Màgia al racó del campanar

Capítol 3: VALDRIIIIIIIIIIIC!!!

- Ja ho tinc –va cridar el Valdric.

- Abracadabra, pota de cabra, que la senyora Ramona es converteixi en una dona "aplicada".

I de sobte la senyora Ramona va començar a parlar sobre literatura, economia, l’Estat espanyol, la tecnologia, l’avenç científic...

- Mare meva! –va exclamar el Valdric.

- Quina de bona n’has fet ara? –preguntà la Gisela.

- Ostres tu, Valdric, et podries haver ficat la llengua on jo sé! –va dir-li l’Oriol.

- Apa!, perdoneu-me, que ho he fet per divertir-me una miqueta.

- Sí? Doncs, de divertir-te res de res; ara, quan entrem a la tenda, ens cantarà les quaranta fent-nos una xerradeta de més de mitja hora, per a la seva informació senyor saberut.

- Ja està bé de sermons! El que hauríem de fer és trobar la manera que aquest encanteri es desfaci.

- Molt bé –va dir el Gerard, que havia estat molt callat perquè el que deia la senyora Ramona li interessava molt.

- A mi em sembla bé –va dir la Mireia.

- Apa doncs, comencem ja que no hi ha temps per perdre!

El Valdric es va afanyar a comptar totes les idees que tenia al seu petit cap, per grans, petites, interessants o beneites que fossin.

- A veure. Escolteu-me tots!

- Grrrrrrrrr!!!va fer el Valdric.

Va asseure’s a les escales, es va arromangar les mànigues, va posar l’esquena dreta, es va pentinar amb un petit raspall que portava sempre a la butxaca dreta d’uns pantalons blau marí amb lletres grosses en blau més claret.

- Vinga ja, que no tenim tot el dia! –va dir l’Oriol. Però ell continuava.

- Valdric! –va dir la Gisela.

- Valdriiic! –va tornar a dir-li.

- Valdri i i i i i i i i i i i i c!!! - li va cridar amb totes les seves forces la Maria del Mar.

-Val, val! Que no estic sord digué el Valdric.

- Vols dir? Doncs jo creia que les orelles no et funcionaven! –va exclamar la Mireia.

- Aquesta resposta està mal dita perquè no són les orelles que escolten sinó el timpà i.... –va dir el Gerard.

- Atenció! Stop! Afluixa! No continuïs, que el temps vola –va aturar-lo la Mireia.

- Valdric, afanya’t! Què volies dir? –va preguntar la Maria del Mar.

- Doncs, mireu, tenia tres idees, però la primera se me n’ha anat del cap.

- D’acord, doncs, digues la primera –va dir el Gerard.

- La primera? –va preguntar la Gisela.

- Bé, la segona era emportar-nos-la a un altre país llunyà, molt llunyà...

- No!, no m’agrada gens –va dir l’Oriol.

- Doncs..., millor que suportar-la. És un corcó, pesa més que una vaca... –va dir la Gisela.

-Val, aquesta descartada! Una altra Valdric -va dir la Mireia.

- Doncs, mireu, la segona era afusellar-la.

- Que burro! –va cridar-li el Gerard.

- Estaria bé! –va dir molt seriosa la Maria del Mar.

I tots es van cargolar de riure fins a atipar-se.
Tots reien menys el Gerard, que feia cara de pomes agres.

- Què et passa ara, Gerard? –va preguntar l’Oriol.

- Que crec que la senyora Ramona tindria un bon futur; així doncs, hauríem de deixar que es quedés com està.

- Mira, tot menys això! –va dir la Maria del Mar.

- Vaja home, doneu-li una oportunitat, si us plau! –va dir el Gerard

- Que no!!! –van dir tots plegats.

- Penseu una altra idea. Vinga! A mi, ja no me’n surt cap més! –va dir el Valdric.

- Ni a mi! –va dir la Gisela.

- A mi tampoc! –respongué l’Oriol.

- Tranquil·litat, tranquil·litat, que tenim temps; no us desespereu amics meus. Tingueu paciència, tard o d’hora alguna cosa en sortirà –va dir el Gerard.

- No t’ho creguis perquè... –va intentar dir la Mireia.

- Perquè què, Mireia? –interrompé el Gerard.

- La senyora Ramona ve fins aquí perquè els metges ja l’han deixada anar –va dir la Maria del Mar.

- Correm!, correm! Agafem aquest taxi –cridà l’Oriol.

Al final van entrar, i el taxista els va dir:

- Aquí, no hi cabeu tots.

- Corri, vostè arrenqui cap a on sigui, que aquella dona no pugui enxampar-nos perquè ens vol treure la vareta màgica.

- Però em podem posar una multa de 15.000 pessetes i a més a més treure’m durant sis mesos el permís de conduir.

- A veure –va dir la Mireia- Les coses clares, clares com l’aigua; o arrenca d’una manera normal i respectuosa o arrenco jo i li asseguro que serà pitjor, molt pitjor!

- Està bé nens, però abans una pregunta: ho saben els vostres pares?

- No!!! –van dir tots plegats.

- Doncs, això va contra les normes!

- Que se’n vagin les normes a passeig, que ja els cal.

- És que no ho enteneu?

- Què, accelera? –va preguntar-li la Mireia.

El taxista finalment va arrencar acceleradament quan la senyora Ramona estava a punt de enxampar-los. Anava a 120 per hora.

- Déu meu, m’estic marejant.

- Calla! – va dir el Valdric.

- Quina bestiesa! Béééé...! –va cridar la Maria del Mar.

I així va continuar la cosa una estona més fins que...

FI DEL CAPÍTOL 3

per tornar enrera