nostra ciutat feien xantatge a diverses famílies marroquines Els obligaven a passar droga del seu país, a canvi de seguir tenint el permís de residència, decisiu per poder quedar-se a Catalunya.Tot aquest assumpte ha estat resolt gràcies a la valenta declaració de M. H. A. Un estudiant marroquí d’un institut de la nostra ciutat. Ara, els caps de l’operació estan a la presó i aquestes famílies d’immigrants, han pogut sortir d’aquest malson i viure legalment al nostre país.

FI DEL FIL

IES Sabadell-E
Alumnes de 3r d'ESO

per tornar enrera