Aquella tarda

Capítol 4: QUÈ HI HA DINS EL PAQUET?

Mentre anava corrent pensava en tot el que havia passat; però, sobretot, pensava en qui podria ser l’home de la gavardina i en què podria haver-hi dintre del paquet. Eren preguntes per a les quals no tenia cap resposta. Em vaig concentrar en què havia de fer; córrer, córrer cap al camp de futbol. Era tard, començava a fosquejar i, encara que es notava el fred que feia, jo em sentia suós i incòmode. A més es veia, des de lluny, que la gent començava a recollir les seves coses i es disposava a marxar. Vaig accelerar per poder arribar-hi a temps, caram! Jo era, o pretenia ser, un atleta; havia d´intentar fer un esprint. Vaig arribar just quan estaven apagant els llums. No m´ho podia creure, amb la correguda que havia fet i no m´havia servit de res!

Sí, veia el camp buit de gent, les grades desertes, els voltants silenciosos; estava jo allà sol, ben sol. Amb prou feines podia moure les cames, podia sentir-me l´alè, notava el cansament que duia dintre.

De sobte, vaig ensopegar amb una mena de cadena que hi havia a terra.

-Ai! Quin mal!- Ara notava un intens dolor que em pujava pels peus, m´arribà a la panxa, em seguí per l´esquena i, finalment, se´m va aturar al cap. Què feia jo allà, al mig del carrer, la roba estripada, esgarrinxat i amb sang que em relliscava per la galta? Més preguntes sense resposta.

No em podia contestar a mi mateix, endinsat dins el meu propi dolor, navegant pels meus pensaments, amagat dins la meva basarda. Tanmateix notava com la meva mà s´alçava; era molt estrany, jo no feia cap esforç per aixecar-la. Em vaig girar ràpidament i, davant dels meus ulls, es va dibuixar, en la foscor del vespre (QUINA HORA ERA JA?), la silueta d´un home misteriós.

Quan el vaig poder mirar detingudament ja era massa tard; érem, els dos, dins un cotxe. Un cotxe una mica vell i atrotinat. Sense cap dubte jo coneixia aquell home, era l´home de la gavardina. Sí, era ell, duia els seus guants, la seva gavardina inconfusible i... el PAQUET!

El paquet m´atabalava molt, m´intrigava exageradament, perquè, a veure, per què la primera pregunta que li vaig fer va ser sobre el contingut del paquet? Per què no li vaig demanar què volia de mi? O per què m´havia agafat i ficat dins d´aquell cotxe i on anàvem?

-Què hi ha dins el paquet?

No em va contestar res; anava amb la mirada fixa a la carretera. Vam passar per un carrer estret i amb molt poca il·luminació.
Malgrat que ell no em deia res, jo vaig continuar amb la meva tafaneria, i vaig tornar a insistir i en un ai em va respondre:

-Mira noi, encara no l´he obert, hauria d´haver-hi una clau. No t’amoïnis que de seguida l´obrirem; abans, però, hem de recollir un altre passatger.

Ara sí que vaig al·lucinar, això que era? Un taxi? No vaig haver d´esperar gaire, el conductor misteriós va aturar el cotxe en una cantonada. De seguida se sentiren unes passes i va aparèixer el Juli, va pujar esbufegant i va seure al seient del darrere. Això semblava una novel·la d´intriga. Vaig recordar allò que sempre diuen els adults: "La realitat supera la ficció".

El Juli, ràpidament, em va donar tota classe d´explicacions, i em va dir:

-Mira Xavi, tenim greus problemes. Aquella colla no s´ha cregut que tu t´hagis escapat i m´han enviat a buscar-te un altre cop, sota l 'amenaça d’apallissar l' Anna i el Jordi. Serà molt difícil que ens en sortim d´aquesta, noi; hem de pensar en alguna cosa; almenys el paquet està en bones mans.

-Tornem-hi amb el paquet! Escolta Juli, què hi ha al paquet? Què fem dins d’aquest cotxe? Qui és aquest home? -el vaig marejar amb preguntes.

El Juli va esclatar a riure i seguidament, tot demanant-me disculpes per no haver-se adonat del meu desconeixement, va fer les pertinents presentacions.

-Et presento el Joan; és el meu cosí, és actor i molt afeccionat a resoldre enigmes. Jo volia esbrinar què succeïa amb la meva colla i junts vam idear aquest pla.

El cotxe continuava aturat, aparcat en aquella cantonada d´un carrer de mala mort, i allà dins, sense encendre els llums, només amb un lot d´aquells de les acampades vam enfocar i vam obrir el misteriós paquet. A dintre només hi havia joguines, joguinetes de nen petit d´aquelles que els dones corda i es mouen saltironant, o sigui res de l´altre món, res interessant. Vam trencar-les per veure si tenien alguna cosa a dins, però estaven totalment buides.

-Això és increïble!, us asseguro que aquí hi ha d´haver alguna cosa important, perquè si no per què muntar aquest xou? El Juli estava indignat.

Se' m va ocórrer una idea brillant; no és per dir-ho, però de vegades diuen que sóc intel·ligent. Vaig agafar una d´aquelles joguines i li vaig treure la clau. A la primera vaig encertar. No era una clau de joguina, era una clau amb un número, el 324. És més, semblava una clau d´un armariet, com els de l'institut. El Juli ho va tenir clar de seguida:

-Aquesta clau és una clau del Club Natació.

-Què dius?

-Sí, mira, a part del número, també té la insígnia del Club.

-Ostres! Ara ho entenc! -anava dient el Juli-. L’Anna és de Barcelona, però s´entrena aquí a Sabadell, al Club Natació. És evident que la clau és seva.

Escolta -va continuar-, t´he d´explicar més coses.

El Joan ens va alertar:

-Juli, afanya’t que hem d´anar de pressa a salvar tots aquells.

-Sí, sí, arrenca i mentre jo li acabo d´explicar tot al Xavi.

-En aquesta colla, si hi vols entrar, has d´aportar alguna cosa, com qui paga penyora. A mi em van demanar que trobés algun noi per fer un cert treballet. Evidentment això em va fer sospitar i els vaig seguir el joc per tal d´investigar què volien. Quan el Joan i jo vam organitzar aquest sarau, vam decidir buscar algun noi espavilat i que en qualsevol moment pogués fer milles per escapolir-se. Aleshores vaig pensar en tu i li vaig donar totes les teves dades a l´Andrea. Per això et vam agafar. Doncs bé, a l´Anna li van demanar que fes d´espia a Barcelona. Jo pensava que era una broma, però és veritat; ara ho entenc tot. El pare de l´Andrea és un tio molt important, està folrat de calés i segurament té molt de poder. Utilitza la seva filla per fer treballs bruts, intercanvi de mercaderies dubtoses (contraban?), robatoris d´antiguitats, etc. L´Andrea, que també és poc legal, no vol embrutar-se i s´envolta de mala gent, en el fons gent desgraciada que necessita diners per als seus vicis i que es deixen influir, o babaus com nosaltres que ens hem vist embolicats en aquests afers sense voler.

-I per què es va ficar l´Anna en aquest grup? -li vaig demanar cada vegada més interessat pel tema.

-Perquè s´estima el Jordi. No ho has notat?

-I llavors, què fa el Jordi amb el turmell trencat si és d´aquest grup? -no ho acabava d´entendre.

-El Jordi està enamorat de l´Andrea des de fa molt de temps, estava sortint amb ella fins aquesta tarda. Han trencat, perquè el Jordi s´ha assabentat que l´Andrea es veia amb un altre noi. Per aquesta raó li té tanta ràbia ara. L´han apallissat, perquè ell li havia clavat una bufetada a ella que farà història.

Jo estava molt confós, no entenia res, no sabia què feia jo allà ficat en aquell embolic. D’una banda em sentia profundament intrigat i amb ganes d´aventura, com un heroi disposat a guanyar una batalla, però de l´altra banda estava molt enfadat amb el Juli per haver comptat amb mi sense demanar-m´ho. A més, com me´l podia creure? Ell anava amb uns tios impresentables. Em deia que tot ho havia muntat per descobrir l´entrellat d´un misteri. Però, siguem realistes, era ja l´hora de sopar; jo, ja hauria de ser a l´autobús que em tornaria a caseta després de l´entrenament, i no, estava en un cotxe estrany, en un barri desconegut i abocant-me a una aventura perillosa.Però no podia parar de fer preguntes:

-Juli, què havia d´espiar l´Anna a Barcelona? Ho saps?

El Juli em va mirar i em va respondre amb un aire un xic amoïnat:

-No sé del cert si és veritat, ho sospito però em penso que tinc raó.

L´Anna tenia unes fotos d´una concentració d´esportistes a Turquia, de quan ella hi va anar per a uns campionats. En aquelles fotos hi sortia un esportista famós amb una noia que no era precisament la seva dona; les fotos, és clar, són una mica compromeses. L’Andrea les va demanar a l´Anna, se suposa que per encàrrec del mafiós del seu pare. L´Anna s´hi negava, però finalment l´Andrea la va convèncer amb pressions i amenaces. Li deia que mai més tornaria a veure el Jordi.

-Ah! I l´Anna li va donar la clau d´on guardava les fotos. És això, no?

-Suposo que aquestes fotos havien d´anar a parar a un periodista sensacionalista que pagaria un alt preu per elles. Un dia, al local de la colla, un vell garatge cap a on anem ara, vaig poder sentir com l’Andrea deia als altres que les fotografies les donaria a un home amb gavardina, gorra i guants de pell. Vaig intuir que seria el contacte i, de fet, avui era allà al descampat. Aquell que hem vist quan hem baixat del bus.

-I aquí entro jo, el periodista morbós vestit amb una gavardina i recitant una contrasenya suada -va afegir el Joan.

-I jo, l´encarregat de fer el lliurament al periodista fals.

Vaig adonar-me del meu paper en la comèdia. Tot encaixava.

El cotxe es va aturar davant mateix de la parada d´autobús on abans havíem baixat. Semblava evident que tots tres anàvem a rescatar els amics del Juli. Però, com ens ho faríem?

Vam baixar del cotxe i vam veure una mena de garatge amb una gran porta grisa i rovellada; al costat hi havia una finestra amb reixes. Vaig prendre la iniciativa, em sentia amb ganes d´acabar amb aquell cacau.

Em vaig dirigir al Juli:

-Tu i jo entrarem com si m´haguessis trobat. Tu, Joan, estigues a l'aguait per si et necessitem. I els gossos? -vaig afegir recordant-me d´ells.

-Són allà -i em va assenyalar el descampat de davant-. No us preocupeu, sóc un bon actor; entraré i us treuré de l´embolic.

En Juli i jo vam aixecar la porta basculant del garatge, i allà hi eren tots.

El local ple de fum, ampolles de cervesa llençades pel terra, l´Anna i el Jordi lligats a unes cadires i l´Andrea amb posat burleta i desafiant. Els pelats ens van donar la benvinguda tot empenyent-nos i rient com imbècils:

-Home, ja ens pensàvem que us havíeu perdut. Passeu, passeu i recorda Xavi que sabem on vius.

Jo ni vaig contestar; em mirava l´Anna, feia una cara molt trista i semblava desesperada. El Jordi tenia el cap sobre la taula, com si dormís.

L´Andrea, com a cap de la banda, va prendre la paraula:

-Juli, em sembla que no ets aigua clara, has trigat massa i no ho acabo d´entendre. I tu Xavi, o com et diguis, com se t´acudeixi explicar a algú el que has vist aquesta nit te’n recordaràs de mi!

Això ho va dir mirant-se de reüll els seus guardaespatlles. Aquests portaven a les mans uns bats de beisbol que a mi em van semblar tan gruixuts com unes canonades. Certament, la noieta feia por. Es va aturar un moment, va mirar per la finestra, es devia assegurar que no hi hagués ningú, i ens va preguntar amb una veu molt persuasiva:

-Heu lliurat el paquet?

No vam respondre. Jo tenia un nus a la gola, m´estava posant molt nerviós. Per què no entrava el Joan?

-Xavi -em va dir-, el contacte t´ha donat un sobre?

Ara sí que em vaig espantar, no tenia res. Com l´enganyàvem? És clar, era evident, si nosaltres entregàvem un paquet, a nosaltres ens havien de donar alguna cosa a canvi. I jo no tenia cap excusa, a més el Juli i jo havíem trigat massa.

Just en aquell moment va entrar el Joan i va dir:

-Doneu-me les fotos! En el paquet no hi havia el que havíem convingut.

L´Andrea era molt llesta i no es va deixar enganyar.

-Però, què diu aquest paio? Si la foto no la tenim nosaltres. Nosaltres no tenim res de res! De què parles?

-Ei, ei tios, aquest no és... a qui havíeu de donar el paquet? Què fot aquí?

I tu, on és el meu sobre?, els meus diners?

El Juli es devia sentir protegit, perquè va dir:

-Molt bé, s’ ha acabat la broma; tot això és una farsa, ho hem muntat tot per descobrir-te Andrea, acabes de delatar-te, està clar que volies cobrar uns diners per una foto i, de passada, implicar-nos a tots en el teu joc brut.

-Ha, ha, ha! Ets un mitja merda, el nen se'ns vol fer un heroi! No teniu ni idea de res. L’Anna em va donar la clau d´on és la foto i el periodista havia d’anar allà a buscar-la. A canvi em pagava a mi moltes peles. I a més... (la tia a sobre s’emocionava. Vaig pensar), el protagonista de la foto també em pagava per tal que no es descobrís el pastís. Tot controlat, molts diners i jo sense embrutar-me les mans.

Els goril·les començaven a avançar cap a nosaltres amb els bats; no sé ben bé com, però, em vaig escapar. Vaig sortir a fora, allà hi eren els gossos. Com vaig poder els vaig deslligar i els vaig fer entrar. Es van tirar al damunt de l’Andrea i aquesta va començar a xisclar espaordida; els seus goril·les brandaven les seves armes intentant pegar els pobres animals. Jo ja tenia les corretges dels cans.

El Juli deslligava l´Anna i el Jordi, i jo, tal com havia vist en les pel·lícules, vaig agafar el braç de l´Andrea, vaig posar-li-ho a l´esquena i, amb la corretja, la vaig lligar. Un gos mossegava la cama de l´orangutan i els altres, tot llençant els bats de beisbol al terra, van sortir cames ajudeu-me.

S´havien girat les tornes, ara la sort estava de la nostra part. Vam sortir d´allà rabent; bé, tots no, el Jordi encara anava coix i el Joan el va carregar. Enmig de l´embolic vaig sentir una tendresa especial per l’ Anna, la vaig agafar de la mà, tot decidit, i la vaig ajudar a escapar.

Ens vam ficar ràpidament tots al cotxe. Els gossos que encara eren al garatge, en sentir la veu del Joan, van deixar els goril·les i es van dirigir cap al cotxe; gairebé no hi cabíem. El Joan el va engegar a la primera, tot i ser un trasto vell.

-On anem? -vaig preguntar quan ja érem lluny d’allà.

-Anem cap a casa. La història ja s’ha acabat -va dir el Joan.

-I que passarà amb les fotos? -vaig insistir.

-Demà vindré a primera hora del matí per destruir-les -digué l’Anna.

Vam deixar l’Anna a l 'estació del tren i li vaig donar el meu número de telèfon. Quan vam arribar al carrer de casa meva em vaig acomiadar de tots els altres. El Joan, abans de sortir del cotxe, em van dir:

-Per cert, Xavi, em sembla que les bosses que tinc al maleter són teves.

Va obrir el maleter i vaig agafar les meves bosses perdudes i ara ja retrobades.

Vaig entrar a casa i vaig pujar les escales silenciosament. De sobte vaig sentir el meu nom. Era la mare, que m’havia descobert; suposo que no tinc tanta sort com em pensava.

-Però Xavi, has vist quina hora és? Què t’ha passat que véns fet un cromo?

-No, res! He caigut per un marge quan tornava de les pistes d’atletisme.

-Vigila fill, no m´agrada que tornis tan tard. Qualsevol dia et ficaràs en un embolic. Seu, que ja tens el sopar a taula.

I aquí acaba la meva història. Sort que els pares no s’han assabentat de res.

El diumenge següent vam quedar amb el Jordi, el Juli i l’Anna. Tots quatre vam anar al cinema a veure l’última estrena.

Mai més he tornat a veure l’Andrea i aquells. Ni ganes! Les coses em vam força bé. Aviat, potser, m´atreviré a demanar-li per sortir a l´Anna.

FI DEL FIL

IES Sabadell
Alumnes de 3r d'ESO

per tornar enrera