Aquella tarda

Capítol 3:  MALA PEÇA AL TELER

La por que tenia manava sobre el meu cos. Jo no podia tornar a veure aquells paios, perquè ja no podria escapar-me més d’ells.

Aquella ombra s’anava acostant, i el panic s’apoderava de mi.

Vaig recordar aquells telers que estaven coberts amb una lona. No ho vaig dubtar. M’hi vaig amagar a sota. Però no vaig poder distingir la figura d’aquella ombra. Als pocs minuts vaig sentir una conversa allà, al magatzem. Eren els goril·les que m’estaven buscant. Vaig parar l’orella a veure què deien, i vaig sentir:

- Hem de trobar l’esquitx. No se’ns pot escapar, ell té la mercaderia.

Em vaig quedar amb un pam de nas: quina mercaderia? Jo no en tenia cap!!!!..., o això em pensava. A més, les bosses d’esport s’havien quedat no sé on, o... no les tenien ells? A part, un parell de mitjons suats no tenen gaire valor. No entenia res de res i a sobre no em podia posar a pensar. La por em feia dubtar.

Els paios aquells se’n van anar a buscar-me fora, i jo vaig aprofitar per sortir; però una altra ombra s’acostava...
En veure-la, vaig pensar que era una persona, o almenys va ser el que em va semblar. Em vaig amagar un altre cop allà, darrere d’una petita màquina que estava al racó. Vaig fixar-m’hi amb cautela. Tenia por, però alhora una curiositat indefinida se’m menjava per dins. Vaig esperar silenciosament perquè no m’atrapés aquella cosa o persona que voltava pel meu costat. De sobte es va encendre un llum. El cor em va saltar d’una manera bestial; pensava que m’havia sortit de lloc. Finalment vaig descobrir qui era. Resulta que es tractava d’aquella noia que havia vist a l’autobús. Era meravellosa, com un àngel baixat del cel. Amb una veueta fina i encongida va dir que podia sortir, sense por, que ella m’ajudaria. Jo, molt sorprès, vaig quedar bocabadat en veure aquella bellesa tan increïble. Pensava que una noia així no podia voltar pel carrer, sinó que hauria d’estar tancada en un pot com els de melmelada perquè no es fes malbé. La saliva em regalimava pels costats de la boca, com als nens petits. Quan vaig despertar del meu somni-real vaig veure que ella m’havia descobert. Vaig posar-me vermell com un tomàquet; no sabia què dir, se m’entortolligaven les paraules i les mans em tremolaven. Ella es va posar a riure amb una rialleta tímida. Per fi em va sortir alguna cosa:

- Qui ets? Com sabies que estava aquí?

- Mira, em dic Nayla. Resulta que quan t’he vist a l’autobús, m’ha semblat tot molt estrany i us he seguit. Per sort, heu baixat a la parada següent i us he atrapat. He vist tot el que ha passat amb les motos i quan has sortit d’estampida corrent cap aquí. He anat seguint-te durant tot el camí perquè he pensat que tenies problemes.

- Però..., com coneixes les instal·lacions d’aquest magatzem? Com sabies on eren els llums?

- És que aquest magatzem era del meu avi. Ell abans treballava amb els telers i jo jugava amb els meus amics. He estat molts anys per aquí i, de veritat, al final t’ho acabes coneixent.

Jo al·lucinava. No podia creure el que m’estava passant. Uns cervells de mosquit m’havien agafat, m’havien enfilat a una moto i m’havien tractat de la pitjor manera que es pot i ara... Ara havia conegut la més bella i formosa princesa!

Li ho vaig explicar tot detalladament i vam intentar sortir del magatzem sense que ningú ens veiés. Semblava que tothom havia marxat, però no era així. Resulta que ens havien descobert i s’havien amagat. Nosaltres, en veure’ls, vam arrencar a córrer cames ajudeu-me. Aquells mussols quasi no podien córrer de tant com els pesava el cul. La Nayla es va entrebancar amb un roc i es va torçar el peu. No podia caminar, així que vaig intentar portar-la a coll, però aquells caps de trons ens van atrapar. Vam intentar escapar-nos, però va ser impossible.

FI DEL CAPÍTOL 3

IES Arraona
Alumnes de 4t d'ESO

per tornar enrera