L'Hotel Murphy

Capítol 4: LA TROBALLA

La Bruna es va adonar que en tot moment havia tingut un altre company que ara la seguia fins a l’hotel: aquell gos que des del primer dia havia estat amb ella i que li havia portat la parka.

Quan van arribar a l’hotel, va veure que el gos es llançava sobre la Nicole, remenant la cua i fent-li festes, mentre ella l’acariciava. Això li va fer pensar que potser era la seva mestressa.

Però hi havia coses que la preocupaven molt més. Preguntà a la Nicole si havia vist el Sr. Grundy, però no va obtenir cap resposta. La Nicole va empal·lidir de cop i començà a dubtar. La Bruna, en veure aquesta reacció, va començar a pensar que la Nicole sabia més del que semblava. Se li acudí preguntar-li si el gos era seu i si tenia alguna relació amb la parka i amb el Sr. Grundy, però la Nicole continuava sense dir res.

-M’has d’ajudar; la vida del David està en perill! -gairebé implorà.

Llavors la Nicole va reaccionar, es posà a plorar i a sanglotar, i semblava que intentés dir alguna cosa. Però la Bruna no l’entenia, i, mentre intentava desxifrar què volia dir-li la noia, va arribar una altra persona, que va dir serenament:

-Nicole, això ha "aguibat massa lluny, hem d’"atugag-lo".

Era Madame Veronique. La Nicole se la mirà i se li llançà als braços plorant.

-Però mare, no podem trair-lo!!

La Bruna ja no lligava caps, no entenia res. Què passava?

-No vull un "altge mogt sobge la nostgra" consciència -digué Madame Veronique.

-Em voleu dir què passa? - preguntà la Bruna.

-Ja t'ho "explicaguem més tagd, aga és més impogtant" la vida del David. Segueix-nos.

Les tres es van dirigir al despatx de la Rose, allà on hi havia el quadre de la Maureen i que, per a sorpresa de la Bruna, amagava una porta secreta.

* * * * * * *

Mentrestant, en el vaixell, l’ànima del Blai ja havia abandonat el seu cos, que romania inert a terra, i s’havia reunit per sempre més amb l’ànima de la Maureen.

El Sr. Grundy, en adonar-se que amb l’assassinat del Blai només havia aconseguit reunir-lo eternament amb la Maureen, va acumular encara més ira contra el David i el seu pare, els únics descendents fruit del seu engany, que encara eren vius.
Va decidir reunir-se amb el seu còmplice per preparar un pla per tal que el pare del David anés a l’illa. Ara es penedia de no haver-lo matat quan encara era un nadó: s’hauria estalviat molts problemes. Es dirigí al magatzem on treballava el seu fidel soldat.

* * * * * * *

Al despatx de l’hotel, el quadre que cobria l’amagatall ja havia estat enretirat. Hi havia una porta antiga, com la d’una caixa de cabdals. S’obria mitjançant una combinació que, teòricament, només coneixia el Sr. Grundy, però que havia estat descoberta casualment per la Nicole. En obrir-la, tot era foscor i només se sentia la lleu respiració d’algú. Madame Veronique hi va acostar un canelobre que va il·luminar el rostre cansat del David. La Bruna, entusiasmada, se li llançà al damunt, va començar a deslligar-lo i, entre les tres, el van ajudar a sortir del cau.
De sobte va arribar la Rose molt exaltada, cridant:

-Ja sé qui ha segrestat el David!

Però amb gran sorpresa veié que feia tard: que ja l’havien alliberat. Tot i així, no va perdre l’ocasió d’explicar com, en arribar a l’hotel després de separar-se de la Bruna i del fantasma de la Maureen, havia vist que el Richard Smith, el soldat, en sortia. Estranyada, havia decidit seguir-lo fins a arribar a un magatzem, on, passada una estona, també hi havia vist arribar el Sr. Grundy.

Des d’un amagatall, havia sentit la conversa que mantenien els dos amics, en la qual deien que tenien lligat el David en una habitació secreta de l’hotel i el Sr. Grundy explicava al seu company com havia mort el Blai. També havia sentit com planejaven trucar el pare del David, demanant-li un rescat i obligant-lo a anar a l’illa, per poder, així, matar-lo i acabar amb la descendència de la Maureen i el Blai que tant l’obsessionava.
La Bruna, després de sentir això, reaccionà i digué:

-Truquem a la policia! Que vagin a detenir-los!

-No, si us plau -va dir la Nicole plorant-. Madame Veronique la va abraçar i intentà consolar-la.

-Però, Nicole, si és un assassí! Per què plores? -digué la Rose.

-"Pegquè" és el seu "pague" - respongué Madame Veronique-. I el meu "maguit".

Les altres dues es quedaren bocabadades i, aprofitant aquest silenci, Madame Veronique prosseguí:

-"Despgés" d’haver matat la Maureen per una qüestió de gelosia i engany, s'escapà a França "peg" tal d'"oblidag" el seu passat i no ser descobert. Allà ens vam conèixer i jo, tot i que ell només pensava en la seva difunta esposa, me’n vaig enamorar bojament i ens vam casar. Tot i així, mai vaig aconseguir "treugue"-li la seva obsessió del cap: venjar-se del Blai i de la seva descendència. "Peg" això vam "tognar" a l’illa "encaga" que jo m’hi hagi oposat "dugant" anys. Com que la Nicole "tgeballava" a l’hotel, el meu espòs va poder descobrir que el David "ega" el nét de la Maureen. A partir d’aquí la seva obsessió es va fer malaltissa: només pensava en la "ggevenja".

-No el denuncieu, està malalt -suplicà la Nicole.

-Els malalts necessiten tractament -respongué la Rose-. L’única manera d’ajudar-lo és denunciar-lo.

I despenjà el telèfon mentre la Bruna atenia el David amorosament.

FI DEL FIL

Ramar 2
Alumnes de 2n d'ESO

per tornar enrera