Aquella mirada m’era molt coneguda. És per això que m’inquietava tant. Era una mirada fixa i, alhora, dissimulada. En aquests moments, em passaven mil coses pel cap i els meus pensaments no eren gens clars. No sabia si ella era conscient del que m’estava passant.

De sobte, l’autobús va frenar i jo vaig caure a terra. Quan vaig aconseguir aixecar-me, ella ja no hi era i les portes es tancaren. Allà dintre em sentia empresonat. Estava envoltat de desconeguts, ple de ràbia i d’impotència perquè tres cervells de mosquit em retenien. De cop, amb empentes i amenaces, vaig sortir del vehicle i em va semblar tornar a veure-la. Tant de bo aquella paranoia meva fos veritat! Si ella hagués estat aquí, al meu costat, hauria estat de gran ajuda.

Recordo una mena de plaça, bruta i descuidada. Estava envoltada per uns arbustos i uns quants esbarzers. Al seu davant, hi havia uns pisos amb les finestres tapades per roba estesa. Vam caminar una bona estona. Els edificis i la gent se’m feien borrosos. Estava realment cansat. Vàrem entrar en un bar i em donaren un got d’aigua. El vaig acceptar sense pensar-m’ho dues vegades i me’l vaig beure d’una tirada: estava assedegat. Vam sortir a fora. Continuàrem caminant carrer enllà. Tot d’una, vam arribar a una fàbrica abandonada, molt gran. Semblava que tenien interès a entrar-hi.

Allà ens vam trobar amb tres paios més, fotocòpies dels tres goril·les que m’havien agafat. Es posaren a parlar davant de la porta. En aquell moment, tot i que estava bastant desconcertat, l’única idea que em passava pel cap era fugir d’aquell malson i, així, sense pensar-m’ho, vaig arrencar a córrer.

Una branca em barrà el pas. De cop, em vaig veure a terra, estabornit. Unes petites pessigolles recorrien el meu dit índex, creades per una minúscula formiga. La vaig apartar i va caure a terra. Tres escarabats s’hi acostaren ràpidament. "Pobra formiga indefensa". Un d’aquells borinots sorgí pel darrere i em posà la seva grapa a sobre:

Escolta, nen! Tot això, ho pagaràs molt car!

M'agafà pel coll de l’abric i em posà dret d’un cop.

Te les carregaràs, gallineta!

Estava molt espantat. El seu to de veu amenaçant no m’agradava gens. Em portaren fins a un cementiri de cotxes.

Què faran amb mi? -vaig preguntar-me-.

No volia ni saber-ho. Aviat ho vaig esbrinar, quan una moto negra i grossa s’acostà cap a mi; i, a més, portava a sobre el King-Kong de l’Alfa! Es va apropar un amic de l’altra bèstia, que em va lligar al damunt de la moto.Va engegar-la mentre arribaven cinc motos més. Un tret va anunciar la sortida. La moto corria amb excessiva rapidesa. Tot el vent em venia a la cara amb tanta força que els ulls em ploraven. Vam recórrer un camí de sorra arran d’un precipici. La situació no m’agradava gens. Aquell goril·la no sabia controlar la moto. De sobte, se’ns precipità una altra a sobre i vam caure a terra de tal manera que vam sortir disparats, lliscant camí avall. En aixecar-me, no vaig veure el paio, ni ganes!

Vaig pensar que era una bona ocasió per escapar-me d’aquells monstres. Vaig arrencar a córrer. Se sentien uns sorolls de motors que s’allunyaven darrere meu. No sé quanta estona vaig estar corrents, em regalimaven gotes de suor pel front i la cama em feia molt de mal. No sabia ben bé què tenia. Tot i això, vaig continuar corrent fins a arribar a un magatzem. M’hi vaig asseure en un racó. En aquells moments començava a ploure. Dintre d’aquella foscor vaig reconèixer un teler que estava cobert per una lona bruta. Al seu costat hi havia unes caixes molt enigmàtiques. Mentre ho inspeccionava tot, vaig sentir un soroll molt fort que em posà en alerta. Una ombra s’atansava, lentament, cap a mi.