L'Hotel Murphy

Capítol 4: FORA FANTASMES

- I si... aquesta malaltia també la patís algú proper a l’hotel? I si el Sr. Grundy fos a la vegada el Jean Murphy? -tot això era massa inquietant; havia d’anar-ho a explicar a algú...

La Bruna va deixar el llibre al damunt de la tauleta i va sortir corrent de l’habitació per anar a l’hospital a veure el David. Mentre hi anava, confiava que es trobés millor i poguessin parlar de tot el que li havia passat. Quan va arribar a l’hospital va preguntar a una infermera si el David podia rebre visites i li va dir que sí, que ja estava molt millor i que aquell dia mateix li donarien l’alta. Quan la Bruna va obrir la porta, el David, que s’estava prenent una taronjada, li va somriure. Ella li va preguntar com es trobava.

- Molt bé. I tu, Bruna?

- Jo també -va contestar ella-. He vingut a veure't, perquè hem de parlar de tot això que ha succeït.

- Digues, digues... -va preguntar ell tot intrigat.

- Mira, David. Llegint un llibre que em vaig comprar, on he vist que el personatge és un home bo i dolent a la vegada, he pensat que al Sr. Grundy potser li passa el mateix.

Després d’un moment, la Bruna va continuar:

- Qui pot ser, sinó, l’autor de tantes malifetes? David, si et trobes millor, em podries explicar què et va passar després de marxar amb aquella noia que em vas dir que es deia Maureen?

- Bé. Quan vam sortir de l’hotel, volíem anar fins al port passejant, però no hi vam poder arribar, ja que ens va aturar un home vestit de negre.

- Qui era? -el va interrompre la Bruna.

- No ho sé, perquè era molt fosc i no se li veia la cara. Ens va fer mirar cap a un altre cantó com si volgués preguntar-nos alguna cosa i ja no recordo gaire cosa més. Em va empènyer dins d'un cotxe; em sentia mig adormit, suposo que em deuria adormir amb alguna substància. De la Maureen ja no en vaig saber res més. Després recordo que, de tant en tant, em despertava i em tornava a adormir; estava lligat i amb la boca tapada. En alguns moments vaig intentar deslligar-me, però no ho vaig aconseguir. Pràcticament no vaig menjar res durant tot aquest temps. Sí que recordo clarament que en un moment donat, vaig veure algú que em mirava per la finestra. Era un home amb roba fosca i amb collet de capellà. En veure’m va fer cara d’espant i vaig deduir que em volia treure d’allí.

La Bruna el va interrompre i va dir:

- Era el pare Stephen! Pobre home... Continua, David.

- Ja no queda gaire per explicar. Al cap de poc, crec, vas arribar tu i em vas alliberar.

Aleshores, la Bruna va dir:

- Potser el mossèn va tornar a l’església per avisar la policia; però qui el va matar, el va veure i el va fer callar.

Mentre parlaven, no es van adonar que algú els escoltava des del passadís, fins que la porta es va tancar. Van quedar un moment en silenci i després la Bruna es va aixecar de pressa per mirar a fora i saber qui els observava. Va sortir al passadís, però solament va veure com es tancava la porta de l’ascensor. La Bruna va tornar a l’habitació i va dir:

- Estem en perill. Hem d’avisar la policia.

Va despenjar el telèfon, va marcar i quan li van respondre, va explicar que necessitaven ajuda. Que tenien por.

Al cap de poca estona van arribar dos inspectors de paisà i els nois van explicar la seva versió dels fets. La Bruna va deixar el David a l’hospital, assegurant-se que li donarien l’alta aquell mateix dia i va acompanyar els dos policies a l’hotel. Allí van decidir que havien de dur el Sr. Grundy a comissaria per tal que declarés.

La Bruna va estar esperant algunes hores fins que el David va tornar. Del Sr. Grundy, encara no se’n sabia res i la Rose semblava haver desaparegut. Mentre sopaven tranquil·lament, se’ls va acostar Mademoiselle Veronique i va asseure’s a la seva taula. Tenia un cert aire de misteri. Amb to greu, va començar a parlar:

- Bruna, David, he de parlar amb vosaltres. Avui, a l’hospital, quan anava a visitar el David, us he sentit parlar i no m'he vist amb ànims d’entrar i d’explicar-vos tot el que sé. Ara veig que ho he de fer, abans d’anar a la comissaria.

- Ja és hora que sapigueu tota la veritat. Fa quaranta anys, el Jean Murphy, el Sr. Grundy, suposo que va matar els Rogers, els pares de la Maureen.

- Per què? -va preguntar la Bruna.

- Sembla ser que el Jean sempre ha tingut una malaltia: té una doble personalitat. De vegades actua com a bona persona i de vegades és realment un monstre. La Maureen, quan va saber que els seus pares eren morts i que el culpable havia estat el Jean, va decidir tirar-lo pel penya-segat. Però no ho va aconseguir i va caure-hi ella. Llavors el Jean, en un moment de lucidesa, la va fer fugir. Ella va marxar amagada en un vaixell, cap a França, on ens vam conèixer, després que anés caminant perduda pels carrers de Brest. Allí vam fer molt bona amistat i érem com germanes, perquè vivia a casa meva. La Maureen es va casar i va tenir una filla pràcticament idèntica a la mare i, amb els anys, van decidir tornar a l’illa, mare i filla. La Maureen volia recuperar l’hotel, però havia d’aconseguir que el Jean pensés que hi tornava per retrobar-se amb els antics amics. Van llogar la casa del polígon i les relacions amb el Sr. Grundy van ser aparentment cordials. Poc després, vau venir vosaltres.

- Però -va interrompre el David-, per què la filla de la Maureen es va fer passar per fantasma? No ho entenc!

- Mira David -va dir Mademoiselle Veronique-, tot va començar com una petita broma. Al Jean se li va acudir que podria ser divertit que hi hagués un fantasma a l’hotel per fer que vosaltres, que encara no havíeu arribat, us espantéssiu una mica. Però la cosa es va complicar.

- Va aparèixer la personalitat negativa del Jean -va dir la Bruna.

- Efectivament. El Jean va començar a actuar de manera molt estranya i la Rose, per no contrariar-lo, li va seguir el joc. Aparentava que tot era una història de fantasmes i no es va preocupar de la desaparició del David perquè sabia que el tenia el seu germà. Jo ho sospitava, però no ho sabia del cert, fins que vaig anar a veure la Maureen i la seva filla per saber què havia passat amb el David i no les vaig trobar. Com que la casa estava pràcticament deshabitada, ningú no s’havia fixat si hi vivia algú o no.

- El que no acabo d’entendre és, per què la Maureen no va reclamar l’hotel legalment, si és d’ella -va dir la Bruna.

- Perquè volia desemmascarar ella mateixa el Jean i li anava bé seguir-li el joc, amb la presència de la seva filla fent de fantasma i així intentar recuperar el que és d’ella. Però el Jean està més malalt del que es pensava i la seva actitud és cada cop més estranya i malèvola. Crec que ara ja sabeu tot el que calia i no em queda cap altre remei que anar a la policia a declarar el que sé. És important que ho faci per poder trobar la Maureen i la seva filla Madeleine.

Llavors, Mademoiselle Veronique va fer el gest de voler-se aixecar, però va tornar a asseure’s quan la Bruna li va dir:

- Mademoiselle Veronique, un moment. No acabo d’entendre una cosa. A l’oficina de recepció vaig trobar una carta dirigida a M. R. I.; el remitent era vostè. Per què li havia d’escriure una carta i no l’anava a veure?

- Bé, Bruna. Va arribar un moment, poc després que arribéssiu vosaltres, quan ja tot estava preparat per a l’aparició del "fantasma", que el Jean va començar a fer coses estranyes: passejava a la nit pels passadissos de l’hotel, sortia de matinada al jardí i s’hi estava fins que era migdia o es convencia a ell mateix que hi havia fantasmes a l’hotel. Fins i tot feia projeccions de la imatge de la Madeleine en algunes ocasions.

- És veritat! -digué la Bruna, recordant l’aparició a la biblioteca-. Fins i tot vaig dubtar de la seva existència.

- Jo, en aquestes coses no hi crec gaire i vaig pensar que, realment, estava boig. Va ser aleshores quan vaig decidir posar-me en contacte amb la Maureen. Ho havia de fer d’amagat, perquè encara que hi hagués una "broma" muntada entre tots, no em refiava de sortir sola de l’hotel per por que em seguissin. Així va ser com vaig decidir enviar la carta.

- Però la carta no va arribar mai -va interrompre la Bruna.

- Com ho saps tu, això? -va preguntar Mademoiselle Veronique.

- Perquè la carta la vaig veure al calaix de la taula de recepció el dia que vaig trobar el David.

- I on és ara la carta? -va preguntar la francesa, intrigada.

- Segurament al mateix lloc on la vaig deixar. Vaig a buscar-la.

La Bruna va sortir del menjador, va mirar al seu voltant i quan es va assegurar que no la veien, va obrir el calaix i va treure’n el sobre. Va tornar al menjador, el va donar a Mademoiselle Veronique i aquesta el va girar per obrir-lo, però ja ho estava.

- És estrany -va dir-; juraria que el vaig tancar bé.

- I tant que estava ben tancat -va dir la Bruna.

Mademoiselle Veronique va treure la carta del sobre i la va deixar caure amb un crit.

- Què passa? -va preguntar el David-. Es troba bé?

- Eeeh... Sí... No... Crec que sí. Aquesta carta no l’he escrita jo. La lletra és del Jean.

La Bruna, amb un sisè sentit, va agafar la carta, la va girar i va veure-hi la signatura. Era la mateixa que la que havia vist en la nota que havia trobat a la casa on hi havia el David tancat. Es tractava d’una carta amenaçadora del Jean en què volia que la Maureen i la Madeleine abandonessin l’illa i que no hi tornessin mai més. Semblava feta per un boig. Per sort no es va arribar a enviar i no la van llegir.

Va decidir que ja era hora de marxar a comissaria i es va aixecar. Pràcticament sense dir res i molt pàl·lida, va sortir de l’hotel. La Bruna i el David van sortir del menjador i van anar a fora per respirar una mica d’aire fresc. L’aire de l’hotel era irrespirable. Va passar una bona estona i van decidir que haurien d’anar a dormir. L’endemà potser tot seria diferent. Van pujar a les seves habitacions i es van dir bona nit sense gaire entusiasme.

Al matí, molt d’hora, la Bruna va obrir els ulls. Es va quedar quieta pensant que tot hauria estat un malson, però va reaccionar de seguida. Què eren aquells sorolls que se sentien al vestíbul? Tan de pressa com va poder, es va aixecar i va treure el cap per la porta. Va veure el David i per un moment es va quedar bocabadada: no l’havia vist mai en pijama i la Clara no s’ho creuria mai. Van escoltar i van decidir vestir-se i anar a mirar què passava.

Poc després es van trobar un altre cop i van baixar les escales corrents. L’espectacle era sorprenent: la Rose cridava, la policia intentant fer-la callar i retenir, la Madeleine abraçada a una senyora que s’assemblava molt a ella i Mademoiselle Veronique plorant i tapant-se el nas amb un mocador. Quan es van endur la Rose, va tornar la tranquil·litat al vestíbul. Llavors la Bruna es va acostar a Mademoiselle Veronique i li va preguntar què havia passat. Aquesta va respondre:

- Ahir a la nit quan vaig anar a comissaria, el Jean encara estava declarant i jo vaig explicar tot el que sabia. Aleshores la policia va anar lligant caps fins que van aconseguir que expliqués tota la història i digués on eren la Maureen i la seva filla. Va costar una mica, però ho va confessar.

- I on eren? -va preguntar el David.

- Havia fet que la Rose ens tanqués en una casa abandonada del polígon. Allà no hi va mai ningú i no ens haguessin trobat si no hagués anat la Veronique a la policia. La Rose solament volia defensar el seu germà i protegir-lo. El Jean està malalt i no crec que sàpiga el que es fa.

- Sí, però arribar a matar algú... -va dir la Bruna en veu baixa.

- Suposo que la malaltia li ha fet fer moltes bogeries i ara l’hauran de tancar.

- I la Rose? Què passarà amb ella? -va preguntar el David.

- No ho sé -va contestar la Maureen-. Suposo que haurà d’explicar tota la història i acabarà a la presó. Potser també està malalta. No ho sé.

Van passar alguns dies i la Bruna i el David continuaven a l’hotel, però la seva estada ja s’acabava. La Maureen s’havia fet càrrec de l’hotel i tot semblava haver tornat a la normalitat. Solament hi havia un parell de detalls que encara intrigaven els dos joves i la Bruna va decidir que no es podien quedar amb el dubte. Va anar a buscar la Maureen i li va dir:

- Sap què se n’ha fet d’una persona que va arribar fa dies a l’hotel i que parlava amb veu tremolosa?

- Sí, Bruna, era una antiga minyona de l’hotel que va marxar poc després que els meus pares... -es va quedar callada i va continuar- desapareguessin. En realitat no sé on els deuria deixar el Jean quan els va matar. Suposo que els va llançar al mar.

- Però, si no se’ls ha trobat mai, com se sap que ell els va matar? -va preguntar la Bruna.

- Sé que els va matar, perquè vaig veure com el Jean arrossegava alguna cosa que semblava un cos. Quan li vaig preguntar em va respondre, amb els ulls molt oberts i la boca desencaixada, que eren els meus pares. Va ser llavors quan el vaig voler llançar pel penya-segat.

- Ja, però... com és que ha tornat aquesta antiga minyona?

- Crec que perquè creu que ja és vella i, com que no té família, ha vingut aquí a passar els seus darrers dies. Ella no es va creure mai que els Murphy matessin els meus pares.

- Una altra cosa -va dir la Bruna-. Per què el Jean va matar el pare Stephen?

- Crec que ho va fer per por. Va veure com el pare Stephen mirava per la finestra, veia el David i després corria alarmat. No volia que el desemmascaressin. Sembla que en aquells moments era conscient que el matava i és l’únic crim que ha confessat.

La Bruna va deixar la Maureen al vestíbul i va anar a acabar de fer la maleta. Ja era hora de tornar a casa. Va recollir totes les seves coses i va tornar a baixar. El David ja hi era, esperant-la. Es van acomiadar de tothom, van pujar al taxi i es van girar per dir un últim adéu a tots. Els acompanyava la Maureen. Van fer el trajecte en silenci i van arribar a Portguard. Quan van baixar del taxi, van agafar les maletes del terra i es van dirigir al moll.

- Ho porteu tot? -va preguntar la Maureen.

- Sí -va contestar el David.

- Jo crec... la parka! Com que no ha fet fred, no l’he trobada a faltar fins ara. Li vaig deixar a la Madeleine el dia que va començar tot. I ara, què faré? -es va queixar la Bruna.

- No pateixis -va dir la Maureen-, torneu l’any vinent i la recuperes.

- No, gràcies -van contestar els dos nois a la vegada.

- No -va dir la Bruna- amb una aventura ja n’he tingut prou per tota la vida. És igual. No. Saps què? Per què no veniu la Madeleine, Mademoiselle Veronique i tu a Sabadell? Podríeu aprofitar quan tanqueu l’hotel a l’hivern i passar uns dies amb nosaltres.

- No sé... és que...

- No hi ha cap és que, que valgui. Us esperarem quan vosaltres vulgueu. Oi, David? I els podem preparar alguna sorpresa interessant...

- No! Jo també n’he tingut prou. Bé, ja us escriurem i us direm què farem.

Es van acomiadar i van pujar al ferri en direcció a Galway. El viatge en el ferri va ser tranquil i també el del tren. A l’aeroport van haver d’esperar una bona estona i van anar mirant les botiguetes que hi havia a la terminal. Finalment van embarcar. I allí va ser on la Bruna es va adonar que la Clara no la creuria mai. Estaven mirant per la finestreta de l’avió que ja s’enlairava, i la Bruna va notar la cara del David molt a prop. Es va girar i se’l va trobar a tocar. No van dir res, es van somriure i el David se li va acostar per fer-li un petó. Va ser un moment, però a la Bruna li va semblar el millor petó que li havien fet mai. De fet, era el primer que li feien!

Ara, temps després, la Bruna i el David continuen tenint aventures junts: van al cinema, a mirar aparadors, a passejar pel parc. Com que ja és hivern, fa fred i s’acosten molt per donar-se caloreta...

- És genial, oi David, que la Maureen i la Madeleine vinguin la setmana vinent? Ens ha costat aconseguir-ho, però per fi vénen.

- Sí. Llàstima que Mademoiselle Veronique hagi marxat a França. Ens ho hauríem passat molt bé.

- En fi, potser hi haurem de tornar i buscar algun fantasma...

- No! No cal que hi anem per això. A aprendre anglès i prou. Els fantasmes no existeixen!

FI DEL FIL

IES Arraona
Alumnes de 1r d'ESO

per tornar enrera