No sé què passava pel meu cap en aquells moments. El cas és que tant la Carla com jo vam estar-nos una estona sense fer ni dir res. Em sabia molt de greu haver-la posat en aquell embolic.

- Jo..., ho sento, Carla.

No em va contestar. Érem a les fosques, però els nostres ulls a poc a poc s’hi van anar acostumant. Quan ja hi veia bastant bé, em va semblar que la meva amiga tenia els ulls plorosos.

- Em sents Carla? Et dic que em sap greu...

- Greu? El què? Que estiguem aquí tancats amb sis orangutans reproduint-se per moments i que això es degui a una de les teves aventuretes? No, home! Tu tranquil. Són coses que passen.

Es notava que estava indignada; però què volia que fes?

- Escolta, jo no en sé res d’això de la droga...

- Sí, és clar. S’ho inventen tot, no?

- Però, per què no em creus?

- No és fàcil creure’t, saps?

Perfecte. Només em faltava això. Si ni tan sols ella es creia que jo no tenia res a veure amb aquella gent, com m’ho faria per fer-los-ho creure a aquelles peces?

- Escolta, tant si em creus com si no, m’agradaria sortir-ne d’aquesta i ni tu ni jo en tenim cap possibilitat si no comptem l’un amb l’altre. M’agradaria que em creguessis, però el que és realment important, ara, és que pensem a fugir d’aquí.

S’ha de reconèixer que el discurset m’havia quedat molt bé. Potser la vaig impressionar i tot.

- Està bé, Sergi. L’important és sortir-ne. Tens algun pla per fugir?

Noi, com m’hauria agradat dir-li que sí, que ja havia pensat en tot i que es podia tranquil·litzar. Però no era així. Es va tornar a fer silenci. De l’habitació del costat ens arribava el so d’una cosa que volia ser música, el soroll d’unes rialles histèriques i la trencadissa del que devien ser ampolles de cervesa buides.

Em va semblar que la Carla plorava, i quan l’anava a consolar vam sentir el motor d’un cotxe i poc després el soroll d’unes passes que s’acostaven. De sobte, es va obrir la porta bruscament i vam veure les sis masses de carn que obrien pas a un "Padrino" d’estar per casa. Era un individu d’uns vint-i-cinc anys, alt i corpulent, que duia un vestit blanc amb unes ratlles negres molt fines i una camisa fúcsia descordada que deixava al descobert un bon tros de pit pelut i suat, en el qual destacava una creuassa daurada penjada d’una cadena molt gruixuda. Portava els cabells pentinats amb una clenxa tan profunda que semblava que li haguessin fet amb un cop de destral. El cap li brillava a causa de la quantitat excessiva de gomina que s’hi havia aplicat i pel clatell li gotejava aquella mena de fluid llefiscós. Tenia un bigotet molt prim i duia unes ulleres que li tapaven mitja cara. L’acompanyava una noia que devia tenir la nostra edat. Duia el cabell tenyit d’un vermell intens, ple de clips, i portava mig cap rapat per solidaritzar-se amb els seus companys. Les diverses capes de maquillatge que s’havia posat se li havien esborronat per tota la cara, amb la qual cosa semblava talment que l’havien apallissat. Tenia les cames embotides dins d’uns pantalons a punt d’explotar i la pitrera gairebé aixafada dins d’un jersei que devia ser de la seva germana petita. Als peus, hi duia uns sabatots amb un pam de taló, complementats amb una plataforma de vertigen.

Així doncs, el "Padrino", que devia ser el cap de tota aquella família de simis, se’ns va acostar i em va agafar pel coll del jersei, va aixecar-me un bon tros mirant-me amb menyspreu i em va tornar a deixar a terra. Després va abaixar el cap tancant els ulls i posant-se les mans a la cara, tapant-se el nas i la boca. Per un moment se’m va acudir l’estúpida idea que estava resant, perquè deia unes paraules fluixet, massa fluixet, perquè jo no les pogués entendre.

Es va girar cap als seus "fills" i va cridar:

- Però ez que no zou méz tontoz perquè no podeu! Uz vaiz dir que el zivato era un negre i aquez éz méz blanc que un got de iet.

Estava molt enfadat. Va començar a repartir clatellots. De cop va parar. Es va arreglar el vestit i va passar-se els dits pels cabells. Va estossegar.

- Ia uz apanyareu. Io, amb aizò, no hi vui tenir rez a veure.

I va sortir de l’habitació. Tots van imitar-lo, però abans d’abandonar la sala l’últim se’m va acostar i em va fúmer un cop de puny a la galta.

Quan es disposava a sortir, va girar-se i es va posar a riure com un ase. No sé quina gràcia hi veia en tot allò. Abans d’anar-se’n va escopir-nos i va tirar a terra l’ampolla que duia a la mà.

La música ja no se sentia i ens va passar pel cap que ja havien marxat, però un rot i unes rialles ens van tornar a la realitat. 

- Carla, on ets? -la foscor m’impedia veure-hi mes enllà de dos pams.

- Parla fluix, que ens sentiran!

- Escolta, hem de fer alguna cosa. Tornaran! I llavors ja no podrem...

- Sshh! -em va fer callar-. Sento el paio aquell que ha entrat abans. Diu que ara ja els hem vist i que coneixem el seu cau, i que si ens deixen marxar podríem xerrar-ho tot i tindrien el problema triplicat... Pff! Algú pregunta què vol dir triplicat.

- Idiotes! Bé, què? I què més?

- Déu meu! Acaba de dir...

- Què, coi!?

- Ha dit carregueu-vos-els!

- Merda. Què més diu?

- No ho sé. No ho sento bé. Espera, que m’acosto més a la porta...

- Vigila amb els vidres.

I després va passar un miracle, el miracle. Quan la Carla va repenjar-se a la porta per sentir-hi millor, es va obrir. Amb sorpresa i alegria vam descobrir que un vidre de l’ampolla que havia trencat aquella bèstia havia quedat sota la porta impedint que es tanqués del tot. Ens vam mirar.

Al cap d’una estona, ja no s’intuïa cap moviment ni se sentia cap soroll. Amb tot, la por i la cautela ens van fer restar a la cel·la uns moments. Finalment, ens vam decidir a obrir la porta.

- Carla, és la nostra. Vinga marxem –vaig agafar les bosses.

- No Sergi, que si ens atrapen ja veuràs...

- Ja ens hi tenen, d’atrapats. O ara o mai.

- D’acord, però anem amb compte.

El panorama era desolador. El "Padrino" i la noia ja no es veien per enlloc, però tots els altres estaven tirats per terra i per un sofà ronyós i mig podrit. Enmig d’aquells cossos hi havia muntanyes d’ampolles de cervesa i alguna d’un licor més fort. També hi havia capses de pizza i papers de xocolatines.

Intentàrem passar el més silenciosament possible, però era difícil amb aquell munt de merda pel mig. Finalment, vam respirar una altra vegada l’aire pur. Érem lliures!

A fora hi havia unes quantes motos dels que havien arribat després que nosaltres, però no ens servien per a res. Vam inspeccionar el nostre entorn: a l’esquerra hi havia un caminet que vam suposar que conduïa al riu, i a la dreta teníem un barranc molt vertical, ple de matolls i de bardisses. Si aconseguíem escalar-lo, arribaríem a la civilització.

Dubtàvem, perquè estàvem molt cansats a causa dels nervis i de la por que havíem passat. Llavors vam sentir que algú cridava des de dins de la casa i no va caldre que ens diguéssim res. Les nostres mirades es van creuar: ens havien descobert.No ens quedava cap altra opció, així que vaig oferir-li la mà i vam començar a córrer cap al barranc.

Ja havíem pujat un tros, quan vam girar un moment el cap i vam veure els sis orangutans amb cara de babaus, mirant-nos des de la porta de la barraca. Un d’ells ens va assenyalar i tots els altres van córrer cap a les motos. Cada vegada ens costava més pujar: els matolls se’ns embolicaven als peus i ens esgarrinxaven les cames que, tot i fer-nos figa, ens van salvar la vida. A més a més, portàvem el pes de les meves bosses. Els nostres perseguidors van engegar les seves motos i pertot es va sentir aquell soroll insuportable. Van intentar pujar muntanya amunt, però quan van ser a mig camí, les motos no van donar més de si i van caure rodolant les unes sobre les altres. La Carla i jo ens vam fer un tip de riure ja que aquells ximples van quedar mig estabornits formant un munt de carn. Després, van reaccionar i van deixar les seves motos per poder-nos seguir.
Per fi havíem arribat a dalt! Ens vam girar i, tot i que ja era força fosc, vam veure els nostres perseguidors amb la cara vermella i suats com porcs. Vam córrer una mica més i vam anar a parar a un aparcament a l’aire lliure, que era el del costat de l’hospital del Taulí!

- Perfecte! -va dir la Carla!- ja som a l’hospital!

- Home, tampoc no n’hi ha per tant! Només són esgarrinxades...

- No em vull pas anar a visitar, però ens amagarem allà!

Ens dirigírem a l’edifici, però la Carla, nerviosa, es va entrebancar i va caure a terra. La distància entre els perseguidors i nosaltres s’escurçava. Ja no teníem temps. Vaig tirar les bosses darrere d’una furgoneta, em vaig ajupir al costat de la meva companya i la vaig empènyer cap a sota d’un Audi. Li vaig tapar la boca perquè no cridés i ens vam quedar immòbils sota el cotxe. Portàvem els pantalons tots estripats i plens de punxes d’esbarzer i la Carla duia els cabells molt despentinats. Jo notava una coïssor a la galta del cop de puny que m’havien donat abans. Llavors, vam veure unes botes amb puntera de ferro davant dels nostres nassos.

- "Neng"! Que els veus?

- No, "tiu"! -va respondre una veu no tan propera.

Les botes s’havien allunyat un tros quan, de sobte... "tit, tit". El meu rellotge, marcant les nou, m’havia delatat. Sense pensar-nos-ho, vam sortir d’allà i vam començar a córrer en direcció a l’hospital.
En veure les portes tan properes, les nostres cames van recuperar forces i, en un moment, ens vam trobar dins l’hospital. El vestíbul era ple de gent i l’ambient era molt depriment; però no ens vam aturar. Just en aquell moment van baixar d’un ascensor dues infermeres. Vam ficar-nos-hi i vam prémer el botó de l’última planta. Estàvem sols i per fi podíem parlar. 

- Ara et crec, Sergi. Gràcies a tu ens hem salvat. Allà a l’aparcament, quan he caigut, gairebé ens atrapen. He sigut tota l’estona un destorb.

- No diguis això, Carla. És per culpa meva que t’has ficat en tot aquest merder!

Li vaig acaronar la galta fins a arribar al clatell i vaig acostar-la suaument cap a mi. Aquella era la meva oportunitat! Estàvem molt a prop l’un de l’altre quan... "pinc!". Les portes de l’ascensor es van obrir i el vam veure.

FI DEL CAPÍTOL 3

IES Pau Vila
Alumnes de 3r d'ESO

per tornar enrera