A Irlanda, un general estava interessat per l'IRA. Era el general Silver.

–Obriu la porta, policia!

Tots els agents van registrar el pis, però no hi van trobar res gens convincent, excepte una cosa.

–General Silver, vingui aquí un moment. Ha de veure això.

Tot era molt estrany.

–Què és això, sergent, una broma?

Davant d'en Silver hi havia un ordinador amb un missatge i al costat un temporitzador. Els segons anaven restant i el missatge deia:

HOLA SILVER. JA NO TENS RES CONTRA MI.

SI TENIES ALGUNA COSA, DESAPAREIXERÀ

AMB TU D'AQUÍ POC.

ALLAN

–Desallotgeu l'edifici! Ràpid! Hi ha una bomba.

L'edifici va quedar totalment destruït.

En Silver havia estat a punt de capturar l'Allan, però s'havia quedat amb un pam de nas, i una explosió havia estat a punt de liquidar-lo.

El general, a la comissaria, va buscar en els arxius sobre l'Allan i va trobar-hi un altre cas tancat a Londres per l'assassinat d'un còmplice de l'Allan a una veïna i uns papers molt importants.

Farem una visita a en Biel...

*****

En aquell moment la policia va interrompre l'esperat retrobament i se'ls van endur a les seves cel·les...

Paral·lelament la policia espera ordres a la sala d'autòpsies per poder investigar el cadàver de la veïna assassinada i comprovar-ne la identificació. El criminòleg, un home de raça negra, madur, molt intel·ligent i amb ulls foscos que reflectien la duresa de la seva llarga vida, va assegurar, molt sorprès, que la veïna era membre de l'IRA. Després d'aconseguir una ordre judicial, van anar al pis de l'esmentada veïna, però no van trobar prou proves per declarar la innocència del Biel. Així doncs, el temps avançava però el cas, per falta de proves, es va anar deixant de banda. Excepte el general Silver, un home ros, alt i robust amb tendències sexuals cap al mateix sexe: era gai. Era molt bona persona i optimista i no acceptava que el cas pogués quedar així. Aquest tingué la idea d'alliberar en Biel sota una vigilància de vint-i-quatre hores, així, potser, el cas cediria una mica més. El general Silver ho comunicà a en Biel i aquest, entusiasmat per la notícia, anà cap a casa seva. Allà, va poder comprovar que al contestador hi havia molts missatges, quatre dels quals eren de l'Allan i un dels amics de Sabadell. Esgotat, anà cap a la seva habitació. Volia reposar una mica. Tots aquells mesos anteriors l'havien trasbalsat molt.

La sorpresa aparegué quan entrà a l'habitació. Allí, sobre el llit l'esperava una pistola carregada. En Biel, en tensió i molt nerviós, no sabia què fer, si amagar-la o donar-la a la policia. Va optar per la primera opció, perquè la inscripció que trobà a la part inferior de l'arma el va acabar de convèncer. Hi deia Oranyc.

Al cap d'uns instants sonà el telèfon.

–Biel? Ja la tens?

–Què? Què dius? Qui ets?

–No facis tantes preguntes. Limita't a escoltar. T'espero al núm. 3 del barri antic. Et convé venir.

I va penjar.

La trucada no només l'havia escoltat en Biel, ja que la policia feia temps que tenia la línia interferida.

Mirà el rellotge i veié que només faltaven vint minuts. Així que només tingué temps d'agafar una jaqueta i la pistola.

A l'hora acordada en Biel era allà, enmig d'un carrer fosc, humit, amb una olor molt desagradable. Al final de tot, es veia una silueta desdibuixada i mal il·luminada pels pocs fanals que habitaven aquell tenebrós paisatge. En Biel pensà que era l'Allan. Però s'equivocà, tan sols era un simple rodamón mig mort de gana que li va demanar almoina.

Van passar quaranta minuts, potser més. No tenia noció del temps. El que sí sabia era que si l'Allan no era allà ja no hi aniria; així doncs va decidir marxar.

Va arribar a casa. Anà cap a la nevera i va agafar una cervesa ben fresca, necessitava reanimar-se. No feia ni deu segons que s'havia assegut al sofà, quan va sonar el telèfon.

–Veig que confies en mi.

–Però de què vas! Et penses que puc estar al teu servei? Tinc coses més importants a fer, haig de recuperar el temps perdut a la presó.

–Calma't noi, calma't!

*****

La policia va preparar un dispositiu per anar al pis franc de l'IRA ja que l'Allan no va pensar que havien escoltat la conversa.

El tenien localitzat!

****

–Si em dones tres milions et puc aconseguir un passaport fals i un bitllet d'avió per sortir del país i lliurar-te de la policia.

–No m'agrada això que dius.

–Tio, et lliuraràs de la condemna i et puc aconseguir una vida més digne, si estàs amb mi!

*****

Un ampli dispositiu policial va rodejar el pis franc amb la intenció d'accedir-hi.

Sorpresos, van descobrir que el pis era buit, ja que no esperaven trobar-se el que van veure allí: un munt de plats bruts i roba desordenada. La cuina tenia un aspecte molt desolador. Aquell paisatge no concordava gens amb el barri en el qual es trobava. Un barri selecte i de classe alta, molt ben considerat en aquesta ciutat.

El cas es complicava encara més.

La policia científica trobà empremtes digitals als coberts. Després de fer les corresponents proves van descobrir que eren d'una noia. Es deia Tina i no tenia antecedents penals.

La policia decidí reprendre de nou el cas oficialment i començà per anar a parlar amb la família d'ella. Li van explicar que la seva filla, la Tina, havia estat últimament molt distant. La relació entre la família era molt tensa i superficial.

–Tot va començar quan la Tina va conèixer aquell noi. És un noi alt. Metre vuitanta potser, no ho sé, mai he tingut gaire ull per aquestes coses... molt prim, això sí. És morè de pell i de cabells i això fa que els seus ulls grans i foscos li donin un aire molt llatí... però no, no ho és, de llatí. Em sembla recordar que va dir que era d'Irlanda del Nord però ara mateix no ho tinc gaire present. No en faci gaire cas, d'això darrer. Té la cara molt allargada... sí! Tenia una cicatriu al coll! Bé, jo no m'hi vaig fixar, m'ho va comentar un dia la meva filla quan la relació encara era digne... l'única vegada que l'he vist només recordo que feia molta pudor de tabac. Si vol que li digui la veritat, no m'agrada, no em convenç per a la meva... però perdoni! L'estic entretenint! Disculpi, m'he deixat endur per... ja sap .... com és d'important un filla...

–No pateixi... Que recorda com es diu?

–Ara mateix no... tenia un nom... Allin? No... Allen? No!

–Allan potser?

–Sí, exacte! Que el coneix?

–Sí, però no pateixi! Ja sap, simple informació confidencial.

–Moltes gràcies per la seva informació, ens serà de gran utilitat!

–Ah! Abans que se'n vagi, me n’oblidava! Aquest noi deu ser de família rica, ja que l'última trucada que va fer la meva filla em va comentar que s'havien comprat un pis a la zona privilegiada de la ciutat, ja sap, allà on viuen tots els rics

–Mmmmmh..., tot quadra!

–Perdoni, em deia res?

–No, no res. Qualsevol cosa que sàpiga, no dubti a avisar-me, aquí té la meva targeta...

*****

Potser en Biel va decidir el millor, no acceptar la proposta. L'Allan d'aquí a cinc hores ja serà fora de la ciutat.

–Si us plau, deixa'm acompanyar-te!

–No Tina, ne et convé.

–Et necessito, t'estimo!

–Que t’he dit que no! Que no em sents?

I la seva mà descarregà tota la seva ràbia a la cara de la noia que, de la força, la va tombà a terra. La noia, amb la mà cobrint-se on li havia arribat la bufetada, es posà a plorar i a somicar. L'Allan se'n va penedir i l'anà a consolar.

–Et prometo que tornaré. Però deixa que marxi sol. És un assumpte molt important i saber-ho et faria mal.

–Res em faria més mal que veure que et separes del meu costat. No vull que marxis. Explica-m'ho, ho necessito... si us plau–, va dir la noia sanglotant.

–Bé, tot començà quan tenia divuit anys. El meu germà, en John, ja saps, el que va venir a veure'm, em va proposar una idea que marcaria el meu futur. Aquell món era ple de diner negre, de drogues, de delinqüència, de ties bones... en fi, em vaig deixar guiar pel meu germà, però quan me’n vaig adonar ja hi estava massa ficat, no podia tornar enrere, però, sincerament, ni m’ho vaig proposar, aquell món m'agradava, era massa per a mi.

–No ho entenc..., no pot ser... Llavors, el meu pis, la meva roba, els meus mobles, com... com ho has pagat?

–Fàcil noia, quan ets el cap de l'IRA tens la vida solucionada, ple de peles i riqueses. L’única merda és que estàs envoltat de cadàvers.

–L'IRA?

–Ja t'he dit que no t'agradaria sentir-ho, que et faria mal. Ara ja saps massa i hauràs de fer el que jo et digui!

–Ni pensar-ho!

–Més et val...

*****

La discussió cada cop era més forta. La veïna de sota, en sentir tant rebombori, va trucar a la policia. El cotxe patrulla que hi havia més a prop va anar-hi fer un cop d'ull. El policia, a la sortida de l'edifici, va trobar un veí la cara del qual li era familiar, però no hi va donar gaire importància. Va començar a trucar a la porta però ningú no obria. Quan estava a punt de marxar, un soroll molt estrany el va alertar i va esbotzar la porta, que va fer un soroll molt fort, el qual va exaltar la Tina, que estava amagada en un racó del pis. Ella, espantada, va pensar que era l’Allan un altre cop, així que neguitosa va cridar: "Allan, no!".

Al policia aquell nom li sonava d'alguna cosa. De sobte va començar a recordar, aquell home del portal..., aquell nom...

–Ara ho recordo, l’home que busca el general Silver!

Seguidament va avisar totes les patrulles properes per buscar per la zona.

Van acompanyar la Tina a comissaria, a declarar. Allà se'n va encarregar en Silver personalment, d'interrogar-la, que, sota una gran pressió, tot i el que sentia per l’Allan, no va poder callar. Les sospites del general eren certes. L’Allan era el cap de l’IRA, i ara més que mai estava a punt d’acabar amb tot aquest malson.

En Silver va buscar en Biel per parlar amb ell. El va trobar en un cafè i li va dir:

–Ara Biel ja no et necessitem. La teva ajuda ha sigut fonamental en aquest cas i el jutge ho tindrà en compte, però ara has de tornar a la presó. Per cert, hem estat parlant amb una còmplice de l'Allan, la qual ens ha apropat més a la pista de l'Allan. Ja queda poc perquè aquell desgraciat compleixi la condemna que li pertoca.

–No Silver. No t’equivoquis. L'Allan és més llest del que et penses. Té passaports falsos i en qualsevol moment pot desaparèixer per sempre.

En sentir aquestes paraules en Silver s’aixecà d'una revolada de la cadira i sortí corrents.

–Que tinguis sort, Silver!

*****

En Biel a la presó va començar a buscar l’Ester. Des de dins, va parlar amb una companya de cel·la, la qual li digué que feia dues setmanes, un guàrdia l'havia cridat per parlar amb ella. En Biel la bombardejà de preguntes sobre aquest:

–Com era?

–El coneixies?

Ella li va dir que duia una guitarra i que aquesta duia una inscripció:

–Em sembla que hi deia Oranyc o alguna cosa per l'estil.

A en Biel se li quedà cara de sorpresa i es va posar a plorar.

–L’Ester ha sigut membre del joc en el qual vaig entrar en conèixer l’Allan i trobar la pistola amb la inscripció d’Oranyc.

–Com és la inscripció de la guitarra?

–Sí, ORANYC, ha sigut com una contrasenya per l’IRA, per manipular-nos.

En Biel va deduir que aquell policia havia acabat amb la vida de la noia, però no va voler pensar com havia mort. Potser la companya de cel·la tenis raó. Havien violat l’Esther. Però també era cert que la policia mai no treia a la llum els seus problemes interns.

–I tot per un maleït full de paper!

*****

Ja a l’areoport.

–Allan, ja et tinc!