La religió és important en la nostra cultura, doncs.
És una llàstima que els nens no coneguin allò que se n'ha dit la història sagrada, perquè conté missatges i faules molt interessants. Podem ser ateus, laics o el que vulguem, però hi ha una sèrie de coses que formen part de la nostra història i la nostra cultura i que val la pena conèixer i, a partir d’aquí, podem decidir si ens ho quedem o no per a la nostra vida. En aquesta història hi ha una gran riquesa literària, d’imaginació, de contingut i també ha propiciat dites populars, que sembla que vagin camí de desaparèixer, com "perdre l'oremus", "vendre´s per un plat de llenties", etc.
La religió també té la seva part fosca.
Sí, quan cau en el fanatisme: d’això en fujo com gat escaldat. Però no només hi cauen les religions, també pot passar amb una ideologia, per exemple, i anorreen la personalitat i la voluntat, i no tenen en compte el més bàsic dels drets humans.
Però així i tot, val la pena defensar el paper de la religió?
Jo no conec totes les religions i no puc parlar-ne com a entesa, però el missatge que transmeten és molt positiu. De què parlen? D’amor, de pau, de generositat, de compartir. Són magnífiques.
Són magnífiques, però amb excepcions.
Però no pas pel que fa a la religió en sí mateixa, sinó per qui l'aplica i com l'aplica. N'hi ha que n'esdevenen uns fanàtics i s'ho empesquen de la seva manera i aleshores es produeixen contradiccions terrorífiques: Guerra Santa?! La Santa Inquisició?! De tota manera, crec que s'ha de ser molt prudent i curós i no ficar-ho tot al mateix sac. Podem ser molt crítics amb la cúria romana i les altes jerarquies però no hem d'oblidar la tasca solidària i altruista de molta gent que dedica la seva vida als altres.
No hi ha res que sigui blanc o negre.
Exactament. Tothom coneix gent religiosa que fa una feinada! Hi ha rectors de poble que són uns sants: visiten malalts, donen cops de mà aquí i allà, col·laboren amb un munt d'actes solidaris.... Hi ha unes directrius meravelloses i depèn de cadascú com les interpreta i les aplica.
Cadascú aplica la fe segons el seu enteniment.
De cop i volta, hi ha algú que se sent tocat per no se sap qui ni què, i comença a aplicar la religió de la seva manera i, sovint, en benefici propi. Això ho trobo totalment inacceptable. A mi m’interessen les religions en el moment que connecten amb l’espiritualitat.
I d’on ve aquest interès?
La mare era una persona que es desvivia pels qui estimava, molt acollidora i amb una generositat i una tendresa sense límits. I se sentia feliç, per exemple, quan pujava a Montserrat i podia parlar amb els monjos i gaudir d'aquell entorn. Hi pujàvem sovint i això em fa recordar una anècdota. Una nena va entrevistar el meu pare i li va preguntar quantes vegades a l’any pujaven a Montserrat. I ell, somrient i amable com sempre, li va contestar ràpidament i sense pensar-s'ho ni un instant: "52." Ella es va quedar ben parada: com ho sabia amb tanta exactitud? "Perquè hi venim cada dimecres." –li respongué el pare. Sempre hem tingut una relació molt especial amb Montserrat.
Què trobeu a Montserrat?
Pau. El paisatge és magnífic i hi ha un ambient molt acollidor. Els monjos són persones molt cultes i intel·ligents. Aquí sí que no hi ha gens ni mica de fanatisme ni et fan exclamar “quines coses de creure!” Al contrari, toquen de peus a terra. Escoltes una homilia i parlen de justícia, de solidaritat, d' humanitat. I la música montserratina és una meravella, des de l'Escolania fins als grans monjos músics com el pare Ireneu, d'enyorada memòria.
Què aporten de bo les religions?
En principi, el missatge essencial és de respecte a l’ésser humà.
L’ètica cristiana.
Exacte. Jo em considero, com molta gent, agnòstica, perquè no sé ben bé què hi ha més enllà. És tan fascinant l’origen de l’univers que et preguntes: d’on surt tot això? És una incògnita. Ni els mateixos científics no en troben la resposta. Potser la religió tampoc no ens ho pot aclarir, però ens pot servir per fer-nos entendre que hem de viure i compartir aquest moment i aquest planeta.
Valoreu totes les religions?
M’adono, però, que sóc més occidental que oriental: medito més bé anant a buscar bolets que no pas asseguda i quieta. Però em fascina que es pugui deixar la ment en blanc, poder anar dintre d'un mateix, desconnectar de la immediatesa i la materialitat. Ho trobo meravellós.
Crec que les religions ens fan ser més conscients de qui som i què representa ser éssers humans i quina missió tenim.
El teatre i la religió es donen la mà o l’esquena?
En una altra entrevista de fa poc, em van demanar què era el millor de la meva professió. I els vaig respondre: l’emoció. Poder fer emocionar el públic. En definitiva, es tracta d’arribar a la part sensible de la gent, el que en podríem dir l’ànima, allò que no podem tocar però que sentim intensament. Emocionar pot ser fer riure, plorar, pensar. El teatre ha de ser transmissor de valors. Fixa’t que, a un govern autoritari, no li fem cap gràcia, perquè fem evidents les seves misèries. Els còmics els fem nosa. Però, en canvi, un demòcrata de veritat sap riure. No et fiïs d'algú que no en sap. Qui riu, és intel·ligent. Hi ha diferents tipus d’humor: jo em decanto per l’irònic, l'intel·ligent, de picar l’ullet. I m’agrada riure amb la gent, no pas de la gent.
El teatre també cerca fer persones més cultes, educades i que sàpiguen prendre les decisions amb responsabilitat.
Es pot fer humor sobre les creences?
Crec que es pot fer humor de tot, però m’agrada fer servir el sentit comú, el respecte i el seny, perquè sinó el que acabes aconseguint és ofendre la gent. Jo mai no faria una befa cruel i sagnant de les creences d'algú ni de res que pogués ferir-lo. I no es tracta de prohibir-ho per llei sinó que, senzillament, hi posem senderi.
I heu fet mai crítica de la religió?
No m’hi he trobat mai, però no acceptaria un paper que es rigués de la fe, de manera càustica, grollera i amb ganes de fer sang. M’estimaria més renunciar-hi perquè no m’hi trobaria còmoda. No sempre estem d'acord amb les opinions i creences dels altres, però cal respectar-les, sempre és clar, que el respecte sigui mutu i que, en cap cas, no pretenguin imposar-nos-les.
Més que respecte, sembla que hi tingueu admiració!
N'hi ha que els sembla que els qui tenen fe viuen enganyats, però jo crec que viuen amb esperança. Algun cop em deleixo de la gent que realment creu.
Sembla una qüestió molt personal.
Crec que els Estats han de ser laics, i que cadascú ha de triar la seva opció personal. L'Estat mai no ha de ser qui digui en qui i en què has de creure.
Hi ha unes normes de convivència per a tothom, però hi ha unes altres qüestions que són privades, i en les quals ningú no s'hi ha de ficar. L’Estat ha de garantir l'accés a l'educació, la sanitat i la cultura a tothom, però no ha d'interferir mai en les qüestions que afecten l'àmbit privat i íntim de les persones.
Però si ho acotem tot a l’àmbit íntim, ens trobarem que tot l’humor va en contra d’algú.
Fa poc em van comentar que en una escola no deixaven cantar aquella cançó popular catalana "Ha nascut un minyonet ros i blanquet...” perquè deien que era racista i discriminatòria! On anirem a parar? A veure si no podrem cantar “Ya viene el negro zumbón, bailando alegre el baión”! No insultem pas ningú! Amb això del políticament correcte es fa cada bestiesa, al meu entendre! Si de cas, el que hem de fer és aprendre cançons d’altres cultures i no pas renunciar al nostre cançoner popular. La humanitat, per sort, som un assortit ben variat!
En les obres que heu interpretat s’hi ha tractat la religió?
En El Florido pensil, per exemple, però era una burla de tot el sistema educatiu franquista. No fèiem befa de la religió, sinó de l’absurditat de fer aprendre de memòria unes creences religioses i ideològiques que no s’entenien. El director de l’obra parlava de la deseducació. Feia riure molt perquè es mostrava a través de la mirada innocent i ingènua d’unes nenes que, com que no ho entenien, feien reflexions molt còmiques. Però rèiem d’aquell sistema. El que s’ensenyava i com s’ensenyava era demencial. Fèiem la fotografia d’aquella època tan fosca i nefasta. I hi quedaven ben "retratats"!
I finalment, per acabar l’entrevista, no puc estar-me de demanar-vos com presentaria la religió, la Vanessa.
Jo crec que ho faria com les nenes del Florido pensil, amb un punt de vista molt innocent. Com que la Vanessa interpreta les coses amb la seva lògica tan il·lògica, produiria molta comicitat, perquè ella és una persona molt reflexiva, però ho passa tot per un sedàs tan especial, que arriba a conclusions molt hilarants. Estic segura que diria molts disbarats, però que faria riure creients i no creients, i no molestaria ningú.
Lloll: Vanessa, tu ets religiosa?
Vanessa: No, Lloll. Sóc hostessa i columnista, perquè treballo al costat d'una columna.
Lloll: Vull dir si ets una persona espiritual?
Vanessa: No. Jo, aigua, llet i sucs de fruita. L'esperit de vi em fa fer rotets.
Lloll: I creus que hi ha algú allà dalt?
Vanessa: Sí. El Sr. La Veu!
I sabeu una cosa? La Vanessa no té gens ni mica de por de la mort, perquè sap que ja és la Vanessa del "víiideeeoooo!", pels segles dels segles. Amén.
Més informació
