Màgia al racó del campanar

Capítol 2: UN NOU COMPONENT PER LA COLLA DE VALDRIC

La Sra. Ramona, sempre tan prima i estirada, semblava de cop i volta el Flautista d’Hamelí. Saltironejava per la plaça de l’Ajuntament tot deixant anar uns xisclets ensordidors.

Hi, hi, hi !

Primer va intentar pujar als arbres, però atesa la seva poca traça es va dedicar a pujar al capó dels cotxes i a anar saltant d’un en un els que allà es trobaven aparcats.

Per la seva banda, els nens de la colla del Valdric s’ho passaven d’allò més bé. Tots escampats partint-se de riure de tal manera que fins i tot la Mireia, la més seriosa del grup, deixava anar algun crit de tant en tant amb l’esperança de no explotar allà mateix. El Gerard, per la seva banda, s’aguantava la panxa amb les dues mans per por de no haver-la de recollir del terra si allò durava una mica més.

Però... Què li passava al Valdric? Ell no reia, estava dret, absort i només inclinava el cap de tant en tant com si assentís alguna cosa.

La situació, per sort per a la Sra. Ramona, es va solucionar força ràpidament. El policia que s’estava a la porta de l’Ajuntament i l’home del bar de la cantonada la van reduir i la van fer seure en un banc. Una camamilla i una mica d’aire amb el 9 Nou van fer la resta, i la pobra Sra. Ramona va tornar al seu estat "normal".

Estava asseguda, immòbil, amb el cap despentinat i els ulls desorbitats. Entre ploriquejos i sanglots deixava anar de tant en tant uns:

Era un espectacle molt singular. El policia i el cambrer intentaven mantenir-li les cames en alt i ella no parava de tractar de desempallegar-se dels seus salvadors. De cop va dirigir la mirada vers el Racó del Campanar. En veure els de la colla del Valdric, tot d’una, com un flash, va comprendre-ho tot. No va dir res, només va tancar els punys ben fort i va xiuxiuejar:

Al Racó del Campanar els esdeveniments van passar també molt ràpidament. El Valdric va agafar la motxilla i els va cridar des del carreró estret:

Els pares del Valdric tenien un bar, mai no eren al pis. Era per això que les reunions es feien a casa d’ell. Aquell cop semblava una reunió urgent i era bàsic disposar d’una mica d’intimitat.

Tota la colla estava ansiosa per saber la causa de l’estrany comportament del seu "cap". Ell no era un noi exagerat, així que allò devia ser una emergència com una casa de pagès. Però... Quina?

No gaire lluny, el mag Bernat, en plena funció de màgia, s’adonava que la seva vareta havia desaparegut. Li va entrar una suor freda mentre un nus li estrenyia l’estómac amb força. Intentava recordar amb totes les seves forces què era el que havia passat. De cop, li van venir a la memòria els fets d’aquella tarda al Racó del Campanar.

La botiga de llaminadures

-Ostres! Què serà de mi sense la meva vareta? Haig d’anar al Racò ara mateix. Potser..., si tinc sort encara hi serà.

Pocs minuts després el mag Bernat ja es trobava al Racó, però la seva vareta no hi era, ni els nois, i la Sra. Ramona ja havia tancat la botiga de les llaminadures. Es va quedar parat com un estaquirot tot mirant la petita porta verda de la botiga. A dalt es deixava entreveure una petita llum que sortia d’una de les finestres del primer pis. Per fi es va decidir. Aniria a parlar amb la Sra. Ramona. Potser ella en sabria alguna cosa.

La Sra. Ramona va baixar els esglaons de les escales de dos en dos. Havia sentit trucar el timbre de la porta i havia observat des de dalt el mag Bernat que amb les presses encara anava vestit amb capa i tot.

El va convidar a entrar mentre els ulls li feien pampallugues i el cor li bategava a mil per hora d’exitació.

Eren unes escales estretes les que portaven al pis de dalt de la Sra. Ramona. L’habitació estava molt carregada de mobles antics: dues calaixeres, una vitrina amb un mirall tot recargolat i dos sofàs de dues places amb una tapisseria de coloraines verda, taronja i marró que demanaven a crits la mà d’un decorador especialista en miracles.

-Quina casualitat -va exclamar la Sra. Ramona-. Aquest matí he vist la colla del Valdric jugant amb una vareta de mag.