Aquella
tarda
Capítol 4: LA NAYLA, UN SOMNI FET REALITAT
Ens van portar a una sala molt fosca del magatzem; ens hi van tancar i ells van sortir a fora. El pànic em recorria tot el cos, però la companyia de la Nayla em feia sentir fort. Allà estàvem envoltats de teranyines i de molta pols que no ens deixava ni respirar. Semblava que mai no sortiríem d’aquell malson.
De sobte, vaig sentir un fil de veu que sortia de la sala del costat tot dient:
-Em sembla que aquest imbècil no té el que busquem. L’haurem de fer callar.
Aquelles paraules van arribar d’una manera contundent i em van provocar un nus a la gola. Havíem de sortir d’aquell indret rònec i atrotinat; però, com? La Nayla, com si llegís els meus pensaments, va dir de cop i volta:
-Hi ha una sortida secreta.
I vam actuar ràpidament. No teníem gaire temps, ja que aquells goril·les ens
trepitjaven els talons. Com que la Nayla es coneixia de cap a peus aquell antic lloc ens
en vam sortir fàcilment. Però allò no podia quedar així; els havíem de donar una
lliçó.
Vam estar donant voltes, però com que a la Nayla li feia molt de mal el turmell va
asseure’s en una d’aquelles caixes enigmàtiques que havíem vist abans. La
caixa era molt vella i atrotinada i no va poder aguantar el poc pes de la Nayla i es va
trencar. Quan vaig córrer a ajudar-la vaig veure que la caixa era plena de pols i
se’m va ocórrer d’utilitzar aquella gran quantitat de pols per enganyar els
fastigosos goril·les.
Encara duia la bosseta de les llaminadures que aquell matí m’havia comprat; així que la vaig agafar i la vaig omplir d’aquella mena de pols. Vam decidir que la Nayla sortiria per la porta secreta i tancaria totes les sortides possibles per a ells. Jo, mentrestant, aniria amb la bosseta i els faria creure que era la mercaderia que buscaven i després fugiríem junts. Vàrem posar el pla en marxa i tot va funcionar tal com esperàvem, ja que eren més rucs del que ens pensàvem.
Aprofitant que eren dins, vam agafar les seves motos i vam anar a la comissaria de
policia per, així, denunciar aquells traficants. Després d’un llarg interrogatori
es van quedar les motos i ens van deixar al Racó del Campanar, on vaig poder deduir que
la Nayla vivia no gaire lluny de casa meva.
Jo ja m’imaginava com ella s’acostava lentament als meus llavis mirant-me
fixament als ulls i apropant-se cada cop més, quan de sobte em va dir:
-Adéu!
I simplement em va donar dos petons i de cop la meva passió es va esfumar com la pols. Vaig quedar una mica decebut, però ella es va girar i em va agrair tot el que havia fet. La seva manera de donar-me les gràcies va superar tota la meva fantasia. Es va treure un bolígraf de la butxaca i tot agafant-me la mà, em va apuntar el seu telèfon i la seva direcció i va marxar. Vaig anar corrent cap a casa per no arribar més tard del que ja era. Quan vaig arribar va caure un pluja de preguntes que no em venien de gust contestar. Així que vaig respondre-les amb tot de mentides i vaig estirar-me al llit. Estava fet pols, i em vaig mirar la mà tot recordant la Nayla...
-Ah!, és clar!
Ja sé de què em sonava la seva mirada. Vivia tan a prop meu que no era
d’estranyar coincidir en algun establiment o pel carrer.
Vaig fer memòria del que havia passat durant el dia i vaig arribar a la conclusió que
m’havia sortit millor del que podia esperar-me. Com que estava tot content i
orgullós de mi, malgrat la meva pinta, vaig decidir que l’endemà la trucaria.
FI DEL FIL
Sant Joan Bosco
Alumnes de 2n cicle d'ESO
Segueix altres cabdells |
