Article d'opinió del juny del 2017

 Article d'opinió

Refugiats del segle XXI: noves formes de persecució.

La persecució per raó d'orientació sexual. Lesbianes, gais, bisexuals, transsexuals (LGBT).

LLUIS BARRANCO

En molts indrets del món ser lesbiana, gai, bisexual o transsexual (LGBT) no es considera un dret, sinó un crim. L’homosexualitat es considera un pecat o una malaltia, una desviació social o ideològica, o una traïció a la mateixa cultura. Encara que la majoria dels governs neguin que cometin violacions de drets humans contra els grups LGBT o les qualifiquin d’aberracions poc comunes, és freqüent que defensin de forma oberta i fervent la repressió a la qual aquestes persones són sotmeses en nom de la cultura, la religió, la moral o la salut pública, i que facilitin aquesta repressió amb disposicions legals concretes.

En alguns països, les relacions sexuals entre persones del mateix sexe són qualificades d’“anticristianes”, “antiafricanes”, “antiislàmiques” o de “decadència burgesa”. Alguns governs no tracten solament d’excloure els grups LGBT de la cultura local, sinó també de negar que pertanyen a la raça humana. Per exemple, el 1995, el president de Zimbabwe, Robert Mugabe, va qualificar els gais d’“infrahumans”. Si els grups LGBT són “infrahumans”, com poden tenir drets humans? La negació de la condició humana bàsica d’una persona és el primer pas per al tracte inhumà, cruel i degradant.

La història mostra com el llenguatge de la deshumanització prepara el camí per tal que es cometin atrocitats contra els grups socials estigmatitzats. Les diferències pel que fa a l’origen ètnic, de gènere, religió, orientació sexual i identitat de gènere esdevenen fronteres que es tracen per excloure certes persones de la ciutadania i fins i tot de la pertinença a la família humana.

L’homofòbia, com també el racisme i el sexisme, no és quelcom de “natural” ni “inevitable”. La discriminació basada en la identitat es pot crear, avivar i encendre amb finalitats polítiques. Governs de tots els continents han fomentat el sentiment antihomosexual i l’han utilitzat d’una forma calculada i conscient per atacar els seus oponents, obtenir suport o desviar l’atenció de les seves malifetes i deficiències. Han intentat servir-se dels grups LGBT com a fàcils bocs expiatoris, i els han acusat de ser l’origen de mals socials com les crisis de moralitat o d’ordre públic. A gairebé tots els països del món, la vida de les persones LGBT és limitada per una teranyina de lleis i pràctiques socials que els neguen el fet de gaudir, en condicions d’igualtat, del dret a la vida, la llibertat i la integritat física, com també d’altres drets fonamentals com la llibertat d’associació, la llibertat d’expressió i els drets a la vida privada, al treball, l’educació i l’atenció mèdica; uns drets protegits per la Declaració Universal de Drets Humans, el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals.

Encara que el grau d’institucionalització d’aquesta discriminació varia d’un país a un altre, no hi ha gairebé cap país del món en què aquestes persones siguin tractades amb plena igualtat davant la llei.

No acatar la “norma heterosexual” pot comportar una
condemna moral, exclusió i violència per a aquells que
qüestionen els rols definits tradicionalment per als gèneres
o no els assumeixen. Els abusos se solen ocultar
darrere d’un vel de silenci i indiferència.

El tabú que envolta l’homosexualitat fa que la majoria dels atacs contra persones LGBT no es denunciïn. La por a la detenció i les represàlies impedeix moltes vegades que les víctimes es queixin a les autoritats. Quan persones LGBT denuncien atacs a casa seva o les seves comunitats, és freqüent que les autoritats no adoptin cap mesura que al·legui que són afers“privats” que surten de la seva jurisdicció o una conseqüència inevitable dels actes de la mateixa víctima. L’aquiescència oficial propicia la violència contra els grups LGBT.

El fet que els col·lectius LGBT s’enfrontin
en molts països del món a
penes de presó, tortura, maltractaments,
execució, violació i discriminació
fa que es vegin forçats a fugir dels
seus països d’origen i demanar asil en
un altre país on esperen rebre protecció
i ser tractats amb més dignitat i
respecte.

Obligació de protecció segons la normativa d’asil.La Convenció de Ginebra de 1951 i el Protocol de Nova York de 1967 són els instruments jurídics que serveixen com a referència als governs per definir les seves legislacions locals en matèria d’asil. En la definició de refugiat no es recull expressament l’orientació sexual com a motiu per sol·licitar asil, encara que l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) i la majoria de les organitzacions de defensa dels refugiats reconeixen el col·lectiu LGBT inclòs en el motiu “pertinença a determinat grup social” de la definició de refugiat de la Convenció de Ginebra. Per tant, aquestes persones poden gaudir de la seva protecció i obtenir l’asil.

Aquest motiu fou originalment proposat per un delegat suec durant la Convenció de les Nacions Unides de 1951 i ha servit com a categoria en què, gràcies a la pressió dels moviments de drets humans, els estats han inclòs les dones que fugen de la persecució per raó de gènere, tribus, grups professionals i persones LGBT.

Segons l’ACNUR, un determinat grup social és “un grup de persones que comparteix una característica comuna diferent al fet de ser perseguides o que són percebudes sovint com a grup per la societat. La característica serà innata i immutable, o fonamental de la identitat, la consciència o l’exercici dels drets humans”.

No existeix una “llista definitiva” de quins grups es poden incloure en aquest apartat. En el seu lloc, aquest terme s’ha de llegir d’una manera evolutiva, oberta al caràcter variat i canviant dels grups en les diferents societats i a l’evolució de la normativa internacional de drets humans.

Les decisions de l’ACNUR no són vinculants per als estats però, en certs casos, alguns governs han reconegut persones LGBT com a refugiats polítics. Canadà ho va fer a partir de 1993, Estats Units el 1994, el Regne Unit el 1999 i Espanya ha concedit refugi a algunes peticions d’asil els darrers quatre anys.

Característiques dels sol·licitants d’asil LGBT. Els països principals receptors de refugiats LGBT són els països de la Unió Europea, Estats Units, Canadà, Austràlia i Nova Zelanda. Aquests refugiats fugen, principalment, de països d’Àfrica, Àsia i Llatinoamèrica. Arreu del món, l’homosexualitat és perseguida en 70 països, i si bé la persecució pot ser realitzada pels governs, en molts casos gran part de la violència i discriminació exercida sobre el col·lectiu LGBT es produeix a l’interior de la comunitat o en l’àmbit familiar. Això no absol l’Estat de la seva responsabilitat, ja que ha de protegir i garantir la seguretat d’aquestes persones.

No existeixen dades oficials sobre quantes persones LGBT han demanat i obtingut asil al món. Les peticions d’asil per orientació sexual sota la categoria “pertinença a determinat grup social” van començar a principis dels anys vuitanta. El 1996 s’estimava que existien 700 casos en l’àmbit mundial de sol·licitants d’asil per orientació sexual (realitzades per “pertinença a determinat grup social” o un altre motiu de la Convenció “opinió política” o per la combinació dels dos). Per tant, malgrat que durant els darrers vint anys s’han detectat casos de persones LGBT que han obtingut protecció com a refugiats, això no significa que, amb anterioritat, no hi haguessin persones LGBT que haguessin patit violacions dels drets humans i haguessin fugit. No obstant això, no van obtenir protecció.

És difícil identificar quantes persones demanen asil per aquest motiu; en molts casos les peticions es realitzen per diversos motius a la vegada (raons polítiques o religioses). A més a més, no en pocs casos el sol·licitant desconeix la possibilitat de sol·licitar asil per la persecució que pateix per la seva orientació sexual o té por i desconfiança de les conseqüències negatives que pot provocar en les autoritats si declara la seva orientació sexual. La manca d’informació en aquest aspecte és evident i dramàtica.

Mentre que els sol·licitants d’asil per altres
motius són majoritàriament dones, en el cas
de l’orientació sexual són principalment
homes. En els casos en què es concedeix protecció
no sempre s’atorga l’asil sinó que es
dóna una protecció subsidiària per raons
humanitàries, que atorga menys drets.

Els sol·licitants d’asil LGBT es poden trobar amb dificultats afegides en el procés d’estudi de la seva sol·licitud: la possible manca d’empatia dels funcionaris encarregats d’entrevistar-los, els quals poden tenir una actitud homòfoba, prejudiciosa, estereotipada i amb manca de coneixement de la realitat LGBT. Això pot fer augmentar la dificultat de la persona per parlar de la seva orientació sexual i tenir com a conseqüència una manca de credibilitat de la seva sol·licitud, la qual es pot veure agreujada per la poca informació relativa a la situació del col·lectiu LGBT en molts països.

Situació a la Unió Europea. Actualment, la majoria de països que pertanyen a la UE tenen en compte el col·lectiu LGBT com a “grup social determinat”, fet
que ha fet possible que els governs ofereixin protecció en forma d’asil o protecció subsidiària per raons humanitàries.

Només els Països Baixos, Bèlgica i Irlanda recullen expressament en la seva legislació l’orientació sexual com a causa per concedir asil. En el cas de Suècia es recull el dret, no a l’estatut de refugiat, però sí a un permís de residència per raons humanitàries. Tot iaixò, el Govern suec ha aprovat una guia per garantir les necessitats especials de les persones que fugen per persecució a causa de l’orientació sexual durant el procés d’asil.

Actualment la UE es troba en un procés d’harmonització de les legislacions d’asil dels seus països membres. El Consell ha definit una directiva en què s’estableixen “normes mínimes sobre els requisits i l’estatut a què poden optar ciutadans de països tercers i persones apàtrides per ser refugiats o beneficiaris d’altres tipus de protecció internacional”. Aquesta directiva ha estat consensuada pels estats però està pendent del tràmit d’aprovació per part del Parlament europeu. En aquesta, dins de l’apartat “raons de persecució”, s’especifica la possibilitat que els estats “podrien” incloure l’orientació sexual com a causa per la qual una persona pot obtenir l’estatus de refugiat. Aquesta directiva haurà de ser transposada pels estats membres a les seves normatives nacionals i aquests tindran l’última paraula en la decisió d’incloure aquesta causa o no. Si bé aquesta directiva representa un progrés en aquest camp, encara existeixen les anomenades “llistes blanques” de països que es consideren segurs, fet pel qual es rebutgen les sol·licituds de nacionals d’aquests països. Aquestes llistes, que segons Amnistia Internacional no haurien d’existir, no han tingut en compte fins ara la persecució per orientació sexual. I així, inclouen països com Jamaica on es continuen produint violacions de drets humans en el col·lectiu LGBT.

Què està passant a Espanya?Al nostre país la normativa sobre asil no recull de manera explícita l’orientació sexual com a causa per la qual es pot obtenir asil. No obstant això, com també en altres països, en alguns casos se’ls ha concedit asil. No existeixen dades oficials però s’estima que, els darrers quatre anys, s’han produït entre 20 i 30 casos, dels quals han obtingut asil persones originàries d’Armènia, Algèria, Rússia, Equador i Colòmbia. Actualment es troben en estudi (a l’Oficina d’Asil i Refugi o en recurs judicial), sol·licituds de persones procedents d’Etiòpia, El Salvador, Kenya, Colòmbia, Equador i Costa Rica.

La concessió d’asil a persones LGBT no s’haurà de realitzar solament en aquells casos en què la persona hagi sofert persecució en el passat. S’hauran d’analitzar els temors fonamentats que existeixin sobre una possible persecució futura en cas de ser retornat al seu país d’origen. D’altra banda, no s’ha de valorar si la persona és “homosexual practicant” o no, o si la persona no patiria persecució si es comportés de manera “discreta”, com es va exigir a una parella gai de Bangladesh que va sol·licitar asil a Austràlia.

Si analitzem les sol·licituds d’asil presentades a Espanya els darrers anys es detecta que la concessió d’asil sembla estar supeditada al fet que l’individu hagi patit persecució de manera individual en el passat i com a conseqüència del seu activisme en el moviment LGBT. És una lectura massa restrictiva ja que, en certs casos, si la persona ha d’esperar que es concreti la persecució pot ser víctima de violacions de drets humans abans de sortir del seu país i demanar asil.

Referències bibliogràfiques
Amnistia Internacional. “Los derechos humanos y la orientación sexual e identidad de género”. 2004
Amnistia Internacional. “Crímenes de odio, conspiración de silencio. Tortura y malos tratos basados en la identidad
sexual”. 2001
Amnistia Internacional. “El derecho a la propia identidad. La acción a favor de los derechos humanos de gays y
lesbianas”. 1999.
Amnistia Internacional. “Rompamos el silencio. Violaciones de derechos humanos basadas en la orientación
sexual”. 1994.
ACNUR. “Directrices sobre la protección internacional: ‘Pertinencia a un determinado grupo social’ en el context
de l’Article 1A (2) de la Convenció de 1951 sobre l’Estatut dels Refugiats i/o el seu protocol de 1967”. 2002
Consell Europeu per als Refugiats i Exiliats. “ELENA research paper on sexual orientation as a ground for recognition
of refugee status”. 1997
Information Centre about Asylum and Refugees in the UK. “lesbian, gay, bisexual and transgender (LGBT) refugees
and asylum seekers”. 2003

Recursos web
ACNUR www.UNHCR.ch
Amnesty International LGBT network www.ai-lgbt.org
Amnistia Internacional www.amnistiainternacional.org
Consell Europeu per als Refugiats i Exiliats www.ecre.org
International Gay and Lesbian Human Rigths Commission www.ilghrc.org
International Lesbian and Gay Association www.ilga.org
Lesbian and Gay Immigration Rights Task Force www.lgirtf.org