PLÀNOL DE SABADELLAdreces i telèfons d'emergènciesFARMÀCIES DE GUÀRDIARESTRICCIÓ DE TRÀNSIT
CA EN ES

Article d'opinió març 2018

ARTICLE D'OPINIÓ

toledano

 

En aquest article d'opinió, l'experta ofereix la seva visió  sobre l'evolució de la vellesa, especialment en les dones.

A CÀRREC DE LOLA TOLEDANO GONZÁLEZ 


Vull compartir amb vostès, d’una manera breu i, per força, incompleta, el canvi que he presenciat en la gent gran al llarg de la meva trajectòria professional i personal. Després, em centraré en la dona.

Hi ha una diferència abismal entre la gent gran de la primeria dels anys vuitanta, quan vaig començar a treballar als casals, i la d’aquestes darreres dècades. Les condicions de vida, els usos i costums, la manera de tractar els fills i néts i les professionals..., tot era ben diferent. La inquietud principal era poder arribar a final de mes i l’oci es limitava, bàsicament, als jocs de taula. La quantia de les pensions era mínima ‒si és que en tenien‒; molta gent gran, sobretot dones solteres, només cobraven l’AOVI.

Moltes d’aquelles persones no sabien llegir ni escriure; n’hi havia que ni tan sols sabien signar; i la proporció augmentava en el cas de les dones. Elles no tenien temps per a aficions; si de cas, l’aprofitaven per teixir suèters o per confeccionar cobrellits i tapets per a la taula i els braços de tots els sofàs del seu entorn. La majoria no anava al metge gairebé mai ‒i encara molt menys consentien ser operades‒ i es revellien massa aviat.

Amb els anys, el perfil va anar canviant: van arribar jubilats del cinturó industrial metropolità, i prejubilats, que no tenien res a veure amb aquells ancians, procedents de l’agricultura, que van aconseguir un habitatge i tirar endavant un munt de fills amb un esforç molt gran, i que, en els seus darrers anys, van patir moltes mancances que ningú no va poder cobrir.

Trenta anys després, es pot parlar, amb justícia, d’un envelliment digne. La gent gran d’aquestes darreres dècades gaudeix d’una situació general, socioeconòmica, familiar i cultural, radicalment diferent. Avui, els habitatges són de propietat i tenen molts equipaments amb els quals els seus pares ni tan sols podien somiar, cosa que els permet una qualitat de vida millor ‒tot i que encara hi ha massa gent gran en pisos antics, deteriorats i, sobretot, sense ascensor‒.

El nivell de vida de la gent gran ha millorat en aquests anys; aproximadament el 80% perceben una pensió de jubilació, però n’hi ha moltes que són irrisòries i encara hi ha massa dones que no cobren res. Això propicia unes bosses de pobresa considerables, conformades sobretot per dones ancianes, vídues, sense família, i que viuen en els barris antics i en les àrees metropolitanes. El seu estat de salut i higiene, en general, és bo; se’ls fan controls mèdics freqüents, consumeixen fàrmacs, passen proves clíniques i reben ajudes tècniques a càrrec de la Seguretat Social.

Ara, gairebé no trobo ningú que no sàpiga escriure ni signar, i les excepcions són dones que han viscut als seus pobles fins ben grans. Per contra, avui les persones grans es fan sòcies de diversos casals, segons els seus interessos; participen en cursos d’informàtica, d’anglès, de ioga i tai-txi, i fins i tot en tallers de riure; ballen com descosides, fins i tot country; fan noves relacions afectives; i viatgen arreu del món al llarg de l’any.

Envelleixen igual els homes que les dones?

Sense aprofundir en les diferències entre els uns i les altres, a nivell biopsicosocial, es pot afirmar, amb rotunditat, que no. Vam comprovar que el “vellisme” ‒prejudici per raó de l’edat‒ continua vigent. Elles són més vulnerables i, per tant, pateixen un estereotip negatiu doble: als prejudicis que s’atribueixen al procés d’envelliment, s’hi sumen els que provenen de la diferència de gènere. Tenen una esperança de vida més alta, és cert, però d’una qualitat pitjor, i amb més temps de possible pèrdua d’autonomia i de possible solitud. La separació cultural per raó del gènere ha propiciat un gran abisme pel que fa a oportunitats, actituds, responsabilitats i rols per exercir. No obstant això…

La dona té més predisposició i més capacitat per a les relacions interpersonals. La seva participació en els actes i activitats grupals o comunitaris és més nombrosa. Es comunica millor i també gestiona millor les emocions pròpies i les alienes, i té més interès a adquirir nous coneixements (encara que no tinguin una aplicació pràctica, només per la seva autoestima i pel gust d’aprendre). Es cuida més, és menys rebel que l’home i adopta més pautes preventives per retardar la dependència tant com sigui possible. (Certament, ho fa per ella mateixa, però, també, per no ser una càrrega per als fills.)

La postura de la dona davant la seva vellesa, en coherència, estarà d’acord amb la seva trajectòria vital. A grans trets, n’esbossaré tres, que, possiblement, impliquen diferents nivells de qualitat de vida.

1) La mestressa de casa i àvia, clàssica, que ha fet de la cura i la dedicació incondicional als seus la seva raó de viure. Es relaciona poc, participa socialment menys encara i la seva xarxa afectiva es limita a la família i a algunes veïnes. És una dona “pluriocupada”, encara que no hagi treballat fora de la llar ‒on és la reina‒, que s’ha desviscut, incansable, per estar en tot i per tots.  
Quan l’últim dels fills se’n va, pateix la síndrome del niu buit, tot i que, els darrers anys, cada cop és menys freqüent que es doni, perquè els fills no acaben de marxar o perquè, sobretot els homes, després d’un fracàs matrimonial, tornen a casa de la mare perquè en tingui cura. (Penso que, a aquest pas, la síndrome del niu buit esdevindrà excepcional i pròpia de temps passats.)
En molts casos, ajuda els fills i néts, amb més o menys grat, i amb un quadre de conseqüències, físiques i psíquiques, de vegades importants, de difícil control, que no es donen en altres generacions i cultures. Se’n diu la síndrome de la generació atrapada i també de les àvies esclaves i es produeix per esgotament, a causa del sobreesforç físic i emocional de les àvies disposades a morir amb les cassoles posades.
Gràcies al seu esforç, les seves filles han pogut treballar. De manera que l’alliberament d’aquestes joves ha passat per l’explotació de la dona gran, justament durant una etapa de la seva vida ‒menopausa, atenció dels pares ancians, la jubilació pròpia i la del marit (*),  les crisis davant la vellesa‒ en la qual necessitava alliberar-se d’obligacions i dedicar-se al que més li agradés.
En nombroses ocasions té sentiments contradictoris. Gaudeix dels néts, és clar, però de vegades arriba al límit de les seves forces a causa de la doble o triple jornada. S’atabala i se’n sent culpable; té por de decebre els éssers estimats i la seva autoestima cau en picat. (En algun cas, reconeix la seva frustració, fins i tot la ràbia, per no poder deslliurar-se de tantes obligacions, però això només ho admetrà en privat.)

2) Una altra postura és la de la dona que exerceix les seves responsabilitats familiars, però que també es reconeix com a persona, com a ésser social, amb un espai propi, un temps propi, i que busca el seu lloc en el món i en gaudeix.
En les últimes dècades, l’augment de dones jubilades que participen en activitats, grups, jornades, projectes relacionats amb l’enriquiment personal i desenvolupament social és imparable. Sempre hi ha hagut dones compromeses, que han lluitat per aconseguir el gran canvi, és clar, però crec que ara la dona gran és conscient que la seva petita revolució sorgeix d’ella mateixa i que, a partir d’ella, impulsa aquest canvi en el seu àmbit domèstic i, després, el comparteix amb altres dones. 

3) Tots coneixem un altre perfil de dona, l’actitud de la qual davant la vellesa respon a una elecció presa anys enrere. Ja fa temps que la solteria és tinguda en compte com a opció de vida. En molts casos, ha trencat el mite del matrimoni com a aspiració màxima i, amb això, l’estigma de la fadrina s’ha esmicolat. Ella ha anat construint nous acords sentimentals, decidint quan i amb qui s’està, per quant de temps i amb quin nivell de compromís. No té por de la soledat i valora la seva independència per damunt de tot. (Segur que aquesta dona, a l’edat anciana, tindrà més ben assumit el seu futur i les estratègies que haurà d’adoptar.)

Com envellirem nosaltres?  
Aquesta revolució està en mans de les noves jubilades: dones de seixanta i tants anys, i més, acostumades des de l’inici de la seva vida laboral a la doble jornada; dones que avui participen en tota mena de grups i activitats; que són conscients de practicar la salut preventiva; que manifesten que l’edat els ha permès conèixer-se millor; i que saben que l’envelliment actiu representa una qualitat de vida millor. Elles són les qui ens mostraran un nou estil de dona gran, de futura anciana.
En definitiva, per viure l’etapa de la vellesa d’una manera tan activa i digna com sigui possible, caldrà, sobretot, tenir bona salut i, després, deslliurar-se de lligams i compromisos. (Jo en dic “deixar anar llast”, o, “pujar l’últim tram lleugeres d’equipatge”.)

-    Cultivar el plaer, a través dels sentits, mitjançant activitats lúdiques i creatives, que ens ajudin a sentir-nos vives i a gaudir de tot allò que ens envolta.
-    Gaudir de l’amor, de l’afecte, de l’amistat, de la tranquil•litat i de l’alegria compartida. Envoltar-se de persones amb idees i interessos afins, i evitar, sobretot, aquelles altres que ens compliquen la vida i que només transmeten negativitat (la “gent tòxica” de Stamateas).
-    “Educar” els éssers estimats ‒encara hi ha temps‒: posar-los unes limitacions i no deixar-se explotar.
-    Des de la generositat, compartir, ensenyar i transmetre tota l’experiència pròpia a les dones que vénen ‒que venim‒ al darrere. Són una enciclopèdia viva de coneixement i experiència, i no podem permetre’ns el luxe de relegar-les al rol de cangurs i de treballadores domèstiques, mentre puguin fer-lo, i, després, a la butaca i el comandament a distància, quan ja no el puguin fer.

Acabaré amb les paraules d’una escriptora francesa, filòsofa i feminista, Simone de Beauvoir, que mai no va admetre de bon grau la seva vellesa ni la dels éssers estimats, però que, malgrat tot, va escriure un dels estudis més interessants i complets sobre aquest tema, i que resumeix bé l’esperit d’aquesta jornada:  

“Perquè la vellesa no sigui una paròdia ridícula de la nostra existència anterior, només hi ha una solució, i és continuar perseguint objectius que donin un sentit a la nostra vida: dedicació a individus, col•lectivitats, causes, treball social o polític, intel•lectual, creador. Contràriament al que aconsellen els moralistes, allò que és desitjable és conservar a una edat avançada passions prou fortes perquè no ens deixin tornar-nos-se’n sobre nosaltres mateixos. La vida conserva valor mentre es dóna valor a la dels altres a través de l’amor, l’amistat, la indignació, la compassió”.

(*) Tot això explica, parcialment, les grans diferències de significat que té la jubilació per a cada sexe, ja que, mentre que els homes fan del treball el seu projecte de vida, les dones, la major part de les vegades, han de combinar el projecte laboral amb el familiar. El laboral té una data límit, però per al treball familiar ‒que implica, en molts casos, jornada intensiva, nits, festius i vacances “a disposar” ‒ no hi ha jubilació (i, com que no és retribuït, no es reconeix ni es valora).

Lola Toledano és escriptora de llibres de relats, a més de treballadora social, professió que li va brindar l’oportunitat de coordinar un Servei d’Atenció Domiciliària (SAD) per a gent gran durant 25 anys.

Arran d’aquesta experiència va publicar el llibre: ¿Se puede? Trabajo social en domicilio de ancianos, premiat pel Col.legi Professional de Catalunya, on ofereix una visió diferent de la vellesa i els seus protagonistes.

Aquest article s’ha extret de la página web de la Fundació Salut i Envelliment, amb el seu consentiment.

http://www.envellimentsaludable.com/portfolio/dona-i-envelliment/