Aquella tarda

Capítol 2:  Ja som dos!!

Jo mirava amb atenció cada un dels esglaons de l’autobús. Un dels orangutans anava al davant i els altres dos em seguien agafant-me de la màniga. Vaig aixecar el cap i allà estava ell, el meu salvador. Era el conductor de l’autobús i em mirava sospitós. En aquell moment vaig pensar: "Ja està, estic salvat! Ara quan paguin, sí, serà el moment per salvar-me. A veure si em mira i li faig algun senyal perquè m’ajudi…".

Però la meva sorpresa va arribar quan els orangutans -i jo davant- van continuar caminant fins a dintre sense aturar-nos a pagar. El conductor va girar el cap i, amb cara de pomes agres i una veu ronca, ens va manar que paguéssim. En aquells moments els skins em van mirar fixament als ulls i donant-me un cop de colze, em van dir a cau d’orella: "Si puja el revisor és problema teu, nosaltres no ens coneixem". Aleshores em va passar una esgarrifança per tot el cos i em vaig quedar perplex. Allò no m’havia passat mai.

Tothom ens mirava i feien comentaris entre ells; ningú no es va adonar de res, vull dir del que em passava a mi. En aquell moment devia tenir una cara de ximplet d’aquelles..., i l’autobús se’m feia cada vegada més llarg. Vam anar als seients del final. Ningú del grup no parlava i això m’inquietava cada cop més. Havia de fer alguna cosa per escapar; no podia consentir allò que m’estaven fent. Però qui tenia el valor de dir alguna cosa? Jo no, ja us he dit que era un covard normal. Així que vaig continuar allà, assegut, sense moure’m del lloc i sense dir ni una paraula.

Vam passar algunes parades; la gent baixava i pujava, sobretot baixava, i jo no sabia cap a on anàvem. Ens allunyaríem del centre, m’imaginava jo; segurament aniríem cap a uns dels barris allunyats de la ciutat. Dos dels orangutans parlaven entre ells, però no arribava a sentir ben bé allò que deien. Jo ja creia que estava perdut, que aquells skins em portarien cap a algun lloc desconegut, em donarien una pallissa i em deixarien per allà plantat. Les cames em tremolaven.

Però llavors vaig mirar cap endavant i uns ulls es van topar amb els meus. Era ella! La meva amiga Carla, aquella que em feia ballar el barret des de feia un temps; ella en persona acabava de pujar a l’autobús i se m’apropava. Sí, ella en persona, la mateixa que des de 2n d’ESO m’agradava tant que no podia pensar en una altra cosa. En apropar-se em va veure i, potser una mica insegura, sobretot en adonar-se de les meves noves companyies –no li agradaven gens els caps rapats-, i va avançar cap a mi. En aquell moment el goril·la gros em va fer sentir a les costelles un objecte punxant…, i jo vaig entendre el missatge, i vaig començar la comèdia més mort que viu.

- Hola Sergi. Què, cap a entrenar, oi? -va dir ella.

Estava a punt de cridar, però vaig pensar que fins i tot seria millor per a ella seguir la comèdia, i vaig dir-li:

- Sí.

- Però, que no arribes tard avui? Són més de les sis!

- No, no… Avui, no. Avui no hi vaig, tinc lliure… Ah! Vaig amb aquests nois a…, són els meus veïns… i… pensàvem anar a la biblioteca a estudiar matemàtiques; m’han demanat que els ajudi.

- Mira quina casualitat, jo també hi vaig a estudiar. Vols que t’ajudi? A mi saps prou bé que també m’aniria de primera repassar. Puc venir amb tu.

No podia ser! -vaig pensar-. Des de 1r que anava darrere d’ella i era just en aquests moments que em demanava per estudiar junts a la biblioteca. No era gran cosa, però per a mi anar junts ja era molt. Per fi donava resultat portar-li els llibres, la motxilla d’aeròbic i fins i tot m’hauria quedat sense menjar uns trenta dies si ho havia d’aconseguir. Però, per què ara? Déu meu!

- Sí –vaig respondre sense poder pensar res més.

En un segon el King-Kong del grup va intervenir amb la seva veuassa, que feia por de veritat, i va dir mirant-la de dalt a baix:

- Em sembla "cordera" que ets prou llesta per comprendre que no anem a menjar la truita del Dijous Gras i encara menys a alternar amb el Pitàgores. Vindràs amb nosaltres, estàs prou bona com per intentar treure’n profit. Seu al costat del teu "amiguet" i a callar!

Ens van fer seure com dos conills i vam continuar el nostre camí, ella blanca i jo vermell; coses de la vida. Segur que mai més em miraria a la cara, això si hi havia un mai més!

Al cap d’una estona força curta, van prémer el botó per baixar i ens van empènyer cap a la sortida. No sabia ben bé on érem. Era un carrer brut i ple de pintades a les tanques. Vaig mirar de reüll la Carla, dient-li amb la mirada "Ho sento", no podia fer altra cosa; les cames em tremolaven més que a ella. En algun moment, però, les hauria de fer servir; sort que la Carla estava àgil després de tant aeròbic.

No arribaven a ser les set quan ens van empènyer cap a un descampat on hi havia rodes velles, cotxes espatllats i motos voltades de peces; també em vaig adonar que havíem trepitjat més d’una xeringa al costat d’unes caixes de fusta on s’endevinaven plàstics i preservatius, llaunes i ampolles, al costat de papers i cartons bruts, i una pudor! Al fons del camp s’endevinava una construcció. Ens dirigíem cap allà. Era una casa, si se’n podia dir així, que tenia molt mal aspecte. Quan vam ser a la porta, a dins hi vam veure porqueria, llaunes de cervesa pertot arreu, litrones mig buides, un sofà mig destrossat, gots i vidres trencats. Al fons es veia un lavabo o una cosa que ho havia estat. També s’hi veia una mena de cuina amb tota mena de bestioles corrent entre una mena de restes d’una pasta que sortia d’una capsa quadrada… Bé, per què continuar? I aquella ferum... La Carla estava mig marejada i jo… Tanta porqueria junta no l’havíem vista mai i això que la meva mare sempre em diu que tinc l’habitació feta un estable. No sap ella què és la porqueria!

Ens van empènyer cap al sofà mentre encenien algun llum i engegaven una casset a tot volum i un altre treia cerveses d’un amagatall. Vaig aprofitar per dir a la Carla que no s’amoïnés, que ens en sortiríem. Dos dels orangutans havien estat parlant mentre fèiem el camí cap al casalot i només havíem caçat retalls de frases com "drogues", "xivato", "li farem pagar", "la tia el farà cantar". Ara el primer que van fer va ser començar a fumar i a beure cervesa; suposo que s’havien d’entonar. A nosaltres ens semblava una eternitat, però segurament no havien passat ni cinc minuts. Tot plegat tenia molt mala pinta. Què passaria? Intentava orientar-me per saber com podríem escapar si es donava el cas. De cop la situació va canviar, dos dels orangutans van agafar la Carla per cada braç i la van posar davant meu, estirant-li la cua. I l’altre, el King-Kong va començar:

- Bé, ara cantaràs. Sabem que vas ser tu qui se’n va anar de la boca. A qui li vas cantar tot plegat?

Jo, estupefacte, intentava saber què volien que els digués, no en tenia la més petita idea. No sabia si seguir el fil o bé negar-ho tot d’entrada. Havia de fer alguna cosa, sobretot per la meva amiga, ja que havien tret un ganivetot de pam i mig i li anaven acostant al coll.

- Jo no he fet res! -vaig articular com vaig poder-. No sé què dieu!

L’orangutan va alçar el puny agressivament i va continuar:

- Mira noi, estic emprenyat, i t’estàs guanyant una bona pallissa, per no dir el que li pot passar a la teva "colometa". Nosaltres ho fem perquè tenim la nostra gent mosca que la bòfia els persegueixi sempre. A qui li vas cantar tot el sistema de venda de la droga?

- … droga? Què? No n’he vista mai, jo de droga! Us heu equivocat!

- Què, nano, com t’ho farem entendre que has de pagar per això? Nosaltres hem de protegir la nostra família! Canta o…

S’acostaren a la Carla i cada vegada el ganivet estava més a prop.

De cop i volta van entrar tres orangutans més i els primers ens van empènyer, nosaltres i bosses, de mala manera a una porta del fons que no havíem vist. I ens van deixar allà tancats.

FI DEL CAPÍTOL 2

IES FERRAN CASABLANCAS
Alumnes de 4t E d'ESO

per tornar enrera