L'Hotel Murphy

Pedres i roques. Prats. Unes quantes ovelles pasturant amb aire d'avorrir-se fins al punt de tenir ganes que les portessin d'una vegada a l'escorxador. Més lluny, una mica enterbolit per la foscor que queia i per una boira sempre arrapada a l'illa, el límit del penya-segat.

- Quina llauna d'estiu - va dir entre dents-. Vet aquí la Bruna Jou, presonera a l'illa del Cul del Món i enraonant sola como els bojos perillosos.

L'illa del Cul del Món, que als mapes sortia com Kelly Island, estava situada a l'Atlàntic, a la vora de la costa nord-oest de la República d'Irlanda. Formava una mena de triangle, d'uns 18 quilòmetres de llargada i una amplada que anava dels 6 als 9. No tenia gaire per oferir a l’estiuejant, a part de calma i tranquil·litat. Un poblet de pescadors, Portguard; un grapat de penya-segats; uns turonets, al nord, que els nadius havien batejat -segurament un dia que anaven torrats- com els Tres Cims; l'Hotel Murphy i això és tot, senyores i senyors, llevat d’una dotzena de granges disperses, un munt de rierols i alguna petita platja encatifada amb pedres punxegudes i banyada per un mar tan fred que se't congelaven les pupil·les dels ulls només de mirar-te'l. Per anar-hi, una hora de travessia en un ferri rovellat que sortia els dimarts i els dissabtes, a les set del matí, del port de Galway. Per fugir-ne, el mateix ferri, que sortia de Portguard els mateixos dies, a les sis de la tarda.

Des de la finestra de la seva habitació de l'hotel, la Bruna Roca es mirava enfurismada el paisatge.

Pedres i roques. Prats. Unes quantes ovelles pasturant amb aire d'avorrir-se fins al punt de tenir ganes que les portessin d'una vegada a l'escorxador. Més lluny, una mica enterbolit per la foscor que queia i per una boira sempre arrapada a l'illa, el límit del penya-segat.

- Quina llauna d'estiu - va dir entre dents-. Vet aquí la Bruna Jou, presonera a l'illa del Cul del Món i enraonant sola como els bojos perillosos.

L'illa del Cul del Món, que als mapes sortia com Kelly Island, estava situada a l'Atlàntic, a la vora de la costa nord-oest de la República d'Irlanda. Formava una mena de triangle, d'uns 18 quilòmetres de llargada i una amplada que anava dels 6 als 9. No tenia gaire per oferir a l’estiuejant, a part de calma i tranquil·litat. Un poblet de pescadors, Portguard; un grapat de penya-segats; uns turonets, al nord, que els nadius havien batejat -segurament un dia que anaven torrats- com els Tres Cims; l'Hotel Murphy i això és tot, senyores i senyors, llevat d’una dotzena de granges disperses, un munt de rierols i alguna petita platja encatifada amb pedres punxegudes i banyada per un mar tan fred que se't congelaven les pupil·les dels ulls només de mirar-te'l. Per anar-hi, una hora de travessia en un ferri rovellat que sortia els dimarts i els dissabtes, a les set del matí, del port de Galway. Per fugir-ne, el mateix ferri, que sortia de Portguard els mateixos dies, a les sis de la tarda.

Per aquella illa, si una havia de fer cas de les llegendes locals, s'hi passejaven fantasmes de tota mena. Amb llençol, amb el cap sota el braç o arrossegant cadenes..., si pensaven que havia de nevar. Ha, ha... La Bruna s'ho prenia a broma. Encara que el mateix Hotel Murphy, tronat i ranci i esperant un canvi de decoració des que va acabar la II Guerra Mundial, tenia un aire ben fantasmagòric, si et paraves a pensar-ho. Catifes polsoses, quadres de peixos morts, uns quants ocells dissecats i esglaons que es queixaven amb petits xiscles quan els trepitjaves.

I aquí era on havia anat a parar la Bruna aquell mes d'agost, per culpa de la Rose Murphy.

Anys enrere, la Rose havia fet classes d'anglès a Sabadell. Va ser així, fent-li classes a la Bruna, que va conèixer els seus pares i van fer amistat. Era una irlandesa de quaranta anys, grassa i riallera, que de seguida es feia estimar. Per això quan va anunciar que tornava al seu país, a fer-se càrrec de l’hotel que li havien deixat en herència els seus pares, a tothom li va saber greu.

Mesos després va arribar una carta. La Rose comunicava a la família de la Bruna que havia decidit oferir als seus antics alumnes l'oportunitat de passar el mes d'agost al seu hotel, per practicar l'anglès. Li aniria bé també a ella, perquè l'hotel no anava gaire bé de clients i tenia molts deutes. Ella mateixa els faria classes.

- Què et sembla? T'agradaria? -li va preguntar a la Bruna el seu pare.

- Per estudiar anglès m'estimo més anar a Londres!

- A Londres, sola, amb tretze anys? No, ni parlar-ne.

- A Irlanda també hi aniria sola -va protestar la Bruna.

- Bé, però t'estaries amb la Rose, que és una persona seriosa i responsable.

- Però és que la Rose sempre ens havia dit que a l'hotel de la seva família només hi havia jubilats! Si vols que em passi el dia envoltada de vells, m'envies a una residència, i així t'estalvies de pagar el viatge en avió!

No va haver-hi manera que es fes enrere.

La Bruna remugava i feia morros quan va pujar a l'avió i en va continuar fent tot el viatge en tren des de Dublín. Però quan va baixar del tren a l'estació de Galway, amb les maletes a la mà, el morros li van desaparèixer i se li va quedar la boca oberta, dibuixant una O així de grossa.

La Rose l'havia vingut a esperar i la saludava amb la mà. Això ja ho sabia, perquè havien quedat així. Però no estava sola. El noi que tenia al costat...

- Ei, Bruna! Quan de temps sense veure't! La Bruna Jou, cada dia més maca! T'ajudo amb les maletes? És clar que sí. Porta, porta.

Ostres, si era el David!

- David! -va reaccionar la Bruna-. Què hi fas, aquí?

- El mateix que tu. Estudiar anglès. La Rose també va entabanar els meus pares. No sabies que vindria? Jo tampoc no sabia que venies tu, fins el dimarts, quan vaig arribar i m'ho va dir ella.

El David Bordas. Uau. Feia un any que no el veia, perquè havia deixat l'institut per anar a estudiar a una escola privada. Més d'una i més de deu, a l'institut, havia interpretat la seva marxa com el primer dels grans desastres anunciats fa segles pel vident Nostradamus. Un dia que la Bruna i la Clara jugaven a fer fitxes dels nois de l'escola, havien escrit, del David: «Probablement, és un androide provinent d'un planeta aliè, perquè sinó no s'explica tanta perfecció. Alt, guapo, pèl negre i ulls blaus, simpàtic, bon esportista, i, a sobre, de bona família..., fill d'un científic famós, al qual han arribat a proposar per al premi Nobel. Potser una mica cregut, però té tot el dret a ser-ho». I havien afegit, a peu de fitxa: «Totes li van al darrere. És clar. I ell fuig. És clar. Possiblement, l'única manera d’aconseguir que et fes cas seria estar sola amb ell en una illa deserta».

I vet aquí que, de sobte i per sorpresa, la Bruna el tenia per a ella sola, en la cosa més semblant a una illa deserta que mai no hagués pogut imaginar.

- Sort que has vingut -va dir el David-. Ens ho passarem bé.

Així va començar tot entre ells. Potser d'una manera inevitable, pensava la Bruna, potser perquè parlaven el mateix idioma i eren els únics hostes adolescents de l'Hotel Murphy i, tot plegat, els predestinava a passar moltes hores junts. Estudiaven anglès junts, es barallaven junts amb els maleïts phrasal verbs, dinaven i sopaven junts, i junts es divertien posant-los motius als altres hostes de l'hotel, que eren tots d'allò més extravagant.

Per exemple, el senyor Grundy. Un escriptor que fumava en pipa i assegurava que estava fent un llibre sobre els fantasmes de les illes. A vegades, a mig sopar, es posava a cridar, jurant que la seva taula s'havia mogut sola. Un dia, van sentir que es queixava a la Rose: volia que posessin moqueta al passadís que donava a la seva cambra.

- És que les cadenes que arrosseguen els ectoplasmes d'aquest hotel fan molt soroll sobre el terra de fusta, i així no hi ha manera de dormir! -deia molt seriós i una mica indignat.

Després, la Bruna i el David van buscar la paraula ectoplasma al diccionari. Volia dir "fantasma", però és clar, un estudiós com el senyor Grundy havia de fer servir un vocabulari més erudit.

I Mademoiselle Veronique, una senyora francesa que explicava sopars de duro sobre el palau que tenia a la Côte d'Azur però que pel seu aspecte i la roba tronada que duïa semblava trobar-se més a prop d'una captaire que no d'una multimilionària.

- Podrria comprag aquest hotel amb el que em dónen en un mes els integesos de la meva fogtuna -l'imitava el David, parlant en anglès amb accent afrancesat, que es diu aviat, però no és gens fàcil.

S'ho passava bé, amb el David. Es feien un tip de riure. Tenint en compte les circumstàncies, aquell matí la Bruna havia gosat trucar a la Clara per dir-li: "Me l'he lligat! És meu i només meu!". I, com per confirmar-ho, aquell mateix migdia, el David li va dir:

- T'agradaria anar a donar un volt pel port després de sopar? Podríem veure sortir les barques dels pescadors.

Que romàntic! Potser se li declarava, ha, ha. Quin riure. Quins nervis. Potser ho hauria de gravar en una casset perquè la Clara s'ho creiés, després de tornar.

Cert que, conegut de la vora, el David era encara una mica més cregut del que semblava vist de lluny. Tenia el mirall gastat de tant mirar-se'l de front, de perfil i de tres quarts, i un dia que li va sortir un granet a la barbeta, es volia quedar tancat a l'habitació per no haver de passar vergonya. Però, qui no té defectes?

Així que havent sopat -perquè allà sopaven molt d'hora-, la Bruna va baixar il·lusionada al vestíbul de l'hotel, on havien quedat.

Quan va arribar el David encara no hi era. Només va veure el senyor Grundy, mirant postals de l'expositor que hi havia al taulell de recepció, i Mademoiselle Veronique que, sortint del menjador, va renyar l'home.

- Aquí no es pot fumarrr, senyor Grundy. Que no veu? -assenyalava un petit rètol que deia "Don't Smoke, Please".

- Vol dir que no es poden fumar cigarretes -va contestar com si res el senyor Grundy-. Fumar en pipa és una altra cosa.

- Pegò què diu, home de Déu! -aquells dos sempre estaven com gat i gos.

Van continuar discutint, però la Bruna ja no els va escoltar més, perquè en aquell moment entrava el David. La Bruna es va quedar parada: el David venia acompanyat d'una noia de la seva edat.

- Quina -Ah, hola, Bruna. Mira, et presento la Maureen. S'està a l'hotel.

La Maureen devia ser de l'edat de la Bruna, potser un any més. Tenia una increïble cabellera de rínxols rossos i uns ulls d'un blau intens que encara destacava més a causa de la lividesa del seu rostre. Duia uns pantalons de fil, blancs i un jersei d'entretemps. A la Bruna, li va estranyar, perquè venien del carrer, i a Kelly Island, a la que se n'anava el sol, la temperatura baixava tan de pressa com el teló d'un teatre. Era molt maca, d'una manera estranya: per un moment, a la Bruna li va recordar la il·lustració d'un conte, o una nina d'aquelles nines de porcellana antigues.

La Maureen la va saludar amb un moviment de cap, sense somriure. En aquell moment, Mademoiselle Veronique va passar pel seu costat remugant.

- No podrrieu fermeg la pogta, marrecs? Fa fred! -i se'n va anar pujant per les escales que duien a les habitacions.

- Escolta, Bruna -va continuar el David abans que ella no pogués badar boca-. Li podries deixar la teva parka a la Maureen? És que m'agradaria acompanyar-la al port i, amb el fred que fa...

La Bruna es va quedar al·lucinant pampallugues. Què volia dir allò? Que se n'anava amb l'altra, sense ella? Ni parlar-ne! Però una cosa és el que penses i una altra el que fas. La Bruna no estava acostumada a desobeir les ordres de l’Increïble David Bordas. Com en somnis, es va veure traient-se la seva parka blanca i verda i oferint-la a la Maureen. De reüll va veure el senyor Grundy que, des del taulell, els somreia i els saludava amb un gest amb la mà.

I, un segon després, la Maureen i el David se n'havien anat. Per això, ara, la Bruna estava tan enfurismada. Quina barra, el David! Quin morro! La deixava pel primer que passava! I a sobre li gorrejava la parka! Ara sí que ja tenia ganes de tornar a casa com més aviat millor.

Es va ficar al llit i va somiar que al David li sortia un gra molt gros a la punta del nas, i que se li anava inflant fins que, quan es mirava al mirall, el gra li tapava tota la cara. Després es rebentava, ptxaf, i li tacava tot el seu Fred Perry nou de trinca.

* * *

A l'endemà, la van despertar un cops insistents a la porta. Era la Rose.

- Has vist el David? -li va preguntar de seguida que va obrir. La Bruna es va fregar els ulls. Encara estava somiant? Per què semblava tan esverada la Rose?

- No..., deu estar dormint a la seva habitació.

- No hi ha ningú a la seva habitació, i el llit és per fer! No ha dormit allà! On vau anar, ahir, després de sopar?

- Jo no vaig sortir de l'hotel. El David se'n va anar amb una noia.

- Si us vaig veure als dos passejant pel port!

- Jo no vaig sortir amb ell... -la Bruna es va aturar-. Un moment! Potser em vas confondre. La noia que anava amb el David duïa la meva parka.

- Us vaig veure de prou a la vora, em sembla... -la Rose es va aturar-. Qui era aquesta noia, doncs?

- Es diu Maureen. Si fa o no fa té la meva edat. S'està a l'hotel.

- A l'hotel? Aquí no hi ha cap nena de la teva edat! Ni cap hoste que es digui Maureen!

- Segur??

- Seguríssim!! -la Rose semblava cada vegada més esverada.

A la Bruna, tota aquella història li començava a semblar un malson. Però no perdia la fe. Hi havia d'haver una explicació.

- Doncs, el David em va enganyar. Però se'n va anar amb una noia. El senyor Grundy i Mademoiselle Veronique ens van veure!

Van baixar al menjador on se servien esmorzars per parlar amb els dos testimonis. La Rose els va cridar i se'ls va endur al vestíbul, amb la Bruna.

- Ahir al vespre van veure el David, ja saben de qui parlo, l'amic català de la Bruna, amb una nena de la seva edat... La coneixien?

El senyor Grundy i Mademoiselle Veronique es van mirar la Rose com si els estigués demanant que fessin logaritmes.

- Jo no vaig veure ningú -va dir el senyor Grundy, rosegant la canya de la seva pipa-. És a dir, sí: vaig veure la Bruna i el David. La Bruna s'estava posant la jaqueta.

- Em va saludar amb la mà. Però també hi havia una altra noia!

- No, no. Segur.

- Si ens va veure al David i a mi, l'havia de veure per força a ella!

- No hi havia ningú més. Vosaltres dos, només. Vau marxar junts.

La Bruna es va girar, desesperada, cap a Mademoiselle Veronique. Abans que aquesta parlés, en veure que negava amb el cap, se li va caure l'ànima als peus.

- Jo no vaig veurrre absolutament ningú. Només el senyorr Grundy, que estava fumat en pipa, quan tothom sap que està prrohibit fumar al vestíbul.

- Però si vostè ens va renyar, perquè el David i la noia s'havien deixat la porta oberta!

- Que no vaig veurre ningú. Ara bé, sóc una mica currta de vista i no duia les lunettes. La meva memòria tampoc no és pegfecte.

- No és veritat!! Estan mentint! - va xisclar la Bruna, que ja feia estona que s'aguantava.

- Serà millor que parlem amb calma de tot això -va intervenir la Rose-. Sóc responsable del David davant dels seus pares. M'acompanyen al meu despatx?

Darrere el taulell hi havia una porteta que duïa al despatx de la Rose. La Bruna no hi havia entrat mai. S'hi va deixar dur, amb els altres dos, que remugaven, posseïda per una sensació d'irrealitat, com si caminés sense tocar el terra. Només entrar al despatx la sensació d'irrealitat es va fer més forta. Insuportable. D'una de les parets penjava un quadre. S'hi veia una noia vestida amb pantalons blancs i pullòver i amb una raqueta de fusta a la mà. Rínxols molt rossos, rostre molt blanc, ulls molts blaus...

- És ella! -va cridar-. La Maureen!

La Rose va obrir un ulls com taronges.

- Què dius?

- La Maureen! La noia que se'n va anar amb el David!

- Però, què dius?

- Perdoni, senyoreta -va intervenir el senyor Grundy-. Aquesta noia, la del quadre, si no m'equivoco, és la senyoreta Maureen Rogers, oi? La filla dels anteriors propietaris de l'hotel... Segons tinc entès, va desaparèixer misteriosament fa quaranta anys, després de la guerra. Tenia tretze anys. Un dia va sortir de l'hotel, per anar al port, i mai més se'n va saber res més. Era l'hivern i la línia de ferris no funcionava. Va haver-hi qui va dir que l'havia vista amb un noi de cabells negres, que semblava estranger, i van pensar que havia fugit amb ell; però la majoria de la gent creu que va morir i que es va convertir en un fantasma...

La Bruna va mirar la Rose, pidolant amb la mirada. Sisplau, digues que no és veritat. La Rose, més pàl·lida que la noia del quadre, feia que sí amb el cap.

FI DEL CAPÍTOL 1