ARTICLE OPINIÓ

Les pors

per Teresa Mollà Castells

L'autora analitza la llibertat dels cossos de les dones per circular pel món.

Divendres passat vam sopar un grup d'amics i d'amigues. En el grup tenim a un infatigable viatger que està jubilat i es pot permetre el plaer de fer-ho constantment. L'altra component femenina del grup, una dona valenta i decidida, marxa aquest estiu a Guatemala amb una ONG a treballar amb el personal docent de comunitats guatemalenques sobre algunes propostes pedagògiques. Quan acabi el seu treball amb l'ONG i ja sola, ha decidit viatjar fins a Perú per visitar als seus éssers afins que hi viuen.

En un moment donat, la nostra amiga va manifestar la seva ràbia per haver-se descobert a si mateixa, tot i que és valenta i decidida, que tenia por de viatjar sola tal com ho feia l'altre viatger del grup i ho va comentar: "Mai podré viatjar sola i per tot el món, com tu ho fas, perquè sóc dona i això limita les nostres llibertats ".

A la meva ment va acudir la notícia de les dues dones argentines que viatjaven "soles" i van ser assassinades al febrer de l'any passat a l'Equador, en negar-se a mantenir relacions amb dos malparits.

Aquests assassinats van treure a la llum pública el debat sobre el que implica per al patriarcat, el fet que les dones viatgem sense homes al nostre costat.

Però el primer sobre el que hem de reflexionar és sobre el terme "soles". I dic reflexionar ja que, per al patriarcat, aquesta expressió no és la que figura a la tercera accepció del diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola i que diu textualment:

«3. adj. Dit d'una persona: Sense companyia. "

I afirmo que per al patriarcat no vol dir el mateix perquè aquestes dues dones no viatjaven soles en el sentit que exposa la RAE, ja que es tenien l'una a l'altra, però per als mitjans de comunicació que van donar la notícia arreu del món viatjaven "soles" o el que és el mateix per al patriarcat "sense la companyia de cap home al seu costat".

Aquestes pors que sentim les dones d'anar "soles" per la vida són pors inoculades pel patriarcat des d'abans de néixer i tenen a veure amb la possessió dels espais i la cosificació dels nostres cossos de dones. M'explico.

L'espai públic ha estat tradicionalment ocupat pels homes mentre les dones érem relegades als espais domèstics, que no privats. Per tant, el patriarcat segueix considerant aquests espais com a propis i, tot i que nosaltres els anem transitant, les agressions es segueixen donant. Parlo d'agressions verbals, de manca d'equitat en espais reduïts, de mirades grolleres, de tocaments o directament d'agressions sexuals pròpiament dites, entre d'altres.

I això, al seu torn, té a veure amb el concepte de "cosa" que el cos de les dones té per al propi patriarcat. Una "cosa" per a utilitzar quan i com vulguin per al que vulguin, sobretot per a "demostrar" la seva masculinitat a través de la submissió i de la possessió. I, per descomptat, això té a veure, de nou, amb el desig. Desig sexual, desig de possessió, desig de mostrar el "mascle" que s'és, etc.

Per això és "necessari" que no caminem "soles" pels carrers, sobretot quan és de nit, perquè podem ser preses dels "desitjos" patriarcals d'un altre i que deixem de ser persones per convertir-nos en "alguna cosa" amb el que saciar aquests desitjos. Però si al nostre costat camina un altre home, no hi haurà competència per aquesta "alguna cosa" en la que ens converteixen perquè ja som d'aquest "altre" que ens acompanya.

Òbviament, no tots els homes actuen de la mateixa manera que ho fan els desgraciats malparits que s'autoanomenen "La manada" i que van actuar d'aquesta manera a Pamplona durant els últims Sanfermines. O els assassins de les dues viatgeres argentines.

No, no tots els homes actuen de la mateixa manera, afortunadament. Però encara que no tots ells actuïn així, en totes les dones hi ha el mateix denominador comú: les pors atàviques a que ens facin mal pel simple fet de ser dones, la por a la violació del nostre cos i, per tant, de tota la nostra vida d'éssers humans lliures.

I encara hi ha una cosa que fa tot això més dolorós: la seva justificació. El patriarcat justifica les agressions d'una i mil maneres. I, per descomptat, culpabilitzant la víctima per anar sola, per la seva forma de vestir, per "permetre" l'agressió, etc. L'objectiu últim és justificar l'agressor a qualsevol preu, ja que forma part de l'engranatge de la pròpia por que han de sentir les dones davant el poder patriarcal, perquè aquest continuï mantenint-se a qualsevol preu.

I sobre aquesta por, per molt que ho intentem explicar als nostres amics i companys de vida, és molt difícil que ens entenguin, perquè ells no ho han sentit mai, no se'ls ha inoculat en el seu espai simbòlic des de fins i tot abans de néixer. És un dels privilegis de néixer home. La no cosificació dels seus cossos per a ser usats en qualsevol moment i per qualsevol individu que ho desitgi per saciar el seu desig.

Sóc conscient que per als homes que puguin llegir això, potser pot resultar complicat d'entendre. Però les dones la vivim i sentim cada dia.

I, afortunadament, cada dia s'és més conscient d'això i les administracions, sobretot locals, van prenent cartes en l'assumpte amb campanyes de sensibilització contra les agressions sexistes en els carrers i durant les aglomeracions que es produeixen durant les festes i celebracions. Si aquestes agressions no existissin, sobrarien les campanyes.

Tot això té a veure amb la més invisible i nociva de les violències masclistes: la violència estructural, la qual emana de les estructures de tot tipus, incloses les estructures socials i dels rols heteroasignats a dones i homes al llarg de la història i que, encara que modernitzats, se segueixen reproduint avui en dia entre nenes i nens. I es reprodueixen gràcies als potents agents socialitzadors que segueixen marcant com han de ser les nenes i els nens d'avui que seran dones i homes de demà.

Per això, quan plantem cara al patriarcat i ens apropiem dels nostres cossos i de les nostres vides, li resultem incòmodes al sistema, perquè ho denunciem, critiquem i qüestionem.

I per això el feminisme és necessari i important, perquè reclama els mateixos drets per a dones i homes. Perquè reclamem el dret a viure sense pors, a viatjar soles sense pors, a sortir de nit soles sense pors, a poder recórrer el món sola i amb una motxilla sense por de ser agredida per algun home perquè se li va despertar el desig. I, sobretot, perquè el nostre cos és el nostre i no s'ha de tocar sense el nostre consentiment. Com el d'ells.

I la meva amiga anirà al Perú sola i acompanyada de les seves pors. I algunes seguirem sortint soles de casa a la nit acompanyades de les nostres pors. I permetrem als nostres amics que ens "acompanyin" en cotxe perquè ens diverteix o perquè gaudirem uns minuts més de la seva agradable companyia. I seguirem lluitant cada dia amb aquestes pors per guanyar-los les batalles quotidianes sent conscients que el patriarcat no ho posarà gens fàcil.

Per aquest motiu la sensibilització és necessària, perquè és urgent sumar complicitats per desmuntar aquest sistema que imposa una por opressiva a les dones al llarg de la seva vida i que resulta invisible a la majoria dels homes.

Només quan els nostres amics i companys de vida siguin conscients d'això podran entendre'ns millor i se sumaran a aquesta lluita diària i vital contra el patriarcat que també a ells els imposa les seves regles.

Font: http://www.pikaramagazine.com/2017/06/miedos/