ENTREVISTA A CRISTINA DEL VALLE, cantant, activista i defensora dels drets humans

 

Cristina del Valle és coneguda per la seva trajectòria musical al capdavant de formacions tan conegudes com Las amistades peligrosas, en aquesta entrevista la redescobrim com una de les veus més internacionals a favor dels drets humans i en contra de la violència masclista. Sabadell ha comptat amb la seva presència per un doble acte: una xerrada a l’Institut Ferran Casablancas organitzada per la Regidoria de Drets Civils i Ciutadania i TACC (Taller Art Cultura i Creació), i l’acte de ratificació de l’agermanament entre Sabadell i l’Argub.

Molta gent t’identifica en la teva dimensió d’èxit musical. La dicotomia pop-superficialitat i drets humans-profunditat són pols oposats o no hi ha tanta contradicció?

No hi ha contradicció. Nosaltres teníem cançons com Africanos en Madrid que van ser un himne contra el racisme. Amb altres cançons com Estoy por ti, Me haces tanto bien eren transgressores en l’àmbit sexual perquè en parlaven d’una manera oberta i natural. La música és un instrument essencial per la comunicació i per sensibilitzar i es pot fer a través del pop o del rock. De fet el rock utilitza sovint patrons masclistes: a les portades de rock les dones apareixen blanques, amb melenes rosses, llargues i etèries: dones per ser salvades. El masclisme travessa tots els estils. I des del pop s'ha fet denúncia. No són dos mons tan diferents, i per mi estan reconciliats.
 
 
Ets molt coneguda a Europa i Amèrica Llatina i si no ens equivoquem acabes d’arribar de Mèxic...
 
Sí, efectivament, acabo d’arribar-hi per participar en un col·loqui internacional sobre pau i violència, centrat en Mèxic i Colòmbia, i en el meu cas vaig participar en la taula de “les altres violències” sobre les violències que pateixen les dones al món des de diferents àmbits com el cultural. Amb diferents persones, com ara una actriu i una doctora experta en violències... hem parlat de la recuperació de la cultura maia, entre altres temes. La idea és buscar espais de reflexió dins de l’àmbit internacional. Quan es parla de violència en un procés de pau com és el cas de Colòmbia no es pot oblidar que més del 50% de la població són  dones i de poc li serveix a una dona aconseguir l’autodeterminació del seu país si a casa seva segueix estant presonera. Cal destacar la doble victimització de les dones en un conflicte armat perquè tenen una doble violència: la violència política i la de l’àmbit privat pel simple fet de ser dones.

 Amb la teva llarga trajectòria a favor dels drets humans amb els anys s’ha anat desanimant o al contrari?

Al contrari. Jo he vist molta esperança en les dones al món, com estan treballant al món malgrat la invisibilitat, malgrat no interessin com a referents, perquè no li interessa a un model depredador, capitalista, brutal... no els interessa aquest punt d’inflexió que són les dones al món, que consideren que sí és possible el diàleg entre civilitzacions; com dones palestines i israelianes porten anys treballant per la pau. En que és possible un altre model de món amb equilibri amb l’ecologia com diu l’ecofeminisme; amb un altre model econòmic que no només el que és intercanviable per diners, val; com en el cas de les persones refugiades mantenen vives les persones en unes situacions extremes basant-se en la cultura i la solidaritat.
 
 
Hi ha una relació directa, doncs, entre capitalisme i masclisme?
 
Sens dubte. És la forma política d’una ideologia.
 
 
En la teva defensa dels drets humans hi ha diferents dimensions com la violència de gènere, la defensa animal, el suport al poble sahrauí...
 
Sí, perquè és tot transversal quan parlem de pau i no violència, estem també dient que la pau comença dins d’un mateix; no podem parlar d’igualtat si no ens construïm en aquest imaginari. Quan tens empatia i tens una concepció global del món aleshores la desigualtat la veus en tots els àmbits. Tots els éssers que senten tenen drets, aquest és el problema, veure éssers vius com si no fossin portadors de drets. Unir-ho tot és treballar, veritablement, per un altre món possible.
 
Has estat al IES Ferran Casablancas en un auditori ple: és la teva vessant més pedagògica, de posar sobre la taula aspectes bàsics del masclisme i el micromasclisme. Com ho vius?
 
És molt important treballar amb la joventut perquè la manera d’acabar amb la violència és a través de la prevenció, i la prevenció té una relació directa amb l’educació. I l’educació té a veure amb valors – que ho separo de la moral – valors com la justícia per crear una societat decent, ètica, igualitària i respectuosa des de l’humanisme. I per això cal treballar amb el futur i el futur està en la gent jove i com construeixen les seves relacions.

Amb relació a l’acte d’agermanament amb el poble sahrauí, quina és la teva visió?

Si existeix el poble sahrauí és gràcies a les dones, elles van construir una societat en unes condicions duríssimes: amb la marxa verda, l’exèrcit cremant amb napalm la població... són les dones les que es queden als campaments a càrrec de la gent gran i els infants, com sempre, sense mitjans on cada dia es moria gent; i com elles poden construir de nou una societat basada en els pilars de la cultura i la formació, si avui es manté la causa sahrauí i la seva lluita és gràcies a les dones. Amb la seva dignitat, amb la seva lluita no violenta, a través de la cooperació, l’empatia i el respecte a la diversitat.
 
També estàs d’articulista al Diario 16.

Sí, sóc la directora de Gènere i igualtat del diari. Els mitjans de comunicació tenen un paper fonamental en la difusió de valors, en la construcció de l’imaginari de la gent, perquè indiscutiblement influeixen, i tenim una responsabilitat fonamental en què la perspectiva de gènere ha de travessar clarament la realitat social i ha de travessar les notícies: no és el mateix la guerra per als homes que per les dones; no és el mateix els refugiats – les dones refugiades pateixen en el trànsit unes violències específiques com violacions, abusos, tràfics, ... – i cal una perspectiva de gènere en tot.
 
També ets la presidenta de Mujeres artistas contra la violencia de género. Què ens podries explicar?
La vaig crear a l’any 2000, després d’estar en moltes organitzacions civils, vaig voler impulsar una associació d’artistes perquè em semblava fonamental el paper que podíem jugar dones que estem en els àmbits públics, que teníem la possibilitat d’estar als escenaris, de tenir més incidència. Deixar palès el nostre compromís amb els canvis. Sona superb això de donar veu als qui no en tenen, però és un tema de responsabilitat social i ètica. Això cal canviar-ho perquè milions de dones, que són els meus congèneres, pateixen una realitat. La transformació cal fer-la des de la denúncia. Una cosa és agafar consciència però cal anar més enllà, no quedar-te només amb el sentiment sinó passar al compromís. I amb aquesta plataforma hem recorregut molts llocs del món denunciant. Hem donat molt suport als moviments de dones, perquè fer xarxa és molt important per impulsar aquesta lluita. Per exemple una mare de Ciudad Juárez ens va dir “cada vegada que vostès cantin una cançó que parli d’això, les nostres filles seguiran vives en la seva veu”.
 
 
També és ambaixadora de l’ONU pels objectius del mil·lenni?
 
El que faig és apadrinar els objectius del mil·lenni a Espanya, concretament els 8 objectius del mil·lenni que per suposat no s’han complert i especialment un que és la igualtat de gènere que ha de ser transversal en la resta d’objectius.
 
 
Quina solució creus que hi ha a la violència de gènere?
 
Dos àmbits: la prevenció i l’educació en valors de manera transversal, que travessi tots els àmbits educatius. L’educació en igualtat. I també garantir la seguretat de les dones a través del pressupost i les lleis.
 
Per exemple, amb unes lleis que posessin al mateix nivell els assassinats de dones als crims d’estat? Sí, una de les propostes és clonar la llei antiterrorista i aplicar-la a la llei de violència de gènere. I replantejar el tema de les cases d’acollida: és increïble que les que s’hagin d’amagar i viure en un règim carceller siguin elles. Una doble presó.
 
 
Ens pots dir per què encara és possible anar per les carreteres i veure dones explotades sexualment?

Perquè s’ha considerat que és històricament normal i natural que els homes s’hagin de desfogar, i la prostitució és l’ofici més antic del món. El que és el més antic del món és l’ofici de la discriminació, de la desigualtat, de l’abús, aquest és l’ofici més antic que exerceixen els homes: abusar dels cossos de les dones. I comprar. Perquè el plaer no és el plaer sexual, el plaer està en comprar un cos i posar-lo a la teva disposició.

 
Unes paraules per acabar?

Que l’art i la cultura són instruments fonamentals per a la transformació i que cal més aposta per l’art i la cultura a nivell institucional. Si hi hagués un aposta decidida per la cultura tindríem pobles i espais molt més dignes, respectuosos i igualitaris.