Màgia al racó del campanar

Capítol 3: CANONADA AVALL

Tots els de la colla van quedar bocabadats.

-Què farem ara? -va tornar a dir la Mireia.

- No podem deixar els porcs al campanar. Què diran els ciutadans? -va exclamar el Gerard.

En aquell moment un treballador de l'Ajuntament que havia anat al lavabo, va mirar per la finestra i en dirigir la vista cap al campanar va veure els dos porquets penjats. Es va sentir tan malament, pensant que tenia al·lucinacions, que no va dir res a ningú i va demanar permís per anar-se'n a casa. Es trobava fatal!

En Valdric estava lívid com un llençol; no s'ho podia creure. Havia estat a punt de convertir-se en porc i no era precisament el seu animal preferit.

Els nois van quedar badocs i encantats, però l'Oriol, que era el més prim de la colla, va reaccionar i va obrir la tanca de la claveguera i es va ficar a dins, i va veure com l'aigua residual s'emportava la vareta canonada avall. L'Oriol va intentar agafar-la, però no va poder. En sortir de la claveguera, va explicar la mala notícia a la colla. Els nois i les noies van començar a rumiar com podien saber on anava la canonada. La Maria del Mar va fer un crit d'alegria:

- Ja ho sé! El curs passat, amb l'escola, vam fer una sortida a la depuradora i ens van explicar com funcionava.

- Sí, tens raó -va dir el Gerard, que anava a la mateixa classe que la Maria del Mar.

El Valdric, que era el més trempat de la classe, va començar a organitzar un pla d'acció.

- Primer hem de saber com anar-hi. Martí, vés a Informació Ciutadana i pregunta quin autobús arriba allà -va suggerir el Valdric.

La noia, que era molt simpàtica, va acompanyar-los a la sala on hi havia els plànols. I allà els nois van intentar trobar la canonada per on havia caigut la vareta. Però Sabadell és molt gran i per trobar aquella canonada ho van passar ben magre; però el Gerard, que era un expert a fer puzzles, la va trobar.

- Visca! -van xisclar tots alhora.

Tots els nois van fixar la mirada en la canonada.

- Aquesta canonada va a parar aquí, o sigui a la depuradora -va explicar la noia.

A tots els nois els va caure l'ànima als peus.

- Què us passa? -va preguntar la noia.

La colla li va explicar tota la història, bé no tota; era molt complicada.

- Si és això el que voleu, jo us puc dir on es llencen els residus sòlids -va intentar consolar-los la noia.

- Potser encara no està tot perdut! -va exclamar la Maria del Mar.

Quan van arribar, van veure un noi que agafava coses del contenidor de sòlids, però no li van donar importància i van començar a buscar la vareta.
Aquell noi es deia Àlex i vivia sol en una barraca al costat del riu Ripoll. Buscant alguna cosa de menjar, l'Àlex va trobar la vareta.

Pensant que era un pal normal i corrent el va fer servir per posar-lo a la barraca.
Els nois, després de buscar-la pertot arreu, van adonar-se que potser aquell noi havia agafat la vareta i van anar corrents en la direcció per on havia marxat el noi. Però van haver d’aturar-se a causa que la Gisela, que sempre portava les sabates descordades, va ensopegar i va caure de quatre grapes.
Mentre la Gisela es cordava les sabates, la senyora Ramona, que els havia seguit tota l'estona, els va avançar. Quan portava uns tres metres d'avantatge, la senyora Ramona va xocar amb l'Àlex.

- Perdoni senyora, no volia fer-la caure -va dir l'Àlex amb veu planyívola.

- Surt del mig, tap de bassa, que em fas nosa! -va deixar anar la senyora Ramona.

La senyora Ramona

- Que li he fet mal?-va preguntar l'Àlex.

- Que em deixis passar, borinot! -va dir la senyora Ramona.

I de l'empenta que li va donar va anar de cap al riu. Sort va tenir que l'aigua sortia depurada, però l'olor no era molt agradable. La senyora Ramona va sortir esperitada cap a la barraca del noi. Però va passar de llarg i se' n va anar riu avall. Els de la colla, que ho havien observat tot, van anar a ajudar l'Àlex que en aquell moment estava estirat a l'aigua "perfumada" del Ripoll. De sobte va començar a ploure. L'Àlex va convidar els nois a casa seva perquè no es mullessin. I com ell estava acostumat a passar pels camins difícils, van arribar abans.

A l'entrar a casa, acaronant aquell "pal brillant" que havia trobat, va formular aquestes paraules:

"Tant de bo tingués una mica de menjar, per oferir-lo a aquests nois tan simpàtics".

I després de dir això, van aparèixer vuit plats amb fruita fresca a sobre de la taula. L'Àlex es va quedar de pasta de moniato i no es podia imaginar d'on havien sortit. En aquell moment va arribar tota la colla, i el Valdric li va preguntar:

- Com et dius?

- Em dic Àlex, i vosaltres? -va preguntar l'Àlex.

- Ens diem Valdric, Mireia, Gerard, Gisela, Martí, Oriol i Maria del Mar -van dir cadascun al seu torn.

- Bé, prou de xerrameca i comencem a menjar! -va interrompre la Gisela, la golafre del grup.

Però la Mireia, que era una "escarafalls", no va voler res.

- Sí home, i que més; vés a saber d'on ha tret aquest menjar, de les escombraries...? -va protestar.

- O potser del plat d'algun gos de per aquí! - a fer el Martí.

- Com podeu ser així; aquesta fruita sembla ben bona i fresca -exclamà el Valdric.

- Aquesta fruita l'he agafada d'uns arbres de les afores, ara fa tres hores -va defensar-se l'Àlex -i no l’he rentada amb l'aigua d'aquest riu.

- És boníssima! -va dir la Gisela amb la boca plena.

- És veritat, és boníssima! -exclamà l'Oriol.

Després d'una estona d'haver menjat, i d'explicar la història de la colla a l'Àlex, el Valdric va preguntar:

- Àlex, has vist per aquí un pal brillant que sembla una vareta?

L'Àlex sabia de què es tractava i no volia que li prenguessin la vareta. Va pensar que li podia solucionar la vida i sortir de la misèria.

- Ara vinc; he de sortir un moment -va dir l'Àlex agafant la vareta dissimuladament.

Però l'Àlex no tenia intencions de tornar.

FI DEL CAPÍTOL 3

CEIP ANDREU CASTELLS
Alumnes de 6è B

per tornar enrera